Els ulls de l'etern germà, un dilema d'Stefan Zweig

 

“Hi havia una vegada fa molts i molts anys en un país llunyà, un guerrer fort i valent que guanyava totes les batalles...”. Així podria començar aquesta faula. Com un conte a la vora del foc on tota la intenció està posada en la veu i la paraula, on el moviment de les flames només fan companyia a la història. La narració i l’acció estan absolutament integrades. Escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda, és un homenatge al conte narrat on el que escolta imagina més del que veu. El muntatge es sobri, per accentuar el sentit del conte.

És una faula sobre la llibertat, la culpa i la necessitat de redimir-la. Els ulls del germà  perseguiran Virata eternament i per la mirada reconeixerà en els altres l’odi, la ira i el menyspreu. Com redimir la culpa? És justa sempre la justícia? Stefan Zweig, que va viure els horrors del nazisme i de la segona guerra mundial i que a EEUU va ajudar als jueus que fugien d’Europa, profunditza en el mal i el càstig.

El narrador i músic Marc Serra, fa una introducció sobre l’autor de l’obra que et situa plenament en la intencionalitat de la mateixa. La voluntat de ser just porta al nostre protagonista a la inactivitat, a perdre els lligams i comprovar les dificultats de viure en un món compartit.

Amb una direcció broggiana impecable tal i com ens té acostumats, el joc entre personatge-narrador està molt ben lligat. Òscar Muñoz i Xavier Ripoll són narradors i personatges a la vegada i la història, acompanyada de la música en directe de Marc Serra, la il·luminació i el jocs de llums i tenebres de Pep Bracons, va relliscant suaument a través d’una escenografia pensada, detallista al màxim. Res és sobrer i tampoc res hi falta per situar-nos  en els més profunds racons de l’ànima de Virata.

Aquesta obra va ser estrenada a la sala Beckett al 2002. Òscar Muñoz hi actuava i Broggi n’era el director. Aquests vint anys li han donat la solera del bon vi. Agraïm a la Perla que l’hagi destapat amb nosaltres.

“Conte contat, aquest conte s’ha acabat”

Quan un fa 20 anys s’ha de celebrar amb festa grossa. I això és justament el que han fet a La Perla 29, recordar el seu naixement duent a escena altra vegada la seva obra inaugural: Els ulls del germà etern del Stefan Zweig. El text per si sol ja és una garantia. Una bonica història amb clares reminiscències orientals sobre les conseqüències que té les postres accions però alhora, també la nostra inactivitat. Una petita fàbula amb tota la màgia del conte infantil però dirigida al públic adult.

Però no és aquí només on rau l’excel·lència. Cal destacar que la direcció d’Oriol Broggi és magistral. Potser amb una arrencada una mica densa, però que posteriorment poc a poc l’espectador s’anirà fent seva aquesta història. I és que l’alternança de veu narrativa i veu de personatge dóna un ritme que ajuda a que la tensió de l’obra no decaigui mai. I això, davant de tanta densitat filosòfica del text – que no pesadesa –  era tot un repte. La llum alhora, també juga un gran paper narratiu alhora de crear un clima d’intimitat per convidar a la reflexió profunda.

Els ulls del germà etern és tan aviat una aposta segura com a la vegada una autèntica revelació. I esperem poder-la tornar a veure d’aquí 20 anys més. Al final la història, encara que sigui la mateixa, sempre creixerà en la mesura que ho fem nosaltres.

Ara fa uns 20 anys que La Perla 29 va començar a treure el cap dins del panorama teatral. Va ser de la mà de la Sala Beckett, i la primera obra que es va representar va ser Els ulls de l’etern germà. Després de tants anys, amb tota l’experiència acumulada i un prestigi incontestable damunt les espatlles, l’espectacle ha tornat a mostrar-se al públic. Amb un únic canvi al repartiment –Xavier Ripoll per Bruno Oro- la companyia ha portat a la Biblioteca de Catalunya una peça fundacional i –vista ara, en perspectiva- un compendi molt clar d’intencions i maneres de fer.

