Entrevistes breus amb dones excepcionals

Entrevistes breus amb dones excepcionals de Joan Yago, un dels dramaturgs més prolífics i reconeguts de la nova generació d'autors dramàtics en llengua catalana, és un espectacle brillant, ple d'ironia i amb molt sentit d'humor, que ens fa reflexionar sobre les contradiccions humanes.

Primerament, es va estrenar el 2022 com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett en el XVII Obrador d'estiu, sota la direcció de Ferran Utzet.

Es tracta d'un espectacle molt original, tant en la forma, com en el contingut.
Entrevistes breus... és un espectacle dinàmic, trencador. Estructurat com un joc teatral que té com a nucli el món de les entrevistes.
La posada en escena és molt original. Es tracta d'una mena de late night show, amb entrevistes i música en directe. De fet, Entrevistes breus... és un homenatge a l'entrevista com a gènere, tot i que no és directament teatral.
La Mònica Bofill, directora de l'obra, ha fet una feina realment increïble.

Entrevistes breus amb dones excepcionals és un recopilatori de cinc entrevistes fictícies a dones peculiars, que possiblement les titllaríem de friquis per la seva manera de pensar, actuar, ser o viure. Personatges visualment normals amb actituds o addiccions peculiars, que existeixen i conviuen amb la resta de persones o personatges als quals la societat considera "normals". Diguem-ne que són personatges difícils d'entendre, que incomoden i fins i tot generen rebuig.

Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas i Yolanda Sikara, són les sis actrius que interpreten a la model ucraïnesa Natalia Yaroslavna, la Susan Rankin, la Glenna Pfender, la Rose Powell, la Roberta Flax, la Jacky Pfender, la Nancy Sayderman, als senyoros o tertulians (Martin, Gordon i Stewie), i a una entrevistadora, personatges, tots ells, tremendament peculiars. Prefereixo no dir-vos quins són els trets característics d'aquests personatges, perquè m'agradaria que ho descobríssiu per vosaltres mateixos. Només us diré que tots ells estan inspirats en casos reals i que formen part de la nostra societat. Reals però a la vegada estranys. Tan estranys que semblen fins i tot impossibles.

Per crear aquest espectacle, Joan Yago s'ha inspirat en algunes revistes de còmic, com Love and Rockets, en programes de televisió com Mi extraña adicción, historicistes i il·lustradors com Charles Burns, escriptors com David Foster o autors de còmics com Jaime Hernández.

A Entrevistes breus... se'ns plantegen alguns temes controvertits, com la pressió estètica, l'automedicació, ideologies molt radicals o l'ètica d'alguns avenços tecnològics.

El resultat de tot plegat és una peça extraordinària, amb escenes realment divertides, que ens fan reflexionar, sense jutjar, sobre aquells que són diferents.

Són molts els elements que fan d'aquest projecte una obra imprescindible: el text de Joan Yago, la direcció escènica de la Mònica Bofill, un repartiment de luxe, la posada en escena amb música en directe, uns temes musicals i veus espectaculars, i un bon equilibri entre forma i contingut.

Feu-me cas i no us la perdeu!

Aquesta obra es va escriure fa més de set anys i representada a Paris i Montreal amb molt d'èxit. El títol et fa pensar que entrevistaran a dones conegudes  pel seu paper a la historia i agafa per sorpresa. Les dones són excepcionals, l’obra també.

Joan Yago ens ha sorprès perquè situa a les entrevistades a l’Amèrica més recargolada. L’excentricitat i imaginació de Joan Yago supera els seus propis límits ja  coneguts de la Calòrica.  Com a la novel·la de Henry James, (The turn of the screw), ell dona una volta de rosca a situacions forçant-la al màxim amb el perill de que es puguin produir problemes sobreafegits.  I et manté alerta perquè els temes són surrealistes però molt creïbles. De vegades, cal hipertrofiar situacions per fer més visibles els anhels i problemes de la societat occidental.

Amb la ironia i el sentit de l’humor que el caracteritza, Joan Yago crea un text fantasiós, excèntric, exagerat però ple de veritats o corrents ideològics actuals com la congressista republicana defensora de les armes amb la idea tan incrustada a la societat americana de la llibertat individual i la defensa personal. Les altres tres són més esotèriques, la que defensa  la bellesa des d’un mon irreal, la llibertat en l’automedicació, la cerca de la immortalitat o la més esperpèntica, la dona atrapada en el cos d’una nena, la qual cosa no està tan allunyada de la realitat ja que està plenament acceptat el fet de la persona atrapada en el cos d’una altra de diferent gènere. L'entrevistadora és Mònica Almirall i les intèrprets són de luxe Elisabeth Casanovas, Miranda Gas, Anna Barrachina, Muntsa Alcañiz i Yolanda Sikara.

