La Sala Beckett, que ha visitat sovint el teatre de l’autor que va deixar-li el seu nom, no havia emprès encara la producció de la seva obra més coneguda: Esperant Godot. Amb ella, Samuel Beckett va convertir el món, definitivament, en un escenari de teatre.

Sinopsi

Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot.

Aquesta situació escènica forma part del cànon de l’imaginari teatral universal. De fet, podem pensar que amb ella s’inicia el teatre contemporani occidental.

Sinopsi

Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot.

Aquesta situació escènica forma part del cànon de l’imaginari teatral universal. De fet, podem pensar que amb ella s’inicia el teatre contemporani occidental.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Magui Alba
Teatre Barcelona

És absurd esperar?

Esperant Godot és la primera obra de teatre de l'absurd que he vist. Tenia grans referències, però tot i això, pot ser que al no ser conscient des del principi del gènere teatral que proposa Beckett em costés una mica connectar amb la dinàmica del text.

L'obra gira tot el temps entorn de l'espera, una llarga i interminable espera. Una escenografia sòbria, seca, perquè estem enmig del desert, esperant, on no hi ha res més que dos personatges que romanen l'arribada d'un tal Godot.

Aquesta sensació, d'avorriment? no es prolonga gaire més de deu minuts, ja que en el moment que t'endinses en la dinàmica de l'obra gràcies a les bones interpretacions de Nao Albet i Pol López que et porten dins del món on el temps no existeix o, simplement, desapareix.

Just això és el que més vaig gaudir d'aquesta proposta de Ferran Utzet, tot el que s'explica amb el simple fet d'esperar, d'aconseguir crear una emoció al públic tan curiosa de trobar en una sala de teatre, l'avorriment més gustós de la vida.

13/12/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

L’ESPERAnça

Més enllà de les interpretacions polítiques, socials, religioses o metafísiques que puguin fer-se de l’obra de Beckett, a l’espectador del muntatge de Ferran Utzet li crida l’atenció, d’entrada, un parell de coses: en primer lloc, la humanitat dels dos protagonistes, Vladimir i Estragó, que no sembla que representin una tragicomèdia, sinó, més aviat, una comèdia que es converteix en tragèdia, i una tragèdia que es converteix en comèdia. Pol López i Nao Albet salven el risc de la desesperança i de convertir el “Godot” en quelcom soporífer perquè ajusten les seves interpretacions en clau clown (un Albet a mig camí entre Keaton, W. C. Fields i Jerry Lewis, en el conflicte ancestral de l’ésser humà amb els objectes) per a insinuar que potser la solució a tot plegat consisteix a petites esperes per a petites coses, un cop sabem que Godot no ha vingut i no vindrà. En segon lloc, la posada en escena d’Utzet, la direcció d’actors i la feina d’aquests encerta de ple a l’hora d’imbuir un element tan beckettià com ho és “la temptació del silenci” que gravita sobre els personatges, la importància de la paraula no dita, perquè ja no té sentit dir-la. López i Albet diuen molt ben dit, però no-diuen encara millor. Accedeixen a la paraula només per confirmar la seva incoherència.

Esperant Godot és divertida també, perquè ens hi reconeixem en l’absurd de l’existència i en l’obstinació pròpia a no perdre l’esperança. Beckett segueix essent tan transportable al nostre present que s’imposa com un text obligatori i necessari per a apropar-nos una mica més a la comprensió de la relació entre els humans i el llenguatge i la incapacitat d’aquest, quan s’enfronta a l’horror, d’explicar la veritat.

05/12/2019
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

Tornem a repetir de nou?

No havia vist encara Esperant Godot o Tot esperant Godot. L’obra més coneguda de Samuel Beckett i que podem gaudir aquests dies a la Sala Beckett.

Ens trobem amb dos protagonistes absoluts Vladimir i Estragó esperant amb tots nosaltres l’arribada d’un personatge desconegut; un tal Godot. Amb aquesta premissa, s’inicia quasi dues hores de magnífica interpretació que entra en un món totalment absurd. L’absurditat està present en els dos personatges, en els seus diàlegs i en la mateixa situació.

Amb un escenari panoràmic i amb una petita roca i un arbre; els actors omplen l’escenari amb la seva actuació i l’absurditat dels protagonistes. Hi ha moments que els personatges de Pol i Albert s’apropen als còmics del cinema mut. Oliver i Hardy, però també a Harold Lloyd. L’absurd està present en tot moment. En la presentació dels dos personatges inicials, en la situació i en els secundaris. És l’essència de la funció i amb moments memorables que recordaré durant molt temps.

