Els homes i els dies

Agraïm molt la gran idea del TNC d’oferir una versió digital d’algunes de les obres de la temporada. Es pot veure fins a l’inici de la temporada següent, és a dir al setembre, i veure-la tantes vegades com vulguis, repetir una escena o rebobinar segons el moment. És així com he pogut gaudir d’aquesta obra quan ja s’ha acabat el festival grec i tots els teatres tanquen per agafar forces per la nova temporada. “Els homes i els dies” és una narració de vint anys de vida de David Vilaseca escrit per ell mateix, adaptat al teatre per Josep Maria Miró i dirigit per Xavier Albertí. Era una aposta difícil i tots plegats han aconseguit dues hores i mitja d’una gran intensitat emocional.

És una producció del TNC en la que Max Glaenzel demostra, un cop més, la seva capacitat per generar espais. En aquesta ocasió utilitza unes grans capses col·locades de diverses maneres a l’escenari per on entren i surten els diferents personatges de la vida del David. Hi ha moments en que hi ha onze persones a escena tot i que només parlen dues o el David monologa amb sí mateix. És una magnífica idea de la direcció ja que totes les persones que passen per les nostres vides hi continuen estant d’una manera o altre.

David Vilaseca, filòleg, lector a la Universitat de Londres va morir als 46 anys i, si bé va veure publicada la seva novel·la, hauria gaudit amb aquesta posada en escena de la seva vida i aplaudit el seu alter ego, Rubén de Eguía que sap transmetre molt bé la desorientació, el desconcert, les inseguretats, les pors i dubtes d’una persona que fuig, que no se sent còmode amb  la seva homosexualitat i que s’introdueix en els lavabos públics i els ambients més sòrdids del Londres obscur on la promiscuïtat adquireix noves dimensions.  Mercè Aránega és la mare, esplèndida en el paper de dona que pateix, demana, exigeix  i coneix les profunditats de l’ànima del seu fill –“Ets el Norman Bates de Psicosi. No t’acceptes com ets” – li esbotza en un moment psicoanalític brillant. I en un altre moment li diu “Com s’ho fa la gent per no tenir fred a l’ànima?”

Tots els altres personatges són el pare, l’amiga, l’amant especial, els amants esporàdics, el psicoanalista i, acompanyats en algunes escenes per la música de piano de Bach, van parlant de la seva relació amb en David. Alguns, com Roberto G. Alonso fan més d’un paper. És professor de la Universitat i també una trans que destaca sobre la foscor amb un vestit vermell fent un repàs del món Queer de Barcelona.

Els demés actors i actrius són Albert Ausellé, Paula Blanco, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, Oriol Genís i Federico Metral. Tots demostren unes grans qualitats actorals. Estarem pendents de la reposició.

Sota Els homes i els dies hi ha reunides les dues peces existents de l'obra narrativa de David Vilaseca, L'aprenentatge de la soledat (1987) i la pòstuma El nen ferit (publicat el 2009, poques setmanes després de morir).

El llibre
Vaig assabentar-me de la presentació d'aquest llibre de manera casual i hi vaig anar.
A la taula Esteve Miralles, Ruth Galve, Sebastià Pirtell, Ramon Pla i Josep Maria Miró van dedicar-li unes paraules i van llegir un paràgraf del llibre. Entre el públic la seva mare i la seva germana. De seguida em vaig sentir atreta per les paraules que emergien d'aquell llibre, volia conèixer en David, volia saber-ne més, així que vaig comprar el llibre sense pensar-m'ho dues vegades.
El seu contingut em va atrapar des del primer moment. M'hi vaig enganxar. En aquelles pàgines hi havia honestedat i transparència. Vaig riure i plorar.

Quan em vaig assabentar que dins la programació de Temporada 2021-2022 del TNC hi havia programada l'obra Els homes I els dies , no m'ho vaig pensar dues vegades. Hi havia d'anar!

L'obra
Els homes i els dies és una adaptació teatral de l'autobiografia de David Vilaseca i del seu dietari que va escriure durant més de vint anys. Dramatúrgia i adaptació de Josep Maria Miró i direcció de Xavier Albertí .

Adaptar una obra narrativa a una obra de teatre és tot un repte, més encara quan es tracta del diari personal d'algú que ja no hi és, ni has conegut en la vida real. Tot un repte del qual en Josep Maria Miró en surt victoriós.
Miró n'ha fet una adaptació molt respectuosa del contingut de l'obra. La seva finalitat era fer-nos descobrir qui va ser en David Vilaseca. Ho fa sense entrar en detalls morbosos sobre la seva vida sexual, molt explícita sobretot en L'aprenentatge de la soledat, amb un gran contingut eròtic, on relata les seves relacions personals i la baixada "als inferns" d'ambients foscos marcats pel sexe esporàdic i anònim.
Miró ens descobreix qui va ser Vilaseca a través de la veu del mateix protagonista (ja mort), que és qui ens narra tota la història. Ho fa des de la maduresa i l'acceptació del jo.

A través de les paraules de Vilaseca, descobrirem la seva part més personal, la relació amb la família, les seves amistats i els seus amants, el desig i la sexualitat, la soledat i el fracàs, les seves vivències íntimes i seves inquietuds culturals, com la música, la literatura i l'art.

Els homes i els dies és un viatge en el qual descobrim el millor i el pitjor de la seva vida. És el procés de transformació d'un home en trobar-se a si mateix. És l'aprenentatge de la soledat. És l'evolució d'un home inquiet, insegur, impulsiu, a la d'un home madur, serè, Il·lusionat i orgullós de si mateix. Un home serè. Un home menys influenciable pels altres. Un home responsable de la seva pròpia felicitat. Un home lliure.

Xavier Albertí ha optat per una posada en escena lineal, estàtica, abstracte, ambigua, austera, minimalista i fosca, amb la finalitat de fer recaure tota l'atenció en la paraula i en la intervenció de cadascun dels personatges: amics, família, amants..., interpretats per un gran repartiment. Ruben de Eguía (David Vilaseca) i Mercè Aránega (mare). Albert Ausellé, Paula Blanco, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, Roberto G. Alonso, Oriol Genís i Federico Metral interpreten la resta de personatges.

El punt trencador el posa Roberto G. Alonso vestit amb un vestit vermell espectacular que llueix amb molt de glamur. Brava Roberto G Alonso!

Espectacular el monòleg de Roberto G. Alonso reivindicant a unes quantes figures de la història queer del país.

Un text molt difícil d'adaptar. El resultat ha estat molt positiu, tot i que jo m'esperava quelcom diferent, possiblement més descarat. Ara crec que hagués estat un error. Josep Maria Miró ha mostrat l'essència de Vilaseca. Penso que el que ha fet és extraordinari. Una adaptació molt elegant, intensa i emocionant.

"Tot el que s'ha de saber de mi, l'autor d'aquestes pàgines, s'anirà descobrint a poc a poc, a través del que dic I no dic..., us feu una idea de qui vaig ser. De nom em podeu dir David"

 

Adaptar el dietari de David Vilaseca al teatre no era una empresa fàcil, i el resultat final així ho acaba constatant. El text que ens arriba des de l'escenari té més de literari que de teatral, tot i que sembla que aquesta és la voluntat dels creadors de l'espectacle: Josep Maria Miró (adaptador) i Xavier Albertí (director). És una aposta que ja hem vist en d'altres ocasions, però no deixa de sobtar l'elecció d'un determinat llenguatge i d'alguns recursos narratius... almenys durant la primera mitja hora.

Els homes i els dies és un text íntim i descarnat, una peça impetuosa que ens parla de la creació literària, de l'enveja, de l'homosexualitat, de la sida, de pornografia i d'infidelitats, entre moltes altres coses. Un mostrari de tot allò que definiria els anys noranta, amb els seus excessos i les seves mancances. Una època que Vilaseca va viure a cavall dels Estats Units, Londres i Barcelona. Al voltant d'ell, un munt de personatges que ajuden a definir-lo: els pares, el fals germà, el nòvio anglès, l'amic de Barcelona, l'amiga de sempre, el psicoanalista, tot un reguitzell d'amants esporàdics, etc.

Albertí ha sabut transportar a l'escena aquest món tan particular, tot i que ho hagi fet amb un cert estaticisme i una clara tendència a l'explicació (o la insinuació) més que a l'acció dramàtica. Els personatges entren i surten d'uns enormes containers industrials que Max Glaenzel ha distribuït per l'enorme espai de la Sala Gran. Uns contenidors que guarden tota una vida, amb l'equipatge i el pès que això comporta. Un espai escènic simbòlic i realment bell, catalitzador dels drames personals i generacionals que Vilaseca explica amb la seva rica prosa.

Els actors -encapçalats per un Rubén de Eguía que segurament ha acceptat el paper més complicat de la seva carrera- responen perfectament a una direcció i a una dramatúrgia que a estones els encotilla en excés, tot i que també els hi regala monòlegs potents. Mercè Arànega torna a brillar per la seva humanitat escènica, mentre que Roberto G. Alonso ofereix un dels moments més icònics de l'espectacle tot explicant els referents queer de la Barcelona que va viure Vilaseca.