Sinopsi

On és el president? Quatre dones l’esperen: una corresponsal de guerra que li ha de fer una fotografia, una intèrpret, la dona del mandatari i la seva millor amiga. L’absent és un tirà, l’ambient enrarit presagia el ràpid esclat de la revolució i no se sap durant quant de temps continuarà al poder. Ell fa tard i elles l’esperen en un saló opulent, vestides amb roba de marca i amb un vodka a la mà… Totes tenen secrets i totes corren perill en un món en transformació (una al·lusió a un món actual en plena descomposició política) en el qual ja estan començant a sonar els primers trets que anuncien la revolta. Atrapades mentre esperen un desenllaç que potser serà fatal, aquestes dones fan front a la situació de maneres diverses: amb amabilitat extrema, lliurant-se a uns records romàntics que els permeten escapar mentalment, o aprofitant la situació per enriquir-se i posar de manifest, així, la naturalesa depredadora del supervivent. És una comèdia pertorbadora, interpretada per un planter d’actrius extraordinàries i nascuda de la ment d’Abi Morgan, una dramaturga i guionista que ha guanyat premis Emmy i Bafta signant molts productes de la televisió britànica, i que ha escrit obres teatrals com Skinned, Fast Food, Lovesong o The Mistress Contract. Paral·lelament, ha treballat en col·laboració amb grans noms de l’escena com Neil Labutte o Mark Ravenhill.

Una coproducció del Grec 2016 festival de Barcelona i la FEI Factoria Escènica Internacional. Amb la col·laboració del Teatre Romea i el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 9

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Lluís Mayench Pierre
Teatre Barcelona

Situacions complexes requereixen obres complexes

Quatre dones en una habitació. Procedències diferents, ideologies diferents, moments vitals diferents i, en definitiva, diferents maneres d'entendre la vida i la mort. A fora, una revolta.

Però la peça no és un debat conceptual sobre què està bé i què no. Ens trobem davant d'un text interessantíssim que avança en espiral i que, com una gran aixada, a cada passada fa un solc més gran a la intimitat d'aquests quatre personatges i ens permeten veure allò què viuen i també com ho viuen (recorda molt a textos de la Caryl Churchill)

El distanciament creat pels comentaris que fan els personatges d'allò que diuen i fan combinat i trenat amb una interpretació de caràcter més realista exigeix a les actrius unes grans piruetes interpretatives. L'estructura que durant uns quants minuts se'ns mostra complexa i en un primer terme acaba sent una bastida excel·lent per una història temàticament interessant plena de clarobscurs que t'atrapa i t'emociona.

Hi ha molts motius per veure aquesta obra: conèixer Abi Morgan (per tots aquells que encara no la conegueu), veure un nou treball d'una de les grans directores del nostre país o gaudir de la interpretació de Miriam Iscla (que segueix despuntant) Lluïsa Castell, Laura Aubert i Gabriela Flores.

04/07/2016
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una autèntica filigrana !!!

La punta al coixí és un art tèxtil que consisteix en elaborar unes filigranes fines i complexes a partir de l’ús d’un patró de cartolina, fil, boixets, agulles i un coixí. Dons això és ben bé el que és “Esplendor”, una autèntica filigrana; una obra complexa, i d’estructura complicada, que Carme Portaceli ha dirigit brillantment.

El text és una filigrana, pensaments interns en veu alta i monòlegs interiors, molt propi de la dramaturga britànica Abi Morgan. Un text difícil d’entendre d’entrada, dons no es tracta d’una obra amb una continuïtat; sinó que al llarg de la representació anirem veient, un cop rere un altre, les mateixes escenes, però des de diferents perspectives.

L’escenografia dissenyada per Anna Alcubierre ens mostra l’interior del saló d’una casa on hi viu algú benestant. De seguida sabem que es tracta de la casa d’algú amb molt de poder. Tot el mobiliari és de color blanc, tret de dos gerros de vidre de color vermell, que trenca amb la fredor de l’espai escènic. Tot és ple de simbologia.

Encara que el país no està especificat, de seguida podem imaginar on succeeixen els fets. Es tracta d’una ciutat en plena revolució (se senten trets al llarg de l’obra). La part nord del país s’ha revolucionat davant del abús de poder d’un dictador militar.

És hivern i a fora neva.

Quatre dones esperen dins del saló. Beuen molt alcohol . Esperen al president. Una és la seva esposa (Míriam Iscla), l’altre és la “millor amiga” de la seva dona (Lluïsa Castell), una corresponsal de guerra que li ha de fer una fotografia (Gabriela Flores) i la intèrpret de la fotògrafa (Laura Aubert). Totes quatre actrius fan una feina d’interpretació extraordinària. Interpretacions que requereixen d’un gran nivell de concentració, ja que es tracta d’una obra complexa i realment complicada.

El vestuari està molt estudiat i reflecteix la personalitat i estatus de cada personatge.

Penso que és una obra, en tot el seu conjunt, extraordinària. No és un teatre fàcil. A mi m’ha agradat moltíssim. Vaig sortir del teatre entusiasmada i encara avui estic realment impressionada i contenta, per seguir descobrint gent que té una capacitat de creació increïble.