Dir que he gaudit d’inici a final és quedar-se curt. Tant Pol López com Nao Albet estan superbs i molt ben recolzats per l’Aitor i Blai. No puc parlar tant de la traducció, que hem sentit a parlar molt aquests dies. Però aquests moments que m’ha donat.

He tingut molta sort, ja que amb totes les entrades exhaurides he pogut assistir aquesta èxtasis teatral. Repetir, tinc ganes de repetir aquesta sensació.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

04/12/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Un Beckett impecable

En general, Samuel Beckett és un autor molt difícil de posar en escena i, concretament, Esperant Godot, la seva obra més memorable, és tot un repte que veiem poc sovint a sobre els escenaris perquè s’ha de ser molt valent per atrevir-se a fer una proposta amb ella. Amb aquest text, el més complicat, probablement, és trobar el to adequat: un exercici de funambulisme entre el seu sentit de l’humor tràgic (sense caure en la paròdia o banalització) i el seu calat existencialista (sense posar-se massa intensos ni enfonsar-se en una densitat que resulti inassumible).

El petit gran miracle d’aquest muntatge dirigit per Ferran Utzet és haver trobat l'equilibri que fa que aquesta barreja impossible entre joc i «antirelat» funcioni a la perfecció. Cal dir que part del mèrit es troba també en la gran química que Nao Albet i Pol López demostren en l’escena, marcant el ritme, retroalimentant-se de cada cosa que aporta l’altra, sumant-se al gag com els dos clowns que són en realitat però sense perdre el pes d’una interpretació dramàtica. També Aitor Galisteo, amb la seva genuïna potència còmica, i Blai Juanet, amb el seu humor gestual, tenen la capacitat d’aixecar l’espectacle en els moments adequats tal qual sembla que Beckett hagués volgut.

En definitiva, es tracta d’un exemple de com Esperant Godot pot ser profunda, divertida, filosòfica i propera, tot al mateix temps, gràcies a una direcció audaç i un càsting impecable. Si algú no ha vist mai aquesta obra, probablement, aquesta sigui la seva millor oportunitat per fer-ho en molt de temps.

01/12/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Lligats per la rutina

Ahir era dia d'estrena a La Beckett, dins del cicle Samuel Beckett es feia la primera de les representacions d'ESPERANT GODOT amb traducció de Josep Pedrals i dirigida per en Ferran Utzet.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa el Cicle Samuel Beckett consta de diferents activitats que es fan en homenatge al dramaturg irlandès en el trentè aniversari de la seva mort, data coincident amb l’aniversari de l’apertura de la Sala Beckett.

La Sala Beckett produeix per primera vegada una de les obres cabdals de l'autor i de la literatura dramàtica contemporània.

ESPERANT GODOT de Samuel Beckett (1906-1989) es va estrenar a París el 1953 amb direcció de Roger Blin i des de la seva estrena ha generat una multitud de tesis, interpretacions i anàlisis des de lectures de clara significació religiosa a altres marcadament èpiques, militars o existencialistes.

Els protagonistes, dos vagabunds, Vladimir i Estragó, al costat d'un arbre, esperen que arribi Godot, amb qui sembla tenen una cita. El públic no arribarà a saber qui és Godot ni quin assumpte han de tractar amb ell.

En Nao Albert és Estragó (Gogo) i en Pol López és Vladimir (Didi). Ambdós ens han ofert unes interpretacions sensacionals, la seva acurada gestualitat ens han fet riure i gaudir com mai d'aquesta peça que, tot i que havíem vist en nombroses ocasions, mai l'havíem sentit tan clara i tan propera.

L’obra es divideix en dos actes, i en ambdós apareixen Pozzo (Aitor Galisteo-Rocher) i el seu esclau Lucky (Blai Juanet Sanagustin). Al final de cada acte, un noi (la nit de la previa era en Martí Moreno), que els hi fa arribar el missatge que Godot no vindrà avui, “però demà pot ser que sí”.

Aquesta trama, que intencionadament no té cap fet rellevant i és altament repetitiva, pot simbolitzar el tedi i la manca de significat de la vida humana, tema recurrent de l’existencialisme. Una interpretació estesa del misteriosament absent Godot és que representa Déu, encara que Beckett sempre ho va negar.