Els ulls de l’etern germà és una faula passada pel filtre d’Stefan Zweig, un popular i prolífic autor austríac de la primera meitat del segle XX que ens va deixar un munt de novel·les, biografies, assajos... i unes poquetes obres de teatre. Tot i així, l’escena d’aquest país sempre li ha tingut certa devoció i s’ha inspirat sovint en la seva obra, però també en la seva vida, a l’hora de crear muntatges teatrals: La partida d’escacs, 24 hores en la vida d’una dona, Una hora en la vida d’Stefan Zweig (Antonio Tabares), Zweig, la fugida impossible (Toni Cabré), etc. La peça que ens ocupa es basa en una novel·la breu del 1922 en la que s’explica el camí cap a la purificació d’un guerrer anomenat Virata a la Índia del segle VI a.c. La història ens explica un procés d’aprenentatge, un bonic conte amb missatge final que parla de la justícia, de la recerca de la llibertat i de la tranquil·litat d’esperit.

Oriol Broggi es posa al servei de la faula, i també dels actors (impecables Òscar Muñoz i Xavier Ripoll), que amb la seva paraula i el seu gest fan aparèixer palaus, batalles i jardins exòtics. La música de Marc Serra també ajuda a l’objectiu final, que és el d’explicar una història amb el mínim... com aquelles rondalles que passaven de pares a fills amb el sol recurs de la veu i la imaginació. El resultat és bell, concís i certer. No es pot demanar massa més...

La novel·la que adapta l’obra que es pot veure aquests dies al Teatre La Biblioteca s’inicia amb una cita que apareix al Bhagavad-Gita (que vindria a ser una mena de Bíblia hinduista): No pel fet d’evitar tota acció esdevens lliure dels teus actes. Mai pots ser lliure dels teus actes. Ni tan sols per un moment.

El protagonista del conte es diu Virata. Fruit d’un trauma de joventut que té lloc quan assassina, involuntàriament, el seu germà, Virata dedica la vida a la cerca d’un camí de gran profunditat moral i bondat, consciència i respecte per tot allò viu, en totes les seves accions. Un camí que, com ja podem imaginar, no li resultarà fàcil de trobar.

Per entendre aquesta obra és recomanable saber una mica de la vida de l’autor, Stefan Zweig. Nascut a Viena, de pares jueus, esdevé un escriptor reconegut durant la dècada del 1920. Forçat a emigrar en diverses ocasions, a mida que les tropes nazis avancen de nord a sud, acaba vivint a Anglaterra i, finalment, Brasil, on, juntament amb la seva dona, es suïcida, colpit pels terrors de l’Europa del moment (al 1942, en plena Segona Guerra Mundial).

Zweig fou un pacifista de profundes conviccions humanistes i interminables turments existencials, que va tenir la dissort de viure alguns dels moments més cruels de la història recent. Aquest conflicte el trasllada als seus protagonistes per acabar postulant que la pau no s’assoleix únicament des de la contemplació espiritual sinó que cal desenvolupar una acció forta i ferma en vida, que persegueixi aquest objectiu sense descans. I que tant allò que fem com allò que deixem de fer té inevitables —i doloroses— conseqüències.

El significat moral de la història de Virata queda ben representat a la posada en escena d’Oriol Broggi, simple i elegant. La grandesa espiritual del conflicte demana una veritat escènica, humil i humana, ben entesa pel director i ben trobada pels grans Òscar Muñoz i Xavier Ripoll.

L’obra esdevé tot un passeig —de gran volada poètica i no mancat d’aventura— per la vida de dos personatges —Virata i Zweig— turmentats per la misèria de l’home, compromesos amb allò transcendental, vertader, humà i bell que aporti algun significat a tot el patiment indefugible que comporta ser viu i, especialment, viure en societat.

