Érem tres germanes

Txékhov va estrenar “Les tres germanes” al 1901. A la Rússia pre revolucionària i en un poble de províncies, la família Prózorov rep habitualment els militars destacats en aquest lloc ple d’avorriment i de nostàlgia els personatges del qual desitgen marxar a un lloc millor. Com diu Irina en un moment de l’obra, “la vida ens ha anat ofegant com les males herbes”. Moscou és el somni insatisfet de moltes frustracions.
Vam veure aquesta obra la pasada temporada sota la direcció de Julio Manrique amb un gran desplegament de mitjans i tots els personatges a l’escena. Assistim ara a una mostra minimalista reescrita per Sanchís Sinisterra i dirigida per Raimon Molins. És una peça deliciosa que amb el títol “Érem tres germanes” ja ens transmet la nostàlgia fins i tot la pèrdua del seu record quan elles ja no hi siguin.
L’originalitat d’aquesta obra et sorprèn des del començament. El cel és ple d’estrelles i una casa de nines de grans dimensions en un racó de l’escenari construïda per Kike Blanco va recreant les escenes de l’obra. Anem de sorpresa en sorpresa amb la incorporació de la tecnologia que donen la informació, l'encant i el misteri que necessita l’obra de Txékhov. Les eines digitals utilitzades per Joan Rodón sorprenen agradablement. No és nou el recurs de la projecció d’imatges capturades en directe amb la càmara formant part de l’escenari però en aquest cas l’elegància dels moviments de les imatges i la projecció de les mateixes en la paret de l’espai escènic proporcionen una gran espectacularitat. L’aposta era arriscada però es resol amb encert.
Elles són les tres germanes de la família. Olga, serena i continguda és Anna Roy, Maixa, temperamental i insatisfeta és Ona Borràs i Irina, la més jove i a la vegada més inquieta i somniadora és Júlia Genís. Les tres estan immerses en el seu paper i tenen una actuació brillant, esplèndida, d’una professionalitat pròpia d’actrius amb anys d’experiència. Elles van intercalant converses amb altres personatges reals que no són a escena: el seu germà Andrei, Verschinin tinent coronel d’una bateria, Kuliguin el marit de Maixa, Solionii, Tusenbach que havia estat enamorat de la mare i ara es vol casar amb Irina, la dona d’Andrei, la Nataixa, que de mica en mica es va fent amb el poder de la casa, el baró Nikolai o la resta de militars.
No cal haver vist o llegit l’obra. L’adaptació de Sinisterra i la gran capacitat interpretativa de les actrius fan transcórrer el text sense que l’espectador hagi de fer cap esforç per situar-se.
Una peça deliciosa que cal veure aquesta temporada

Érem tres germanes, dirigit per Raimon Molins, és un muntatge delicat que cuida els detalls amb les melodies de piano en directe, amb l’espectacular maqueta de la casa familiar dels Prózorov, amb els plans de vídeo i projeccions de fons i, sens dubte, amb les interpretacions d’Anna Roy, Júlia Genís i Ona Borràs, acompanyades en segon terme per Carles Roig, que fa també d’operador de càmera.

José Sanchis Sinisterraes signa una adaptació del clàssic d’Anton Txékhov en què les famoses germanes russes, aquesta vegada soles dalt de l’escenari, s’enfronten a tot allò que enyoren, que temen i que desitgen en poc més de seixanta minuts. L’espectador pateix amb elles com les renúncies, que es fan inevitables a mesura que evoluciona la trama, posen seriosament en perill la felicitat de cadascuna.

La història de les tres protagonistes, però, queda tan reduïda a l’essencial que aquesta mateixa essència de l’obra original en què s’inspira el text de Sanchis es perd pel camí. Els personatges es veuen obligats a evolucionar tan ràpidament que, si l’espectador no en coneix el referent directe, ha d’esforçar-se per empatitzar amb unes dones que no acaben d’encaixar en el temps; si el coneix, en canvi, queda decebut per la poca profunditat que traspua l’adaptació exprés del conflicte i de les emocions.

Una casa familiar en una població marcada per ser un assentament de militars, que venen i van. Hi ha vida perquè hi ha moviment, però aviat tot això quedarà quiet per sempre més. Olga, Irina i Maixa son tres germanes que després de la mort del seu pare s’han fet càrrec de la casa i també d’atendre als convidats en cada celebració feta tradició. Al seu voltant reapareixen amics, oficials i persones no gaire benvingudes. Totes tres tenen anhels que saben és molt difícil que es compleixin. Olga desitja trobar un marit i tenir la seva pròpia família; Irina no pot esperar l’hora de tornar a Moscou i retrobar-se amb la seva infantesa, quan era feliç; i Maixa apàtica amb la seva vida marital, busca una il·lusió que la faci tornar a sentir-se viva. La mort del seu pare va desencadenar, en certa manera, la seva desfeta vital.

Aquesta producció té una posada en escena preciosa, delicada i molt audiovisual que ajuda a traslladar un relat coral a només quatre persones de manera magistral. El joc de càmeres, plànols, il·luminació i projeccions contextualitza aquest text complex, amb segell innegable de Txèkhov, que mostra infinitat de punts de vista. Així, en una casa en miniatura que presideix l’escenari, podem veure allò que ens expliquen els personatges sense necessitat de posar-ho tot a escena. Un muntatge imprescindible per poder retallar un text llarg que amb només tres personatges seria molt difícil de fidelitzar de l’essència original.

La connexió entre Anna Roy (Olga), Júlia Genís (Irina) i Ona Borràs (Maixa) i les seves tres germanes és molt especial i això ajuda a resoldre algunes mancances del text que el fa feixuc i dens a vegades. Costa entrar en el món de Txèkhov unes quantes escenes, és difícil que l’espectadora s’ubiqui fins que el relat ja està prou avançat per saber on col·locar les peces. Tot i l’ajuda audiovisual, el text inicial no té un fil clar que senti les bases per una bona entesa des del principi. Un cop superat aquest escull i immersa en el món que està creant tota la posada en escena, el viatge és plaent i bonic.