Els ossos de l’irlandès

El títol ens suggereix Irlanda i les obres de Martin McDonagh. Hi ha elements comuns entre Els ossos de l’irlandès i la Calavera de Connemara o l’ambient rústic i feréstec de La reina de bellesa de Leenane.

Víctor Borràs Gasch és l’autor d’aquesta tragicomèdia o comèdia tràgica, més còmica que tràgica, fresca, divertida i ocurrent. Com a La calavera, és una comèdia negra d’amistat i ossos. Aquesta obra va guanyar els premis Quim Massó i Frederic Roda i es va estrenar al teatre de Salt en el marc de la Temporada Alta.

Són tres homes que sense ser amics es troben per un fet que els uneix de fa molt de temps,  un fet que volen oblidar però els acaba unint. Són tres desafortunats que lluiten cada un d’ells per sortir-se’n com poden a la vida.

Ambientada en un món rural català,  els tres homes es troben en un dia de pluja en el que els llamps i trons ressonen a dins de la casa on viu un d’ells. L’espai sonor de Joan Camprodon i l’escenografia d’Anna Tantull són magistrals per situar-nos en aquest món camperol totalment rústec i descuidat.

És un món de perdedors, de frases curtes, diàlegs exaltats en els que predomina el crit, l’insult i la grolleria com una forma d’expressió primitiva, barreja de mesquinesa i humanitat.

La direcció de Xavi Ricart permet el lluïment d’aquests tres actors dels que ja coneixem les seves immenses capacitats interpretatives. Són Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas cada un d’ells representa un  personatge amb les seves peculiaritats, personalitat, temperament i manera de fer front a la situació que els ha fet retrobar. Xavi Ricart també ha sabut trobar la manera d’adaptar el moviment de tres homes grans en  un espai petit sense fer-se nosa els uns als altres. Aquest espai i les seves misèries ens els fa molt propers i els mirem amb simpatia i amb ganes de que el fet que els va unir els doni l’esperança d’una vida millor.

L’amistat va canviant amb el pas del temps, algunes perduren amb més o menys intensitat, d’altres es van perdent o queden de manera residual a la vida de les persones. Però hi ha connexions que per una o altra cosa, continuen existint.

Enmig d’una nit de temporal, en Llorenç demana a l’Hèctor i en Xevi que es trobin a casa d’aquest últim. És urgent i ha de ser una reunió secreta. Els tres eren grans amics en l’adolescència, però ara només parlen de tant en tant. De cop les seves vides canviaran per un succés que va passar fa gairebé vint anys. Serà una nit entretinguda.

Amb humor i molta energia, aquesta obra omple l'escenari d'una acció trepidant que provoca al públic riures espontanis i inevitables enmig de la situació surrealista que s'explica. El text de Víctor Borràs s’emmiralla en les propostes de l’irlandès Martin McDonagh, de les quals hi ha algunes amb recorregut a casa nostra (La reina de la bellesa de Leenane), amb un llenguatge directe, sense gaires floritures i reflectint una dramatúrgia col·loquial i versemblant. Ràpids i amb molta passió, els personatges no deixen ni un minut de viure intensament allò que transmeten amb les paraules. Potser fins i tot massa impuls a l’inici de l’obra, deixant exhaust al públic només començar.

És un muntatge molt dinàmic que té un treball curós i espectacular en el disseny sonor i de llums. La manera com reprodueix la tempesta perquè fins i tot sembli que hagin de caure gotes a sobre el públic és brillant. La creació ambiental en l’escenografia i sobretot en l’embolcall dels sentits és de premi.

Ernest Villegas, Ivan Benet i Norbert Martínez, són aquests tres amics retrobats per les circumstàncies. Amb una química molt natural, els seus personatges van navegant a través del ball d’emocions que van vivint. Son les seves interpretacions les que mantenen a l’espectadora atenta i expectant per al proper pas que faran.

Història amb un gir interessant al final que tanca un cercle divertit i harmoniós entre passat i present.

Els ossos de l’irlandès es va escriure durant l’any 2021. El juliol d’aquell any se’n va fer la lectura dins el marc de l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett de Barcelona, i la seva estrena va ser al Teatre de Salt durant el festival Temporada Alta de 2023.

De moment ha estat guardonat amb el Premi Quim Masó (2022) i Premi Frederic Roda (2022), i dic de moment, perquè n'estic del tot convençuda, que aquest muntatge continuarà recollint premis i reconeixements destacats de la crítica teatral.

Víctor Borràs Gasch és qui signa aquesta excel.lent comèdia. Una comèdia negra, divertida, enginyosa, amb tocs d'humor negre, salvatge, situacions incòmodes, moments hilarants, i amb una clara influència de la dramatúrgia irlandesa (Brian Friel, Conor McPherson o Martin McDonagh), que centren l’acció en el món rural.

El títol de l’obra, la tria de la nacionalitat de l’indigent desaparegut i la pluja són clares referències a la literatura dramàtica contemporània irlandesa que millor ha retratat aquests mons. De fet, en els pobles irlandès i català hi troben clares sinergies en les quals ens sentim molt identificats.

