Els rapinyaires

La -suposada- obertura al mar de la ciutat de Barcelona a partir dels Jocs Olímpics de 1992 va suposar un canvi radical per a la fisonomia de diverses barriades, així com la desaparició d'altres. Fent un doble negoci amb la Vila Olímpica que havia d'acollir als esportistes de totes les nacionalitats. Doncs no només va ser un negoci difús per a amics constructors de màxim rendiment per poc temps d'ús, sinó que després es va revendre a aquells que volien viure en aquell nou barri nascut del no-res, allà on abans hi havia hagut xabolisme i fàbriques que havien deixat de tenir sentit dins de la ciutat perquè la producció s'havia traslladat primerament a l'extraradi i a posteriori, a altres continents.

Aquests canvis, però, ja s'havien succeït prèviament, quan pel bé comú s'havien construït els embassaments de, per exemple, els pantans de Susqueda o de Sau, que va obligar a la població allà resident a moure's quilòmetres enllà de les seves llars (a les que mai més retornarien) per deixar pas al progrés i ajudar a abastir a les poblacions veïnes de millors recursos hídrics. Fent del perjudici d'uns pocs, la millora en la qualitat de vida de molts més. I tot el que la teoria no deixa de ser certa, sempre va haver-hi un benefici major per als intermediaris. Que van finalitzar les transaccions entre els vells habitants, ja indemnitzats, i l'estat. Fent que així totes les parts, guanyessin. En definitiva: uns rapinyaires sempre alerta de tot el que succeeix i que van propiciar el naixement de la Barcelona olímpica o, per exemple, del Parc Bush, posteriorment rebatejat com Port Aventura.

El context històric d'Els rapinyaires és, doncs, per nosaltres, més que conegut. El primer període democràtic postfranquista on molts oportunistes, que prèviament havien estat afins del règim, ara eren demòcrates de tota la vida que feien negocis. Però també, amb l'obertura econòmica, noves formes de fer negocis i d'atraure encara més turisme ja sense la rígida supervisió estatal del règim. Si abans era pel bé comú i les butxaques d'algú, amb l'arribada de la democràcia i de nou capital, era pel bé comú i del progrés, però també pel benefici dels mateixos i fins i tot de nous agents i, com diria Benavente, d'interessos creats, amb la teoria que el capital crida a més capital.

Una inicial comèdia costumista amb dos urbanites arribats a un entorn rural que va mutant en una trama molt més enrevessada, repleta de falses façanes i on res és el que sembla amb un ritme endimoniat que ens podria recordar a les pel·lícules d'Emir Kusturica.

Un seguit d'anacronies lingüístiques ens ajuden a contextualitzar millor, des d'una òptica moderna, l'inici dels fets d'una de les tragèdies més grans que viu la nostra societat: la de l'especulació immobiliària i la gentrificació que patim als nostres carrers i societats sense poder fer res per evitar, ja que ja fa massa temps que tot és cosa dels mercats, aquells que s'autoregulen sols, i que no hi intervé la mà de l'home més enllà de recollir dividends i arruïnar a d'altres.

Els Rapinyaires mostra, d'una forma paròdica, el pitjor de la nostra condició humana i de la moral difusa, i de tot allò que un és capaç de fer per cobdícia. Fent tota mena d'actes reprovables, que passen des de l'extorsió i la coacció a fer-ne un ús deliberat de la mentida i, si cal, la pena, per assolir els seus objectius. Que no són més que els he d'embutxacar-se i alimentar-se de les restes. Fent honor al seu nom: rapinyaires. Uns rapinyares que en passen de mil-i-una de fets i girs de guió, tant versemblants com d'inversemblants, per a caçar les preses d'aquestes aus rapaces.

L’especulació immobiliària és un tema tan atemporal que quan el situem en una obra pre-olímpiades no hi apreciem cap canvi. Els rapinyaires és aquesta obra: pre-olímpica i en un entorn rural. L’especulació no fa distincions espai-temps i el que val per una Barcelona moderna també ho fa per un poble perdut si s’hi preveu algun tipus de negoci. Els protagonistes són un parella de ciutat que fuig al poble a la recerca de salut. Però allà no hi trobaran un món idíl·lic sinó més aviat hostilitat. Per part de qui? De l’alcalde i la seva tieta que faran i desfaran per fer-los fora del poble. Res ni ningú serà el que sembla en aquesta divertida comèdia de Roc Esquiu. Una obra que, amb aquesta temàtica, de ben segur no envellirà mai.