Diguem-ho sense embuts, malgrat que dir-ho costa perquè l'obra és de l'escriptor d'Àustria Stefan Zweig i perquè la companyia teatral és La Perla, és a dir dos tòtems, però diguem-ho: la història del guerrer Virata, que era fort i valent, emociona a estones, sobretot quan la interpretació dels actors Òscar Muñoz i Xavier Ripoll transmet aquest sentiment. En una altra part de l'obra, la tensió narrativa decau. Ara bé, l'obra és d'una gran valentia artística, que es combina amb poca llum i molta foscor, amb la música en directe tocada per Marc Serra, que és el primer que es dirigeix a l'espectador i explica qui va ser l'escriptor, i sobretot amb un joc d'alta volada dels actors, que ara l'un fa de protagonista, ara l'altre, de narrador. I just aquest últim punt és dels millors de l'obra, perquè en cap moment l'espectador perd el fil de qui és qui, i perquè les veus es fan escoltar com si tot plegat fos una faula. De fet, aquest mateix paràgraf escrit, que acabeu de llegir, podria començar al revés, i podríem dir que l'obra és d'una gran interpretació artística, narrada com una faula, però la mateixa acció que s'explica, fa que a estones l'emoció (i l'atenció de l'espectador) decaigui.

Cal dir que la intenció emocional podria estar ben estudiada, perquè el protagonista, el guerrer Virata (que deixarà de ser guerrer) passa per diverses fases de la vida, algunes de les quals són justament la inactivitat. I hi arribarà per la recerca de la llibertat, per deixar enrere els lligams, per la recerca de la justícia, i sobretot per la intenció de no fer mal a ningú, perquè el guerrer sempre tindrà uns ulls clavats en la memòria que el fan pensar que actuar és privar de llibertat als altres.

Així doncs, l'obra és un viatge iniciàtic, en el qual acompanyem el protagonista des de la seva fase exultant fins al decaïment, i durant la qual podrem reflexionar sobre la vida, que només és útil de veritat quan som útils. Gràcies, Zweig!

Per acabar, l'obra és de les que aguanten bé l'embat del temps. Fa 20 anys, la companyia La Perla la va estrenar, sota la mateixa batuta (la del director Oriol Broggi), i vint anys després hi torna per celebrar que el relat  perviu per sempre, passin els anys que passin.

Aquesta faula oriental de Stefan Zweig ens trasllada a l'Índia, on un guerrer fidel al seu rei anomenat Virata, cerca alliberar-se de la culpa que li persegueix des que va assassinar al seu germà sense voler.

És possible ser lliure vivint en comunitat? Existeix la veritable justícia? Com deslliurar-se de la culpa? Diuen que un bon personatge és aquell que dubta, que es qüestiona els seus actes, i l'heroi d'aquesta història ho fa constantment. En la cerca de la redempció de la seva culpa anirà viatjant des de l'acció total (la lluita d'un guerrer) fins a la inacció absoluta (la contemplació de l'asceta). No obstant això, la inacció és ja un tipus d'acció, ja que la mera existència silenciosa i estàtica també genera unes conseqüències de les quals som responsables. Així, Virata descobrirà que l'única manera de viure sense culpa és deslliurar-se de la pròpia voluntat, perquè la veritable llibertat està en servir a l'altre, en ser-li útil.

La posada en escena és sòbria, senzilla i tremendament efectiva. Els dos actors en escena, Óscar Muñoz i Xavier Ripoll, al comandament de la recognoscible direcció d'Oriol Broggi, van alternant la narració i la interpretació servint aquest conte amb una delicadesa que ens atrapa. A més, la música en directe de Marc Serra, el joc de llums i ombres de Pep Bracons i fins i tot algunes projeccions puntuals contribueixen a crear aquest ambient tan íntim com càlid.

En definitiva, la perla 29 ens fa aquest homenatge reestrenant la seva obra fundacional 20 anys més tard, seguint amb la seva línia humanista, amb un text preciós i una direcció impecable al que ja ens tenen acostumats.