01/07/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Quatre dones esperant a algú que mai arribarà

Aquest ESPLENDOR, és de les ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea... i va anar d'un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs "negatius" de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.

Quatre dones estan tancades dins d'una sala del que sembla un palau residencial d'un president d'un estat de l'est d'Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.

La periodista no parla pas l'idioma del país i és per això que ha demanat la presència d'una traductora per poder fer l'entrevista al president com cal; la primera dama del país, es veu obligada a rebre en el palau presidencial a les dues dones, a l'espera de què arribi el seu marit com més aviat millor; està angoixada perquè intueix que alguna cosa important està passant fora del palau, perquè el servei ha desaparegut i es troba tota sola davant d'aquella situació. Ha d'aparentar tranquil·litat i normalitat, però l'estat d'angoixa que pateix és enorme.

Hem gaudit de valent amb aquesta proposta de molt bon teatre, de teatre d'estudi del comportament de persones diferents, que es troben tancades amb una situació d'angoixa i per alguna d'elles inclús de desesperació en veure's molt a prop de la seva mort.

Ens ha agradat molt el text, precisament per aquesta diferència amb altres propostes, ens ha agradat molt la posada en escena en la que es veu la mà d'un expert en moviment coreogràfic, com es Ferran Carvajal; moltes produccions haurien de prendre exemple de la incorporació d'un expert de moviment escènic dels actors.

I ens ha agradat moltíssim les interpretacions de les quatre actrius, començant per la grandíssima Míriam Iscla, que ha fet un treball immillorable assumint un paper molt difícil, amb canvis de registres brutals, en haver de fer creïble el paper de la dona del president, aparentment molt tranquil·la i falsament buida d'ideologia política, malgrat de no ser-ho i sobretot ser molt conscient de la gravetat de la situació extrema a la qual ha de fer front, amb una angoixa que ha de dissimular.

Resumint, una veritable classe de teatre, ....teatre en estat pur; teatre que no és apte, potser per tot tipus de públic, precisament perquè el seu argument està basat més en actituds, reflexions i punts de vista psicològics de les persones, que en esdeveniments visibles en l'escenari.

Per veure la valoració sencera cliqueu AQUÍ

13/07/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Quatre dones entorn del poder

La inclusió d'aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d'un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d'altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l'estructura sincopada d'Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No sabem mai si l'última escena que veiem és la real, la imaginada o la desitjada, però sigui com sigui, l'obra avança i el final és inexorable i devastador.

Per molts motius, que potser no cal enumerar, Miríam Iscla es converteix en l'autèntica reina de la funció. El seu personatge -simpàtic i antipàtic al mateix temps- destaca per la seva relació amb el suposat dictador, que mai apareix en escena tot i tenir molt de pes en la trama i una gran influència en la vida de totes les dones que han estat al seu voltant. No cal dir que Lluïsa Castell, Gabriela Flores i Laura Aubert acompanyen a Iscla amb bones interpretacions. La única pega que potser podríem posar-li al muntatge és la proposta escenogràfica, que un cop més deixa nu l'escenari del Romea, amb el conseqüent problema de so que això suposa.

02/07/2016
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Esperant al dictador

Fa pocs mesos, vam poder veure a les sales de cinema la pel·lícula Sufragistes, escrita per Abi Morgan, autora de l'obra que ara se'ns presenta al Romea. En aquella ocasió, també es feia incís en la visió femenina del poder, tot i que a través d'una batalla ben diferent com evidencia el seu títol. De fet, aquesta visió, enfocada des de diferents angles i històries, sembla ser un tema recurrent en la autora, la qual també va escriure La dama de hierro, el qual seria un exemple més. En aquesta ocasió, els quatre personatges de la funció es troben a escena esperant al dictador d'un país que està a punt de patir una revolució. Es tracta d'una proposta força interessant que aposta per una estructura fragmentada, la qual esdevé el seu tret característic. Així, aquesta resulta ser el punt fort de la funció, però alhora l'excessiva repetició volguda d'escenes acaba per fatigar a l'espectador i el mateix joc teatral s'acaba per girar en contra seva. Tot i això, s'agraeix el risc i l'aposta per una estructura diferent a la que estem acostumats, la qual hagués funcionat molt millor amb una durada bastant inferior, ja que no s'aporta res de nou en aquest temps sobrant. A més, tot i aquesta repetició hi ha diversos elements imprescindibles que no acaben de quedar del tot clars, desconcertant a l'espectador més enllà del que preten voluntariament l'obra. Malgrat això, com diem, l'espectacle planteja una reflexió força interessant del poder dins d'una situació ben trobada i, a més, l'estructura presentada, tot i els grans peròs, resulta atractiva, aconseguint mantenir eln suspens durant gran part de la funció. Així, podem dir que ens trobem amb una obra suggerent en la que el mateix risc pel qual aposta fa que es trobi amb diversos obstacles que no acaben de funcionar del tot en diversos moments, cosa que no treu que resulti interessant i es puguin apreciar els diversos encerts que hi han, ja que aquesta aconsegueix atrapar-te durant gran part de la funció.

