Els Miserables

Començo tard la temporada teatral, torno del Camino de Santiago i aquest cop més tard que mai. Però em sembla que m’espera una bona temporada i començo amb bon peu.

Tot comença abans d’entrar al teatre, ens trobem amb una mica d’aldarulls sobre l’obra de teatre, la gestió del teatre, mala praxi de la companyia i la precarietat del teatre. Resulta que són els primers actors que havien de fer l’obra de teatre.

Un cop superat això i ja a la sala del teatre, en trobem amb un magnífic Gerard Franch que amb un bon registre vocal i còmic ens fa tot el repertori de l’obra musical “Els Miserables”. Segurament és la precarietat que hem vist al principi, un mateix ha de fer tots els personatges per poder tirar endavant aquest gran musical.

Quan arriba el moment àlgid de l’obra de Victor Hugo, la Revolució envaeix la sala els altres intèrprets i munten un ‘sarau’. Volen fer la gran Revolució del teatre. Però per fer una revolució es veuen i desitgen per dur a terme. Primer la burocràcia per tenir-ho tot en regla, posteriorment saber el motiu de la revolució i al final quan sembla que està tot lligat, sembla que ens perdem i queda en un no res.

Mas Fiol fa una aposta arriscada en aquesta producció, creant un espectacle que, a través de l’humor, convida el públic a reflexionar sobre el paper del teatre en la denúncia de les injustícies socials i en la representació dels grans drames humans.

Les actuacions de Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver enlluernen i són el capçal de l’obra. Però com he comentat a l’inici, Gerard Franch fa una gran actuació en els primers 20 minuts de l’obra, en la part musical tot ensenyant el seu registre i la part cómica.

Una bona proposta per començar la temporada teatral. Podeu veure la resta de la meva opinió en el següent enllaç

Els Miserables del director i dramaturg Miquel Mas Fiol és una sàtira metateatral inspirada en la novel·la homònima de Victor Hugo per parlar de la revolta i la ira.

Aquesta peça és el tancament de la Trilogia de la Condició Milennial encetada pel director Miquel Mas Fiol amb les peces Càndid o l'optimisme i Les penes del Jove Werther gràcies a la Residència de Direcció del Teatre Tantarantana.

Els Miserables de Fiol és una peça divertida, fresca, enèrgica i amb ritme.
Tot comença amb una versió reduïda i comercial d'Els Miserables de Victor Hugo. Un sol actor, Gerard Franch, interpreta tots els personatges del musical. L'actriu Mel Salvatierra i l'actor Lluís Oliver, fats de les condicions en què es troben molts artistes dins del sector teatral, sobretot pel que fa al tracte rebut per part d'alguns directors teatrals, irrompen dins el teatre provocant la seva pròpia revolució. Ells representen als miserables actuals. Uns miserables que han dit prou!, fins aquí. Han irromput dins el teatre amb la intenció de canviar-ho tot, creant la seva própia revolta.  Protesta, reivindicació, provocació. La seva energia ens atrapa, ens arrossega. El públic ens entreguem a la causa; també volem que les coses canviïn. De poc que la noia del meu costat ensenya un pit.

Són moltes les revoltes que s'han lliurat al llarg de la història. Però, què ens ha passat? Per què només ens queixem i no fem res?
Sempre ens excusem dient que la culpa és del sistema. Però qui ha creat el sistema?

Us recomano aquest muntatge per la seva originalitat, pel seu contingut i pel seu format, però sobretot per les magnífiques actuacions dels actors. Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver, són pura energia, força i passió.

 

Època de polarització, d’estar totalment a favor o en contra, però on ser equidistant, en el tema que sigui, no sembla factible. Potser, fins i tot, estar en contra de tot és la tendència. Son valors o simple postureig?

Miquel Mas Fiol agafa en aquesta producció el clàssic musical dels Miserables, basat en l’obra de Victor Hugo, per fer-ne una versió reduïda i mostrar a uns altres “miserables” a dalt de l’escenari. El que comença sent una narració a un ritme sense aturador, acaba sent una exposició de protesta i pèrdua de sentit. Però val més no explicar gaire l’argument.

Àgil, divertida i frenètica, aquesta obra interpel·la -com diuen els seus personatges- al públic en quant a mantenir-se atent i en tensió tota l’estona. No sé sap cap a on anirà el text i el més perillós, fins a on arribaran els intèrprets en la seva performance. Un deliri hilarant que provoca riures a cada segon, fins i tot aquells passatges en què no seria tan factible.

El text té ritme i construeix un camí interessant, però sense la interpretació de Gerard Franch, Mel Salvatierra i Lluís Oliver no seria, ni de bon tros, el mateix. La seva energia i entrega resulta extenuant i meravellosa alhora. De Salvatierra no hi havia cap dubte que és una força inacabable, ja es va poder veure al monòleg de Les penes del jove Werther i aquí torna a ser una tot terreny imparable. Oliver torna a mostrar la seva capacitat per adaptar-se a qualsevol gir de guió dalt de l’escenari. Franch és l’autèntic focus d’atenció en aquesta obra. A Cr#sh, tothom pot caure ja apuntava un habilitat innata per desaparèixer rere el personatge i en aquesta obra demostra una polivalència increïble com a cantant de musicals -el seu registre és impressionant- i actor, que pot modificar i canviar de terç amb rapidesa i sense perdre cap matís.

És la força i la passió del repartiment l’element essencial d’aquesta producció que es recolza en una posada en escena senzilla, però completa i eficaç, amb un reguitzell de recursos audiovisuals que donen un marc complet a l’obra. L’únic ajustament que caldria seria la llargària de cada segment de la narració. En alguns d’aquests, retallar el temps ajudaria a tenir encara més atrapada a l’espectadora, que en ocasions pensa que la història hauria d’avançar i no aturar-se massa en algunes escenes que, tot i encertades, perden interès quan es redunda.

Magnífica estona divertida que dona una alenada d’aire fresc a la manera de fer i entendre el teatre.