Tot en conjunt podem afirmar que es tracta d'un treball molt coral, amb una direcció magistral de la mà de l'actor Xavier Ricart, unes magnífiques interpretacions de l'Ivan Benet, en Norbert Martínez i l'Ernest Villegas, tres grans actors, que a més a més de fer una feina impecable, ens transmeten la complicitat i el bon rotllo que hi ha entre ells; un text boníssim, amb uns diàlegs delirants, frases curtes, expressions molt ben construïdes i alguns girs argumentals. Menció a l'escenografia de l'Anna Tantull, molt ben construïda i funcional, l'espai sonor de Joan Camprodon, amb sons ambientals molt reals, i el disseny d'il.luminació Pep Barcons, tots ells elements del tot imprescindibles en aquesta peça teatral, per a expressar, potenciar i acompanyar, aquest muntatge a bon port.
Talent, sintonia i complicitat. Bon ritme. Tot flueix a la perfecció.

Tot i que no us puc desvetllar el què passa en aquesta comèdia, Els ossos de l’irlandès parla de tres amics, en Llorenç, l’Hèctor i en Xavi, que veuran desenterrar un secret, que creien oblidat, un dia en què plou com feia anys que no plovia. Tres personatges allunyats del món urbà que s'han d'enfrontar amb el seu passat.

Els ossos de l’irlandès, una obra que ens parla de l’amistat i de tot allò que les persones arrosseguem i que moltes vegades voldríem enterrar. És una obra que ens fa pensar i reflexionar sobre els vincles de l'amistat, sobre qui som, sobre el fracàs, sobre els nostres fantasmes personals i les nostres pors.

Penso que no us l'hauríeu de perdre.

Començaré parlant de Martin McDonagh, encara que no hagi intervingut per a res en aquest muntatge ni aparegui tampoc en la fitxa artística. Però qui coneix, encara que sigui de lluny, l’autor britànic-irlandès segur que li ressonarà el seu món i el seu imaginari en aquest petit homenatge o tribut que li ha fet Víctor Borràs. I és que des d’un bon començament la pluja, la petita cabana on passa l’acció, el tema dels ossos i els referents irlandesos ens remeten a l’obra de McDonagh. Una font d’inspiració inevitable, ja que les millors obres de l’autor s’han estrenat a casa nostra (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore, L’home dels coixins o La calavera de Connemara) i, d’alguna manera o altra, han inspirat els textos de molts dramaturgs aquí i arreu.

Borràs situa l’acció en un poble de Catalunya, encara que no en som conscients fins al cap d’una estona: tres homes en un petit espai durant tota una nit, mentre a fora cau un autèntic diluvi. Aviat apareixerà un secret del passat, una missió a complir i un joc escènic que fluctua entre crits, retrets i algunes resolucions escabroses. Molt a l’estil de McDonagh, tot i que aquí la violència sigui més psicològica que física. En el fons, són tres amics que han passat per circumstàncies complicades, però que han crescut junts, que tenen molt en comú i que, per bé o per mal, seguiran units per sempre.

Els tres protagonistes són interpretats per tres actors que encaixen a la perfecció. Ivan Benet, Norbert Martínez i un sorprenent Ernest Villegas posen tot el seu talent a disposició d’un text que en ocasions dona massa voltes sobre si mateix i que en d’altres descobreix massa aviat les seves cartes. Tot i així, és un text que funciona per la seva comicitat i que convenç al públic ràpidament, gràcies també a l’enèrgica direcció de Xavier Ricart. Per cert, ara m’adono que Ricart va ser un dels actors d’aquell Tinent d’Inishmore que es va fer fa vint anys al TNC... Casualitat? Potser sí o potser no.

Víctor Borràs va escriure Els ossos de l’irlandès l’any 2021. El juliol d’aquell any se’n va fer la lectura dins el marc de l’Obrador d’estiu de la Sala Beckett de Barcelona. La lectura va ser dirigida i protagonitzada pel mateix equip que presentem en aquest projecte i va tenir una gran acollida. Primer de tot, s’ha de dir que millor no indicar res sobre els diferents girs que realitza la història. Per no trencar la màgia del teatre i de la comèdia. L’únic que el personatge de l’irlandès i de la Sandra els tenim present en tot moment.

En Xavier (Ivan Benet), l’Hèctor (Norbert Martínez) i en Llorenç (Ernest Villegas) es coneixen des de fa anys i panys i han viscut tota la seva vida al mateix poblet. Un esdeveniment traumàtic de fa 20 anys va alterar l’amistat que mantenien.

Aquesta obra és una comèdia rural amb molt humor negre. A més amb molts girs en la trama que et treuen el riure en tot moment. S'ha de dir que els tres actors en estat de gràcia a l'hora d'interpretar els seus papers. Els seus personatges están molt ben escrits i interpretats. Van creixent de mica en mica, mantenint l'intriga durant tota la trama.

L'espai sonor, magnífic. Una pena que quan plou a l'escenari no ho faci fora.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç