Els nens desagraïts

A cada nou muntatge, cada cop resulta més una evidència que Llàtzer Garcia s’està convertint en una de les veus més rellevants de la dramatúrgia catalana actual. Amb Els nens desagraïts, l’autor i director tanca la seva trilogia sobre la família amb una proposta d’una rotunditat dramàtica especialment colpidora. L’obra, en aquest cas, està més orientada a radiografiar la idea del fanatisme i la manipulació vinculada a la religió; però també tornen a estar presents el dolor i les seqüeles psicològiques que provoca la disfuncionalitat dels llaços familiars. L’espectacle fa un pas endavant en la trajectòria artística del seu creador, aconseguint una atmosfera que, amb recursos i gust cinematogràfic, genera una pertorbadora barreja entre terror i fascinació. La peça juga amb idees molt suggerents, obre interrogants incòmodes i camina sobre el realisme d’uns diàlegs entre els quals la poesia es filtra com per art de màgia. També el grup d’intèrprets assoleixen una línia interpretativa tan versemblant com intensa. Especialment, el treball de l’actriu Teresa Vallicrosa, com a mare fundadora, transmet una energia que impregna tot el conjunt d’una visceralitat controlada difícil d’oblidar. Des de la il·luminació o l’elecció de la música fins al disseny d’escenografia, es transmet un bon gust i atenció pels detalls encomiable. Però, més enllà d’un magnífic embolcall, el més valuós de tot és la seva capacitat de remoure consciències, ficar el dit a les ferides i interpel·lar a l’espectador sobre necessitats humanes com la fe o l’acceptació social. Un exercici, en definitiva, tremendament profund i reflexiu acompanyat d’una posada en escena hipnòtica.

Els nens desagraïts és la tercera peça de la trilogia sobre la família de la Companyia Arcàdia (les altres dues són La terra oblidada i La pols). En aquesta ocasió, Llàtzer Garcia ambienta la història en una secta cristiana radical per mostrar-nos el pes que té la família en les nostres creences i per explorar quines conseqüències tenen aquestes creences sobre les nostres vides.

Amb un repartiment en estat de gràcia i una posada en escena d'una gran bellesa, Els nens desagraïts és una obra intel·ligent, emotiva, dura i molt interessant que ens manté enganxats a la cadira i provoca interessants converses postfunció. Totalment imprescindible.

Més informació a Somnis de teatre

Amb aquesta obra Llàtzer Garcia tanca la trilogia sobre la família, però jo diria que obre un nou camí dins de la seva ja important trajectòria com a autor i director. Ho vam començar a notar a Sota la ciutat, però crec que aquí ja queda clar que els temes agafen més volada i els personatges es sobredimensionen. Només cal veure aquesta Mare que interpreta de forma magistral la gran Teresa Vallicrosa. El seu personatge, una fascinant barreja de tendresa i terror, requeriria fins i tot més minuts a escena, ja que quan no hi és es perd una mica l'interès per la història i per la resta de personatges, que malgrat tot tenen un rerefons complex i molt interessant.

Els nens desagraïts és el retrat d'una secta suposadament real, però és sobretot un tractat sobre els estranys camins de la fe, sobre la desesperada necessitat de creure i sobretot sobre la manipulació i l'autoritarisme, així com totes les seqüeles que això pot arribar a portar. Una de les premisses de l'obra és mostrar-nos les víctimes de diferents generacions d'aquesta secta, i encara que ho fa amb una brillant el·lipsis i la utilització dels mateixos actors, crec que dramatúrgicament és la decisió més delicada de totes. Una decisió que es salva amb un altre final per recordar, a l'igual que ja passava amb Sota la ciutat. Sense cap mena de dubte, una obra madura i complexa d'un autor que ha trobat definitivament la seva veu i que a cada estrena l'explora amb més generositat.

 

La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem.

El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.

Teresa Vallicrosa interpreta a la mare fundadora d'aquesta comunitat, amb una fe ferma que aconsegueix dels seus seguidors una renúncia a la seva família, a tot allò que els lliga a la societat que ella rebutja. Aïlla als nens de la comunitat i els educa en la seva fe, tallant de soca-rel tot allò que ella considera que els aparta "d'ELL".