Nosaltres som del parer que l'obra ens vol interpel·lar com a éssers humans, pel fet que sovint esperem quelcom de la vida, sense saber ven bé el que, per intentar que aquesta sigui menys rutinària ... i mentre esperem i esperem, la vida se'ns consumeix i passa per davant nostre sense que ni ens adonem.

Quan entrem a la sala de baix de la Beckett, veiem l'escenari tancat dins d'una mena de peixera on només hi ha una pedra i un arbre, el terra de sorra, la paret del fons blanca. La solitud i la impersonalitat més absoluta, el no-res. En aquest espai evolucionen els dos vagabunds que intenten fer passar el temps mentre esperen Godot.

I es plantegen que fer en el temps d'espera, dormir ? marxar?, separar-se ?, posar fi a la seva vida?, parlar? ……

I mentre esperen Godot ens ofereixen un seguit de converses i situacions absurdes, surrealistes i molt divertides.

L'escenografia és de Max Glaenzel, el vestuari de Berta Riera, la il·luminació de Paula Miranda i el so de Damien Bazin. El disseny de moviment a escena és de Marta Gorchs.

Una magnífica i sorprenent posada en escena i un gran treball actoral, amb dos actors en estat de gràcia.

Esplèndida la direcció de Ferran Utzet i no podem deixar d'esmentar la traducció de Josep Pedrals que apropa el text a la nostra realitat i el fa entenedor i "fresc".

Aquesta magnífica proposta, recomanable al 200% estarà a la sala de baix de la Beckett fins al dia 4 de gener. Feu-nos cas ... No us la perdeu ... x10 !!!

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

28/11/2019
Berta Cotrina Domingo
Teatre Barcelona

En Beckett fa de les seves i Utzet li para els peus

Un Godot que perd el Tot, aquest cop traduït pel poeta Josep Pedrals. Són matisos que actualitzen el text a l’avui, però no podem negar la contemporaneïtat del llenguatge de Beckett, dels temes.

Totes aquelles persones directores que han intentat portar Esperant Godot a escena han patit amb les acotacions del dramaturg irlandès. Ferran Utzet no s’hi baralla, aconsegueix jugar amb elles, estira per diferents llocs; moviments més bons que d’altres, però en cap moment dominat.

Un text ple de mines, difícils de trobar. Un humor que brolla fàcilment, amb un excés de protagonisme; s’oblida allò que passa entre els llargs silencis, difícils de trobar en l'espectacle. Malgrat encasellar el senyor Beckett com a teatre de l’absurd, trobem com Utzet busca l’estructura aristotèlica del text, un clímax, una escena on Vladimir s’ho qüestiona tot. Una escena que perd la gràcia, i s'apodera de l’emoció.

Són tantes coses que completen una obra, que no podem cenyir-nos només al text. A vegades és passa per alt el càsting, en aquest cas la tria del Vladimir i Estragó és el plat fort del muntatge. Noa Albet i Aitor Galisteo-Rocher dominen el cos i la paraula d’una manera molt precisa, el moviment agafa la mateixa força que el text. Un cop més han ensenyat les seves capacitats, els seus registres,..., nomenar-se actors del moment.

Un desert, quelcom infinit, però tanmateix trobem un rectangle que delimita l’escenari, un espai reduït. A vegades, jugar amb l’oposat aconsegueix apropar-se més a la visió plantejada. Presoners d’una espera, en mig del no-res. Un rectangle que afavoreix el punt pictòric, sensació de contacontes, de titelles. Un espai escènic carregat de contingut.

Esperant Godot és una obra cíclica, trobem un final i un principi, però a la vegada indefinit. Una proposta que ho transmet fàcilment, i posa el focus en la importància dels records.

03/12/2019
Sílvia Moreno Palomar
Teatre Barcelona

Encara esperant…

En mig d’un desert una roca, un arbre i dos personatges. Són en Vladimir i Estragó que esperen a un tal Godot. Aquesta obra de teatre signada per Samuel Beckett exposa una situació imaginaria teatral, que va ser en el seu dia una porta oberta al teatre contemporani. Basada en un diàleg absurd i alhora transcendental, l’espera es converteix en una espècie de purgatori a on exposar vivències, temors i esperances.

