Els dies mentits

L’any 2019 s’estrenava Els dies mentits a la Sala Flyhard, i just l’any següent rebia el premi Max a la millor autoria revelació. Des de llavors, han estat moltes funcions –quasi totes interpretades per l’actriu Lara Salvador- i moltes sales on s’ha explicat, potser per primer cop, què era l’anorgàsmia i els problemes que podia comportar. Ara, segons Marta Aran –autora, directora i a la Gaudí també la única actriu-, aquest serà el comiat de la peça perquè cal tancar un cicle i engegar projectes nous.

Els dies mentits comença amb dues preguntes claus: quina és la mentida més gran que t’han dit mai i quina és la més gran que has dit tu. A partir d’aquí, assistim al relat d’un descobriment sexual, d’una sèrie de relacions fortuïtes i variades, de la relació del personatge central amb les dones de la seva família, etc. I ja cap al final, l’anorgàsmia. Potser triga a sortir una mica el tema, i potser es generen un bon nombre de dubtes que no acaben tenint resposta. Faltaria endinsar-se més en la qüestió, veure si hi ha tractaments possibles i augmentar els exemples, que aquí queden un pèl limitats. Amb tot, la part final de reconeixement és una part molt important i punyent de l’espectacle, que fins aquell moment ha estat excessivament lleugera i divertida.

Un bon exemple de teatre documental o testimonial; potser un dels primers si tenim en compte que ja fa cinc anys de la seva estrena. Després d’ell han vingut un munt d’espectacles similars, com ara Hermafrodites a cavall, Adéu Jane, Boja, Cavallet de mar, etc. Una bona manera de posar damunt de les taules temes que sovint han estat silenciats i desterrats dels teatres.

A mesura d’anar deixant espai a la cartellera teatral a obres de directores, dramaturgues i creadores, cada vegada resulta més evident que no ens havíem adonat del gran valor que tenen totes aquestes veus que estaven sent silenciades. És cert que una bona història sempre és universal però també que aquesta universalitat s’assoleix, moltes vegades, des de l’especificitat, la particularitat i la personalitat d’un autor o autora en concret. Un home no podria haver escrit mai Llibert de Gemma Brió, Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Només una vegada de Marta Buchaca, per posar alguns exemples. No d’aquesta manera, ni des d’aquest punt de vista. En aquesta mateixa línia, Marta Aran, que ja ens va parlar de les dificultats de compatibilitzar maternitat i carrera professional a La noia de la làmpada, ens porta ara un tema més íntim, delicat i (en certa manera) prohibit: l’anorgàsmia femenina.

En un format de monòleg intern compartit amb el públic, Aran desgrana les interioritats psicològiques i emocionals d’una protagonista que viatja des de la negació i la mentida fins al reconeixement explícit del seu patiment. L'actriu Lara Salvador encarna amb gran carisma i energia aquesta barreja de tristesa, humor i estrès a través de diferents jocs escènics. L’espectacle és dinàmic i interessant i té un final molt potent i commovedor que és, veritablement, el gran moment del muntatge. Potser el problema és que el to lleuger amb el qual transcorre majoritàriament la narració (fruit de la negació del personatge) pot fer impacientar l’espectador que necessita conèixer més sobre el drama que s’amaga allà darrere. També es troben a faltar fragments que no es recolzin tant en el text i que expliquin el relat des de perspectives escèniques diferents a expressar el món interior amb paraules. Tot i això, la proposta té un ús de l’escenografia i els objectes original i estimulant, i aconsegueix fer reflexionar i tocar la tecla adequada perquè l’espectador es pregunti fins a quin punt, moltes vegades, som presoners de les nostres mentides.

Escrit i dirigit per Marta Aran, i interpretat per Lara Salvador, “Els dies mentits” ens parla d’una dona que s’ha estat enganyant durant molt de temps davant d’un “problema” . Ha arribat el moment de sincerar-se i compartir la seva “mentida”. Avui ha decidit per fi, que serà l’últim dia, l’últim dels seus dies mentits.

“Els dies mentits” és un monòleg que ens parla sobre les nostres mentides i les nostres veritats, sobre el que per nosaltres és inconfessable, pel què ens fa sentir o creure que som diferents de la resta.

Una habitació plena de números. Una noia sola. Ens mira i somriu. I de cop i volta ens fa una pregunta: “Quina és la mentida més gran que t’han dit mai?”  Suposo que com jo, penseu...qui són els reis,  la mentida més gran que m’han dit és qui són els reis. Però...a mida que l’hi vas donant voltes, la mentida més gran que t’han dit, no ha estat la de qui són els reis. I...de cop, mentre encara li estàs donant voltes a allò que et van dir i que va ser una mentida, va i ens pregunta: I la mentida més gran que has dit mai?

Quina és la mentida més gran que has dit mai?!!! . La mentida més gran per mi, com suposo que per la protagonista, i com per molts de vosaltres, és aquella mentida que creieu inconfessable i que us avergonyeix. És una de tantes motxilles que portem a l’esquena, i que ens neguem a reconèixer durant molt de temps ( l’homosexualitat, la frigidesa, un avortament, l’anorgàsmia, un vici,...)

Aquest text neix a partir d’unes estadístiques que l’autora va veure publicades en un article; el tema li va interessar i es va començar a fer preguntes. Amb l’ajuda d’articles, entrevistes a professionals i l’experiència d’algunes de les persones afectades, en va sorgir aquest monòleg que s’ha estrenat a la Sala FlyHard.

“El que més em va sorprendre, però, d’aquestes converses, va ser que una de les coses que més les angoixava era la vergonya d’explicar-ho, i que de cara a la galeria o ho vivien en silenci sense mencionar mai el tema o mentien mostrant una realitat completament diferent del que estaven vivint. Per a elles, la seva situació era un tabú, un fracàs. Vivien, de portes enfora, una vida on no existia al seu “problema”.

“Els dies mentits” és el temps que passem auto enganyant-nos amb mentides, per un costat les que ens diuen els altres i per un altre les que acabem dient nosaltres mateixes per tal de sentir-nos integrats dins d'una societat enquistada, intolerant, plena de prejudicis i etiquetes.

Cal destacar la feina de l'actriu Lara Salvador

***/****

El repte per a la Lara Salvador no és petit,però és una actriu audaç en un moment dolç. El monòleg que li ha preparat Marta Aran és exigent, entre d'altres coses, perquè ha de fer presents altres personatges. El treball de cos que pensa l'autora és descomunal.

Tot l'esforç de la Salvador va encaminat a descobrir, alhora que els espectadors, per què mentim i per què ens menteixen els demés. Quins han estat els mecanismes que la societat ha fet servir per a modelar-nos al seu gust. El gruix de la història discorre per terrenys propis de la comèdia agredolça un pèl ingènua que guanya en intensitat quan el còmic deixa lloc al dramàtic.

La sexualització de l'educació de les nenes ha condicionat un munt de generacions i el teatre fa bé de posar-ho en evidència. El cas de la protagonista de Els dies mentits és un de tants, i l'interessant no és sentir-nos-hi identificats sinó prendre consciència que potser en som còmplices i que representar-ho també és fer-ho visible.