Guillem Motos (brutal la seva interpretació), Muguet Franc i Ramon Pujol donen vida als nens desagraïts, uns nens que un dia van decidir abandonar la comunitat i tornar al món del que havien estat arrabassats.

Una posada en escena on es respira una atmosfera mística, l'escenografia i vestuari d'Elisenda Pérez, amb una excel·lent utilització de la llum de Paco Amate i l'espai sonor de Guillem Rodríguez, aconsegueixen crear un ambient on es respira a parts iguals la por i la fascinació.

Una història que ens ha atrapat, que ens parla del fanatisme i de la manipulació vehiculada a través de la religió.

Per llegir l'apunt original, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ

 

 

 

Què és el teatre necessari? Existeix? I per què ho és de necessari? El món no se'n surt. Cada vegada més, el títol del clàssic de Tony Judt és més una certesa que una elucubració. El poder, faci la cara que faci, tendeix a foragitar els intents de penetrar a la recerca d'alguna cosa més enllà de la part cosmètica i inofensiva de la realitat. Al poder li cal mantenir-ho tot embolcallat en aquest paper de cel·lofana que és el convencional. El teatre, com a mitjà d'expressió, té la capacitat de desvelar, de donar llum quan entén que el fet teatral es dóna en l'ull de l'espectador més que a l'escenari o al text.

Llàtzer Garcia (La pols) escriu Els nens desagraïts a partir de la història real d'una comunitat que va reunir-se a Girona als anys vuitanta al voltant d'una autonomenada "Mare" (Teresa Vallicrosa), que va decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa mentre esperaven la fi del món. En aquesta comunitat van néixer nens (Muguet Franc, Guillem Motos i Ramon Pujol) que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb la resta del món. La sorpresa és que Garcia posa el focus, no tant en les raons que porta un grup de famílies a abandonar-ho tot i formar part d'una secta, sinó en el preu que s'ha de pagar quan decideixes deixar de formar-ne part. El preu de deixar de creure.

El Cristianisme de la comunitat és aquell que ofereix refugi a canvi de servitud (el del Gran Inquisidor de Dostoievski), de manera que el conflicte és el que s'estableix entre l'anhel de llibertat i la por al patiment. Els nens que renuncien a la comunitat es retroben vint anys més tard al funeral de la "Mare Fundadora" i no poden evitar confrontar les dues realitats. L'absència de Déu pot ser insuportable fins al punt de resignar-se a viure en llibertat.

Aquesta lluita interna dels "nens desagraïts" és expressada (no podia ser d'una altra manera) de forma subtil gràcies a la claredat formal i la precisió del text de  Llàtzer Garcia i de la seva posada en escena. Tot, l'escenografia mínima d'Elisenda Pérez, la il·luminació de Paco Amate o el disseny de so de Guillem Rodríguez treballen en la mateixa direcció, la de construir significats que van més enllà de l'anècdota real, que rastregen a la busca de pulsions essencials de l'allò humà quan s'enfronta a valors essencials com la llibertat, la por o la mort.

la interpretació de Teresa Vallicrosa és excepcional, mesurada i capaç de contenir el mal en un gest amb les mans o en una mirada de desaprovació. També és important la feina de Franc, Motos i Pujol, que troben el punt just per a expressar la contradicció de les seves emocions. És important anar a la Beckett perquè és teatre necessari, teatre important que remou les entranyes, que no ensabona. Necessitem aquest teatre. És urgent!

 

Després de La terra oblidada i de La pols, Llàtzer Garcia tanca la seva trilogia de la família tot explorant un tema fascinant com és el de les sectes religioses. En aquest sentit, ho fa inspirant-se en una situació real que es va produïr als anys vuitanta en un poble de Girona, traslladant a escena una història que aprofundeix en uns personatges atrapats per unes creences, ja sigui lluitant contra elles o submergint-se en aquestes sense qüestionar-les, tot fent trontollar el vincles familiars.

Malgrat un inici i un final lents, l'obra té un ritme intern àgil, el qual està sostingut per una història que aconsegueix atrapar-te i per uns diàlegs realistes que doten de credibilitat i profunditat als personatges. A més, de forma encertada, es recrea una atmosfera mística i alhora angoixant en la que sembla que presenciem i vivim aquelles escenes, tot recolzant-se en unes excel·lents actuacions, entre les quals ens trobem a una Teresa Vallicrosa que borda el seu paper de "Mare".