Els veïns de dalt

El debut com a dramaturg i director de Cesc Gay, un cineasta, d’altra banda, amb una filmografia d’un tarannà força teatral, obre una tendència poc habitual però que pot donar lloc a propostes molt interessants i valuoses. Dit això, cal remarcar que el director de En la ciudad no ha traslladat estrictament el seu estil cinematogràfic a escena sinó que ha optat per una línia més còmica i comercial. Els veïns de dalt és una obra molt divertida amb un estil que barreja influències de textos de Woody Allen o Yasmina Reza amb les obsessions del mateix Gay. La història explica les peripècies quotidianes de dues parelles durant un sopar d’hospitalitat on encara no han tingut la possibilitat de conèixer-se en profunditat. L’espectacle té un ritme excel·lent, línies de diàleg certament brillants i un disseny de personatges ben elaborat. Potser no ens trobem davant d’una peça tan complexa com, per exemple, Qui té por de Virginia Woolf?, que també tractava dels límits d’una parella en crisi, però sí d’un exercici humorístic perfectament vàlid, efectiu, substancial i intel·ligent. Potser, per moments, els actors forcen massa els acudits (especialment, Pere Arquillué) d’uns diàlegs àgils que no necessiten aquest esforç; però, en qualsevol cas, es tracta d’un muntatge sensat, conscient de si mateix i que funciona a la perfecció sense més pretensió que la de divertir, suggerir alguna reflexió que obri debat i regalar-nos algunes frases especialment inspirades.

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix)

El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d'esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l'actuació (ni l'obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d'ofici. L'escenografia és gairebé cinematogràfica. Tots els detalls i detallets del saló-cuina (i algunes parts del pis) que saben deixar pas a l'acció i ens permeten, al mateix temps, imaginar-nos l'estil de vida, els gustos, les aficions... Un món que, d'una manera o una altra, ens resulta ben proper.

No obstant això, l'encert i l'error de la peça recau en el mateix punt. El tema de conflicte escollit per explorar les relacions humanes (i en especial de parella) troba fàcilment la comicitat però a mesura que s'acosta al desenllaç li costa connectar amb la seva part més profunda i es precipita en un final una mica anecdòtic. (fet que no estronca la bona estona que ens ha fet passar)

Qui no ha passat una nit sense dormir a causa de la "vida" de tercers? Qui no ha estat partícip imprevist d'una discussió, d'un moment d'èxtasi dels veïns quan s'hauria estimat més gaudir del silenci de la pròpia llar? Qui no ha estat espectador d'un programa de televisió sense tenir l'aparell encès a casa seva?

En la seva primera incursió en l'àmbit teatral i partint d'una experiència personal, el director de cinema Cesc Gay indaga entorn del món de la parella, les relacions interpersonals, la sexualitat i la convivència en una obra divertida i propera que compta amb un guió fresc i un ritme in crescendo. La cirereta del pastís la formen els actors i actrius del repartiment: una parella en hores baixes -formada per una esplèndida Àgata Roca i un exquisit Pere Arquillué- i una que es troba en el seu millor moment -composta per una exultant Nora Navas i un incendiari Jordi Rico-. El resultat, una peça teatral que aconsegueix connectar amb el públic i fer-lo sentir protagonista de la història que es desenvolupa en escena, la d'en Cesc Gay però que de ben segur podria ser la de qualsevol de nosaltres.

 

 

 

Cesc Gay aterra en el món del teatre i ho fa aportant tot el bagatge adquirit en la seva prolífera trajectòria cinematogràfica. De fet, les seves pel·lícules sempre han transmès un cert aroma teatral, ja sigui per fer ús d'un exhaustiu anàlisi de personatges o per presentar-nos escenes sense artificis i prioritzant la direcció d'actors. En aquest sentit, hi havia expectació per veure el seu debut i, cal dir que, no ens ha defraudat en absolut.

La nova aposta del Romea és una d'aquelles comèdies que et fan riure de debò, al mateix temps que et trobes amb un material consistent i intel·ligent al darrera. En part, això s'aconsegueix gràcies a l'ús d'una història quotidiana en la que, de ben segur, l'espectador s'hi veurà reflectit en més d'una ocasió, com acostuma a passar en les propostes d'aquest director i autor. Així, Gay dibuixa dues parelles amb formes antagòniques de funcionar, utilitzant el recurs de les rèpliques de forma molt eficaç i movent-se per una estructura convencional que li funciona. Tot i això, trobo una mica forçada alguna situació de la part final de l'obra, que malgrat servir per anar tancant la trama, no acaba de ser del tot encertada en el meu parer. En aquest punt, el balanç entre la comèdia i el drama em sembla una mica inversemblant, però en cap cas espatlla el seu conjunt.