Els lectors, però, acostumats a la novel·la negre, segur que ràpidament veuran en el text alguna que altra costura. Tot i així, l’obra està travada amb intel·ligència i la tensió es manté fins al final, un final alhora tan sorprenent com previsible. Bona posada en escena i una gran feina dels actors – destaco especialment Roser Batalla – per mostrar-nos que, al cap i a la fi, tot està en venta i tots tenim un preu, oi?

Els rapinyaires es presenta com una comèdia negra, amb petit misteri de fons, però amb un clar missatge: parlar de la corrupció immobiliària, de l’especulació i de certes actituds de “rapinyaire” a la Catalunya preolímpica. És bo tenir en compte aquesta última dada, ja que si no fos perquè es parla del 1985 al principi de l’obra o perquè es citen algunes dades concretes al final potser podria passar desapercebuda... I és que les accions immobiliàries de dubtosa moralitat s’han donat en el passat i segueixen donant-se també a dia d’avui.

Roc Esquius ens ofereix un text que comença de forma excessivament expositiva i que s’orienta, de mica en mica, cap a una comèdia força convencional fins que li queden 10 o 15 minuts per acabar. Tot i l’escena final, Els rapinyaires està lluny dels jocs escènics, els girs o les premisses sorprenents que havíem vist en altres obres de l’autor: iMe, Mars Joan o Sàpiens, per posar alguns dels exemples més notables. Estem, per tant, davant d’una obra volgudament senzilla, que funciona de manera instantània i que per culpa d’una certa demora en els esdeveniments no acaba deixant el mal rotllo que podria haver deixat d’altra manera...

La supervisió artística de l’argentí Nelson Valente –involucrat fa poc en la trilogia catalano-argentina del darrer Festival Grec- no es nota excés. Tot i així, el ritme creix de forma exponencial fins al clímax final i en la part interpretativa destaquen una sempre efectiva Roser Batalla i un Ramon Godino que va de menys a més i ens regala moments força divertits.

Roser Batalla, Ramon Godino, Óscar Jarque i Rafaela Rivas son els protagonistes de Els rapinyaires, una comèdia/thriller amb grans dosis de crítica social.

Aquesta és la divuitena producció d'Apunta Teatre. Com en els seus anteriors muntatges, en Els rapinyaires segueixen en la mateixa línia de treball: és una obra d'autoria catalana, divertida i del tot actual.

En aquesta ocasió Roc Esquius, un dels autors més representats en aquesta sala (Angle mort, Eli, Likes...), és qui signa aquesta comèdia sota la supervisió artística del director i dramaturg argentí Nelson Valente, un altra de les figures rellevants dins del circuit teatral dels últims anys tant a Buenos Aires, com a casa nostra (El loco y la camisa, Jauria, Solo llamé para decirte que te amo, El declive...).

L’obra está ambientada al 1985, en un petit poble rural, a les afores de la ciutat. La Clara i en Bernat, dos dels protagonistes d'aquesta obra, han decidit marxar de la ciutat en busca de la tranquilitat rural. El que no sabien que en aquest poble a part de conills i ocells, també hi trobarien rapinyaires.

Els rapinyaires és una obra que parla sobre l’especulació immobiliària, l’abús de poder, la corrupció i la fragilitat del principis ètics i morals.

El món és ple de rapinyaires. Uns ho són sense cap mena d'escrúpols, altres ho porten molt ben amagat i esperen el moment propici per actuar. Però també hi ha els que no sabien que ho eren, però donat el moment o l'oportunitat, acaben fins i tot sent els pitjors de tots ells.

No us la perdeu!

Divertida. Intrigant. Amb molt bones interpretacions.
Una trama plena de girs i un final sorprenent.

***/****