Sota la direcció de Mònica Bofill, el text de Yago en surt enriquit i adquireix tints de normalitat. Entre cada entrevista ens regalen cançons i música en directe interpretat per les mateixes actrius.  Joana Martí dissenya una escenografia vistosa, mòbil i lluminosa en forma de diferents espais com capsetes que s’obren i tanquen. Els canvis ràpids de vestuari, d'objectes escenogràfics i d'espais en dos alçades li dona a tota l'obra una gran agilitat i vistositat.

La normalitat no és notícia. Quina llàstima! És la conclusió de l'obra de teatre "Entrevistes breus amb dones excepcionals", en què una periodista de televisió, amb un plató impecable, modern, i amb instruments musicals preparats per amenitzar una entrevista amb l'altra, interroga dones per un fet personal o professional.

Pel títol de l'obra, sense saber-ne investigat res més, pensava que anava a veure de veritat històries de dones excepcionals, dones nostres, quotidianes, de la nostra realitat més propera. No és així. Les dones viuen totes a Estats Units d'Amèrica, i la realitat que viuen pot fer-nos pensar en la nostra però no és així perquè, en un dels casos, la política defensa l'ús de les armes.

Malgrat això, la periodista fa tan bé la seva feina, que l'excepcionalitat del títol de l'obra l'entendrem amb rapidesa com una ironia clara, potser fins i tot com un sarcasme. A més, no oblidem que som en un plató de televisió, per tant es busca l'espectacle. I n'hi haurà: fins i tot alguns personatges entrevistats s'acabaran barallant entre ells en alguns casos (el cas de la dona blava). I justament aquest és el gran encert de l'obra de teatre: el límit del que és normal i excepcional, tensionat per la indagació periodística que busca l'espectacle.

El millor de tot plegat és el contrapunt a les entrevistes escenificat en el "banc de si no fos", on s'asseuen tres personatges que comenten que la normalitat mai no és font d'interès. És més, on és el límit de la normalitat i el que no? Tots podríem fer espectacle de la nostra intimitat si posem el focus d'atenció en algun aspecte nostre. De fet, les xarxes socials ja fan aquesta tasca diàriament, oi?

Per acabar, només em falta subratllar la gran tasca de les actrius. Les esmento totes: Muntsa Alcañiz, Mònica Almirall, Anna Barrachina, Elisabet Casanovas, Miranda Gas, Yolanda Sikara. I la direcció i autoria: Joan Yago.

“Què passa quan la defensa a ultrança de la llibertat individual posa en perill la nostra manera d’entendre el món?” Aquesta pregunta del programa de mà resulta realment inquietant i és el motor que va fer que Joan Yago escrivís, fa ja més de sis anys, uns petits textos sobre dones que viuen en el nostre món però que ho fan de manera molt diferent, desafiant la nostra forma d’acceptar-les i comprendre-les. Són personatges ficticis basats en realitats excepcionals, moltes d’elles inspirades en programes televisius nord-americans com My strange addiction. El fet que totes siguin dones també és una manera de desafiar l’espectador, de posar-lo contra les cordes i de  provocar connexions contradictòries. El resultat és un text hàbil, divertit a estones i un pèl allargassat en d’altres. Però, en definitiva, una mostra més del talent de Yago, llargament demostrat en tots els seus escrits per a La Calòrica.

El muntatge està pensat com un llarg programa de televisió, molt a l’americana i amb una estètica colorista i pop que alleugereix la contundència d’algunes entrevistes (la de la congressista republicana que proclama amb naturalitat l’ús de les armes però defensa els drets dels homosexuals, la de la dona de més de seixanta que decideix viure com una nena, la de la noia que s’automedica i acaba essent de color blau, etc). També hi ha música en directe i molts elements que ajuden a augmentar l’atractiu de la proposta. Però, malgrat tot, hi ha un to general que a vegades hagués necessitat alguna ruptura. Crec que es deixa tot el pes al què es diu i s’oblida una mica la forma de dir-lo, tot i que no podem oblidar que dues veteranes com Muntsa Alcañiz i Anna Barrachina treuen or d’allà on sigui, facin el que facin.

En definitiva, una proposta desafiant i engrescadora que potser hagués requerit una mica més de més temps per acabar-la d’afinar. Tot i així, no us penedireu de conèixer a aquests éssers fantàstics, sobretot perquè sabem que existeixen o poden existir no massa lluny de nosaltres.