Entremeses

Per fer una representació d'aquests entremesos de Cervantes tal com es feien al segle XVI, divertits, picants, amb música, dansa, actuacions descarades, tocaments, caps per sota les faldilles... Els entremesos eren una mena de pantomima per divertir-se i a fe que ens heu divertit. Direcció, vestuari, música, tot genial i les actuacions... A més una cosa poc habitual: els efectes especials produïts "en directe". Hem "vist" com feien ploure, cops de picaporta, llamps i trons, grinyols de portella, tot un espectacle dins de l'espectacle. Redéu que bé m'ho he passat!

Llegiu-ne més.

L'entremès és una peça dramàtica, burleta, breu i d'un sol acte, amb molt de moviment i enrenou per part dels protagonistes; personatges que pertanyien a les classes populars i  que solia representar-se a finals del segle XVI i durant el segle XVII i XVIII  ( durant el segle d'or espanyol), fins a la seva prohibició en el 1780. Es tractava d’un espectacle que es basava fonamentalment en l'entreteniment. Petites obres senyalades d’immorals en la seva època, on es criticava obertament els costums d’aquells temps. Un dels dramaturgs més representatius d’aquest tipus de relats va estar Miguel de Cervantes Saavedra.

En aquesta ocasió la companyia La Abadia, ens presenten tres dels vuit “entremeses” escrits per Cervantes: “La cueva de Salamanca”, “El viejo celoso” i “El retablo de las Maravillas”.

“Entremeses” va ser la segona obra que la companyia La Abadia va interpretar ara farà uns vint anys; quatre dels actors de les hores, els hem pogut tornar a veure de nou a escena (Inma Nieto, Jose Luís Torrijo, Miguel Cubero i Elisabet Gelabert).

L’escenografia és senzilla, podríem dir fins hi tot minimalista. Un arbre serà l’element principal, i al seu voltant és on succeiran totes les històries. Penso que el director José Luis Gómez ha preferit donar més importància a la interpretació i als efectes sonors, que a l’escenificació .

Els actors, deu en total, han fet una gran feina interpretativa, tots molt professionals i d’un mateix nivell. Sota la gran direcció de José Luis Gómez, els hem vist cantar i ballar, recitar refranys i expressions populars.

Cervantes solia  ridiculitzar als seus personatges, ja sigui amb l’estatura ( baixets o grassos) o amb la seves manera de ser (ingenus, despistats i fàcils d’enganyar); personatges d’aparença molt culta, però  que en el transcurs de l’obra  queda demostrat que és  tan sols la seva imatge, ja que en el fons són ignorants, dèbils o innocents, com el típic “tontet” que tothom s’aprofita d’ell. Haig de reconèixer que els actors ho han clavat !!!

Amb el text es poden apreciar perfectament les diferents classes socials de cada personatge. Cervantes utilitza un llenguatge molt característic en les seves obres, és capaç de ridiculitzar-los, per més tard alabar-los, demostrant d’aquesta manera el gran domini que té de la paraula, la composició i l’estructura en  fer  els entremeses, aconseguint que el públic estigui pendent tota l’estona del quin serà el desenllaç final.

Els efectes sonors i les percussions han estat una de les parts més importants de l’espectacle; instruments, plaques metàl·liques i demés objectes sonors han estat capaços de reproduir amb exactitud el so d'un ocell, el soroll de la pluja, una pedregada, els trons, cops de porta,...A l’altre banda de l’escenari, tot el vestuari i complements necessaris per que els actors es canviessin (dalt mateix de l’escenari) per poder interpretar els diferents personatges de cada història. De fet tots els actors entren per platea fent sonar un xiulet, xulet, gerret o piulet ( instrument de vent de buf humà, dels anomenats d'imitació de sons, que imita el cant dels ocell), amb ells ens hem deixat endinsar dins del camp, en el poble on un arbre serà el punt de trobada final de cada entremès.

Tots els entremeses tenen una cosa en comú: la crítica de les costums d’aquella època, que eren considerades del tot immorals. Es toquen temes com la gelosia, la infidelitat, la credulitat i la burla. Però el més curiós de tot és que al final de cada història tots els protagonistes acaben ballant i cantant com si rés hagués passat.

 

En definitiva han estat dues hores de diversió que se’ns han passat volant.