03/07/2016
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Ni fred ni calor

Malgrat que dins el Romea hi nevava (tsunamis, pluja neu... redéu quin Grec més inclement portem). No he entrat a la història i en teatre no hi ha res pitjor, i és clar, al cap d'una bona estona m'he començat a avorrir perquè no entenia el que passava allà, dalt de l'escenari. Penso, que Carme Portaceli s'ha equivocat en el plantejament i la forma de muntar l'obra, però com em passa moltes vegades també podria anar errat jo.

Crítica completa » http://bit.ly/29FSGlU

15/07/2016
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Absència i reiteració

Des de, bàsicament, l’impacte del teatre del absurd, molts autors i autores han fet propostes interessants sobre situacions d’espera on el conflicte no és el motor narratiu sinó el malestar existencial que la situació genera. Esplendor fa servir aquest recurs ajuntant quatre personatges femenins en un context bèl·lic on el protagonista absent és un dictador en perill davant l’esclat imminent d’una revolució. El text d’Abi Morgan està ple de bones idees, començant pel punt de partida, però també farcit de paranys estilístics que l’espectacle no aconsegueix superar. La reiteració, els salts endarrere o els pensaments pronunciats en forma de diàleg en veu alta són un arma de doble fil gens fàcil de manegar que, en aquest cas, fereixen de mort l’obra. Carme Portaceli, que ha demostrat la seva solvència com a directora amb peces tan esplèndides com El President, sembla que, en aquest cas, no acaba de trobar la manera d’omplir de força emocional la fredor de la història. El muntatge resulta massa lineal i, només amb un esforç intel·lectual, s’aconsegueix apreciar el valor d’allò que se’ns planteja més enllà del cert avorriment que genera. El millor, en realitat, acaba sent el treball d’una fantàstica Míriam Iscla que posa tota la seva personalitat interpretativa a favor d’un joc que, per moments, sembla que perd de vista les seves pròpies normes.

14/07/2016
Hebert Parodi

“ESPLENDOR” al Romea (GREC) ha estat una decepció. Moltes expectatives per un text que prometia i un bon elenc. Quatre dones ben diferents tancades en un saló segur i opressiu com una gàbia mentre a fora està esclatant una revolució que acabarà amb l’ordre vigent. Tot prometia a priori grans converses i interessants personatges.. Dels seus diàlegs, alguns suposadament banals, es desprén la situació que viu el país i els canvis imminents. Totes esperen al dictador i porten una careta. La seva dona rere una façana de confiança en el seu estatus i posició, amaga com tot s’està venint avall, la millor amiga que amaga ressentiment, els típics que s’acosten al poder i després ràpidament l’abandonaan, una periodista de guerra, que les ha vistes de tots colors i està allà més per desmuntar el personatge presidencial que no pas per fer-li simplement una foto i la traductora, que sota recursos còmics amaga que és una víctima dels conflictes interns del país i supervivent nata.
Se’m va fer molt avorrida i sap greu perquè l’estructura és prou original. No és ben bé un “Rashomon”, sinó que les mateixes escenes es van repetint, incorporant als diàlegs nous punts de vista de les altres dones presents, nous pensaments verbalitzats i nova informació. A cada reiteració, menys detalls superficials, menys embolcall i més i més anem veient i sentint què pensen realment les protagonistes. Actuacions entregades però un pèl sobreactuada –especialment als moments finals- la Míriam Iscla, massa còmic el de l’Aubert, desdibuixat en part el de la fotògrafa i més desenvolupat el de la suposada amiga.
El cert és que la repetició d’escenes no sempre aporta nous elements dramàtics i es té la sensació que l’obra no avança. Així, el gran encert del muntatge, aquesta reiteració, tot i el seu interès, acaba sent el seu llast

11/09/2016
Josep OS

Avui al Romea i dins del Grec he vist aquesta obra de la gal·lesa Abi Morgan i magníficament dirigida per Carme Portaceli. Començaré dient que és un text molt complicat i que jo en més d’una ocasió m’he quedat desubicat. Ens parla de la guerra i la fragilitat del poder. Quatre dones queden atrapades en el saló d’un palau presidencial d’un país no es quin i d’una ciutat on neva constantment. Una és l’esposa del president, un dictador, una altra la seva millor amiga, una periodista i una traductora. Al carrer hi ha violència, elles només beuen vodka i comencen a desvetllar els seus secrets però conforme la situació es torna al límit, aflora el que cadascuna porta dins. La dona del president li fa costat al seu marit, l’amiga només la preocupa protegir els seus fills, la periodísta el seu únic desig és ser corresponsal de guerra, i la traductora persegueix a qualsevol preu una estabilitat. Fantàstica interpretació de les quatre actrius M. Iscla, Ll. Castell, G. Flores i L. Aubert tot i que el major protagonisme recau sobre Iscla. A mi m’ha agradat, però és una obra difícil de recomanar perquè no la considero per majories però sí per als teatraires.

30/06/2016

Deixa la teva opinió