Nao Albert i Pol López són els responsables de donar vida a aquests dos homes, que han arribat a al vellesa i als quals les misèries de la seva vida els ha portat a esperar. El què? Godot? La mort? Una revolució a la part final de la seves vides? No se sap i ells sembla que tampoc ho saben.

Amb una posada en escena austera, la producció tradueix el text de Beckett fil per randa, amb algunes modificacions als diàlegs adaptats a l’època actual, però sense fer grans modificacions en el significat ni l’evolució de l’obra. De fet, el fet que sigui tan literal a l’obra original és la seva principal feblesa. L’expectativa que li donessin un gir al text o l’ubiquessin en un altre espai temporal com en l’actualitat, tal i com es proposava al tràiler publicitari, li donava un atractiu especial a aquest text reflexiu, que al final no es dona.

Amb algun moment còmic que arrenca algun somriure, tot i les seves intencions amb moviments del cinema clàssic a l’estil Buster Keaton que no acaben d’arribar a bon port, la realitat és que l’inici promet un viatge interessant que acaba fent-se dens i una mica pesat. Tot i haver llegit l’obra, em va costar arribar concentrada i enganxada al final de la història. A més, les meves esperances posades en les actuacions d’Albert i López van quedar desfetes per unes interpretacions que anaven decaient a mesura que avançava l’obra.

Al final queda la sensació de tot allò que podria haver sigut i no ha set aquesta producció, totes les possibilitats que es podrien haver explorat i que s’han quedat pel camí.

30/11/2019
Germinal

Obra difícil com totes les de Beckett que accepta múltiples i variades interpretacions. Teatre de l’absurd en estat pur.
Tot i així, una obra genial. Molt recomanable. Gran text, excel·lent direcció, actors brillants (la parella Neo Albet – Pol López se’n surten molt bé) i austera però adient posta en escena, seguint fidelment les indicacions del tex original. L’enfocament humorístic desdramatitza el rerafons nihilista d’una obra imprescindible.

21/12/2019
Victòria Oliveros Layola

Un director meticulós i perfeccionista com Ferran Utzet; un autor existencialista i (diuen) absurd com Samuel Beckett; un traductor amb sensibilitat poètica com Josep Pedrals, i un repartiment amb els irònics i una mica anàrquics Pol López i Nao Albet al capdavant que ens ofereixen unes interpretacions honestes, emocionants, còmiques, precises i interessants – la seva química en escena és màxima – dóna com a resultat un muntatge preciós, entranyable, trist i un punt melancòlic, però et deixa inevitablement amb un somriure als llavis. una magnífica proposta recomenble al 100%. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/11/30/esperant-godot/

05/12/2019
Oscar Montserrat Prat

No sóc un expert en teatre i, per tant, les valoracions que faig de les obres de teatre que veig són motivades pel que em transmeten i pel que em fan reflexionar i aquesta obra és una bona mostra d’això ja que tot i els tocs d’humor i les grans interpretacions de tots els actors , destacant per a mi el Blai Juanet, l’obra va més enllà i et porta a un món en que desconeixes com serà l’endemà i no recordes com ha estat el dia abans.

02/12/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Me suelen decir que voy demasiado al teatro. Pero oye… todavía no había visto este clásico teatral. Así que yo creo que tengo que ir más
He podido ver la obra un día antes de su estreno oficial. Matadme pero no sabía muy bien de qué iba la trama. Solamente sabía que un par de personajes se pasan los días esperando a que llegue un tal Godot.
En la espera vivirán un sinfín de situaciones absurdas, surrealistas y divertidas. Yo iba viendo e iba riendo pero no entendía demasiado…
Acaba la obra! Los personajes estaban en un purgatorio y tenían que vivir día tras día esa espera eterna? GODOT es Dios? Me quedo sin respuestas! Ya investigaré!
De la obra sólo puedo decir que he pasado un muy buen rato. Nao Albet y Pol Lopez están maravillosos. Pero es que los secundarios también están de 10! El trabajo actoral es brutal!
Recomendado. Reiréis si o si!

26/11/2019

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Beckett a la Beckett: Cicle al voltant de l’autor que li dóna nom a la sala

La Sala Beckett proposa de novembre a gener el cicle Samuel Beckett, que commemorarà un doble 30è aniversari: la mort de l’autor i l’obertura de la Sala. Així, la Beckett obre […]

4 novembre 2019