A mi em sembla una oportunitat única la de passar pel Romea per veure i viure els Entremeses de Miguel de Cervantes, i no només per ser un autor meravellós i divertidíssim, el clàssic dels clàssics espanyols, sinó perquè la plantilla actoral et fa recordar que encara hi ha actors -i per cert molt bons-, més enllà dels de casa, tan desiguals, tan rebregats per la monogàmia, per les teles i els tics del teatre comercial. Ignoraré que José Luís Gómez ja va dirigir aquesta obra en els annals de la història de l'Abadía, el 1985; perquè feliçment això no té cap rellevància, la sensació és que aquest espectacle és nou, en el sentit que és un exercici teatral de superació d'aquell, tot i que part de l'elenc actoral sigui el mateix i l'arbre que presideix la festa hagi envellit força. Recreació nostàlgica? Aprofitament? Memòria?

En José Luís Gómez sembla haver-se allunyat de la Commedia dell'arte (crec que aleshores Cervantes estava exiliat a Roma) per acostar-se al que podríem anomenar un autèntic mostrari cultural cervantí de l'època: el poble, el camp i la festa. L'obra ens mostra un llogarret en el qual, durant les seves festes, els habitants decideixen representar tres entremeses: 'La cueva de Salamanca', l'extraordinari i divertit 'El viejo celoso' i el famós 'Retablo de las maravillas'. Afinades burles a la fidelitat, a la gelosia i a la puresa de sang. Dels tres l'encant del 'Retablo de las maravillas' és potser el menys aconseguit, però només el fet de poder veure el sensacional treball de 'El viejo celoso' ja val l'estona el seu preu en or. I encara més, el so i la música en directe i les cançons són, senzillament, una delícia complaent.

És interessant tornar de tant en tant a aquests Entremeses de Cervantes, ja sigui per recuperar l'hàbil utilització de la llengua castellana, per tornar a gaudir de trames simples però punyents o per retrobar-nos amb l'esperit del Segle d'Or, un patrimoni que no pot caure en l'oblit ni relegar-se a peça de museu. Està clar que el Teatro de la Abadía i José Luis Gómez van entendre molt bé totes aquestes premisses quan van decidir enfrontar-se amb el clàssic, ara ja fa 20 anys. Tot i el temps transcorregut, l'espectacle guarda intactes moltes de les seves virtuts, essent una de les més destacables la d'acostar o emparentar aquest text del segle XVII amb diversos elements de les tradicions populars (instruments, cançons, indumentària, etc.) És cert que estèticament l'espectacle ens retorna als noranta -em venen al cap propostes de Comediants o Els Joglars d'aquella època- i que dramatúrgicament resulta excessiu ajuntar les tres peces escollides, tant per la durada com per la repetició de tipus i elements. Però, sigui com sigui, res pot negar a la proposta la seva eficàcia a prova de bombes... i d'anys. Felicitem, doncs, al Teatro de la Abadía pels seu vintè aniversari, per la sàvia recuperació de textos cabdals a la història del teatre i per l'empremta i influència que han deixat en els escenaris madrilenys.

Amb ocasió del seu vintè aniversari, el reconegut centre de creació madrileny La Abadía ha decidit retrobar-se amb un dels seus primers espectacles. Aquesta adaptació dels Entremeses de Miguel de Cervantes, que inclou les peces La cueva de Salamanca, El viejo celoso i El retablo de las maravillas, recupera diversos membres del repartiment original servint, així, d’autohomenatge a més de tribut al gran autor del segle d’or espanyol. La posada en escena per aquesta obra és sòbria i elegant, mantenint una atmosfera clàssica molt ben acompanyada per un vestuari i escenografia tradicional però pràctic i senzill. El més destacable, en aquest sentit, és l’ús d’instruments força rudimentaris per crear, en directe, l’espai sonor, la música i els efectes, dotant d’una màgia especial tota la proposta. D’altra banda, el grup d’actors, especialment avesats a aquesta mena de menesters, demostren una gran capacitat per abordar els textos de Cervantes i atorgar-los una gràcia especial, un bon ritme i una cadència que aconsegueix no fer-se rància. Malauradament, l’espectacle té una durada excessiva, tractant-se només de tres passatges que tots coneixem molt bé i que, tot i la seva importància, són d'un contingut massa anecdòtic per sostenir l'interès durant gairebé dues hores. A vegades, les adaptacions dramatúrgiques de certs autors es mostren massa prudents a l’hora de retallar part del material, probablement, per un excés de respecte. En aquest cas, ens trobem davant d’un bon producte que, malgrat tot, pot arribar a fatigar. Una llàstima, ja que aquest problema tenia una solució ben fàcil.