Els guapos són els raros

Éreu dels "raros" de l'institut? Doncs no ho dubteu i aneu a veure aquesta obra. L'Enric Cambray aconsegueix en noranta minuts transportar-nos a aquella època de canvis i inseguretats per revisitar-la amb un somriure. Els seus protagonistes, tres nois "raros" que volen fer una actuació memorable a la festa de final de curs de l'institut, són divertits, entranyables i maldestres. Com nosaltres, com qualsevol. I per això no pots evitar estimar-los des del primer moment. Els fans de Manel trobaran encara més motius per a l'alegria, els que (com jo) no ho siguin, podran riure, gaudir i oblidar-se de tot durant una bona estona.

Més informació...

 

Obra que es veu a si mateixa fent l’obra, com l’acció es permet subratllar amb picades d’ullet del tipus de fer marxa enrere (talment si els personatges fossin gravats en vídeo) o quan es rectifica el que els actors acaben de dir per introduir-hi un passatge pretesament saltat, etc. En realitat, el que busquen aquests recursos és remarcar el caràcter absolutament fix i guionitzat del text per col·loquial que sembli, cosa que no hauria de dubtar ningú tenint en compte que Els guapos són els raros es construeix sobre munts d’ecos de les lletres del grup musical Manel. Fascinació per les cançons o el grup? Potser també, però sobretot identificació amb una veu que ha triomfat pels esquitxos que ofereix de crònica quotidiana d’una generació.

En aquest sentit, l’equip jove organitzat al voltant del text d’un d’ells quatre, Enric Cambray, presenta dos bons punts de partida per al seu treball futur: la consciència dramatúrgica i la necessitat cronista, una mena de costumisme de la vida normal que té la seva importància després de tant de teatre artísticament autista que fins fa poc servia de carta de presentació als autors catalans. D’una banda, doncs, es parteix de la base que l’obra és un cosit fluid i orgànic de materials arrenglerats a la seva manera, el seu teixit identificador, receptes seves en el seu menú de la seva cuina (la voluntat de cosit és evident si, com és el cas, calia falcar i naturalitzar el màxim de lletres de cançons diferents en el cos unitari de la proposta); de l’altra, aspiren modestament a ser testimonis de primera mà d’un entorn sense èpica, amb els personatges concebuts com a os de Cuvier del conjunt de l’esquelet generacional, minúsculs ADNs de l’organisme complet de què formen part, significants microcosmos del cosmos social de la Catalunya d’avui mateix.

Malgrat les bones intencions, el resultat encara es mou massa entre clixés en els personatges, la sobreactuació dels actors i la previsibilitat argumental. Però, ara com ara, potser sectorialment n’hi hagi prou si permet la identificació dels seus iguals: de qui conegui les lletres o se senti la mica nerd, friki o rar que al capdavall som tots, fora de l’estranya excepcionalitat plàstica dels guapos. Tenint en compte l’àmbit escolar en què situen l’argument, ja va bé si nous públics d’institut troben el camí al teatre.