D'altra banda, l'equip actoral reflecteix la seva química dalt de l'escenari i ens ofereix unes interpretacions que de ben segur agradaran a l'espectador, gràcies als matisos que Gay ha plasmat en els seus personatges i que els actors han sabut recollir eficaçment. D'aquesta manera, actors, director i text es fusionen perfectament en un muntatge que, sens dubte, ens farà passar una molt bona estona.

Ahir vam anar a veure “Els veïns de dalt” una obra escrita i dirigida per el cineasta Cesc Gay,que s’estrena com a autor i director teatral.

La parella formada per en Juli (Pere Arquillué) i l’ Anna ( Àgata Roca) i els veïns de dalt  la Laura (Nora Navas) i el Salva (Jordi Rico) són els quatre protagonistes d’aquesta comèdia.

Quan s’aixeca el teló ens trobem dins del pis de l’Anna i en Juli ; ella ha preparat un pica pica per què ha convidat als seus veïns amb la intenció de coneixes, ell no vol gent a casa seva i menys als veïns de dalt que no paren de fer molt soroll  quan tenen relacions sexuals. Després de discutir i a punt d’en Juli de telefonar-los per anular el sopar sona el timbre, tot està servit per que sigui qualsevol cosa, menys un sopar tranquil entre veïns.

No us explicarem el transcurs de la història perquè preferim que la gaudiu vosaltres mateixos. Nosaltres vam riure molt amb els gags i les interpretacions dels nostres protagonistes, especialment amb en Pere Arquillué on fa un des plec d’aquell humor irònic que li va com anell al dit i l’ Àgata Roca sensacional en el seu paper de dona insatisfeta. No vull deixar de valorar molt positivament les actuacions de la Nora Navas i en Jordi Rico. Tots quatre ens han regalat moments molt divertits.

“Els veïns de dalt” és una comèdia on se’ns plantegen dues visions del món de la parella. Una es basa en l’amor i la convivència diària, amb els seus alt i baixos i plena de renúncies on cadascun intenta tenir el seu espai i renunciar a algunes coses per poder estar junts i l’altre parella es basa la seva relació en el plaer i l’egoisme, on tan sols busquen la satisfacció  personal.

Nosaltres vam ser en Juli i l’Anna farà uns vint anys enrere. Jo no els vaig convidar, ja, ja, els vaig escriure una nota i finalment vam haver de marxar del pis. Entenc el paper de l’Anna i de la seva atracció..., jo al principi quan sentia aquells crits, gemecs, cops i esbufecs pensava... caram!!! quina canya, et fa gràcia i rius, però quan la cosa es desmadra... deixa de fer gràcia i es converteix en un problema. Finalment vam haver de marxar del pis.

Perquè Cesc Gay fins ara només havia escrit i dirigit pel cine i la tele, però avui s'ha estrenat en teatre, amb una comèdia (gènere gens fàcil) i ho ha fet bé, amb bona nota. Dos matrimonis veïns es troben per un sopar informal. Els uns passen per un mal moment i els altres passen... per tot arreu i el que havia de ser un sopar de pica-pica acaba picant per esferes impensables. Un càsting encertat i una bona direcció ha permès als quatre intèrprets un bon resultat. Nit d'estrena en un Romea amb públic fins al pis de dalt (en sintonia amb el títol de l'obra).

Si algú va al Romea esperant trobar alguna cosa similar al guió o als personatges de Ficció, A la ciutat o fins i tot Una pistola en cada mano, millor que vagi traient-s'ho del cap. En aquest cas, estaríem més a prop de les historietes de Jet Lag, una sèrie creada també per Cesc Gay, tot i que penso que les analogies amb Els veïns de dalt cal fer-les amb altres comèdies de situació, especialment franceses, com ara El sopar dels idiotes, El nom, etc. Podríem dir que els retrats psicològics als que ens té acostumats el cineasta es supediten en aquest text a una situació -còmica, no cal ni dir-ho- que ho domina tot de principi a fi. La trama enfronta a dues parelles de veïns d'hàbits sexuals molt diferents, i a partir d'aquí hi trobareu una rastellera important de tòpics i acudits que sempre apareixen al voltant del sexe... La veritat és que esperava una mica més de la proposta, encara que he rigut amb alguns gags i he gaudit de la comicitat sempre efectiva -tot i que a vegades una mica inaudible- d'Àgata Roca. L'actriu Nora Navas i l'actor Jordi Rico l'acompanyen amb encert, però en el cas de Pere Arquillué, que alguns aplaudiran com el millor de la funció, li vaig notar un sobreesforç per aconseguir la riallada del públic i rematar el gag fàcil. Se'n surt de peu perquè és un gran actor, però xoca indubtablement amb la naturalitat dels altres. Recomanable, especialment, pels que no sàpiguen qui és Cesc Gay i només vulguin passar una bona i despreocupada estona.