Estat Desgràcia

Encara no hem entrat a la sala, que ja trobem personatges ben particulars caminant atabalades entre el públic i donant consignes i premisses. Però... són personatges? Són les actrius? Juguem en la zona de frontera i, amb aquest desconcert inicial, entrem a sala per continuar jugant.

Aquesta proximitat i espai desdibuixat entre caracterització i realitat ens acompanya al llarg de tota l'obra. Entrem en un univers que va en acord amb això, amb una realitat paral·lela, etèria, curiosa que habiten éssers mitològics. Bé, éssers mitològics, animals, elements curiosos,... tot pot trobar el seu lloc i és possible en aquesta excèntrica fabula, fins i tot nosaltres com a públic.

La Peleona juga amb nosaltres, juguen entre elles, juga el text, l'escenografia i juga amb un missatge profund. Aporta diversió a un contingut filosòfic i social que normalment agafa altres llenguatges per expressar-se. D'aquesta manera afavoreixen nous escenaris que puguen aportar noves visions i debats entorn de les qüestions que planteja. Genera més alternatives des d'una aproximació diferent.

Es pot ser crítica i reflexionar sobre temes transcendentals, importants i preocupants, des de l'absurd i la diversió, sense perdre la profunditat i lluny de caure en una paròdia buida i superficial. Es pot (i és molt necessari i enriquidor) alimentar debats essencials per transformar una realitat amb moltes injustícies i desigualtats des d'altres perspectives i abordatges. Ens mostra que per abordar temàtiques com aquesta no cal caure en els formats pamflet ni en col·loquis densos. Qüestionar la societat en què vivim es pot fer de moltes maneres, i totes sumen si tenen una bona base i són radicals ( és a dir, van a l'arrel).

La companyia aconsegueix un caos perfectament mil·limetrat, un ritme frenètic que ens manté atentes en tot moment, un dinamisme que ens convida a estar actives i ser partícips d'alguna manera en l'obra i, sobretot amb la seua proposta irreverent i transgressora són motor de canvi.

Molt recomanable habitar durant una estona l’esbojarrat món que ens proposen (que no deixa de ser l’esbojarrat món que habitem normalment...)!

Estat deSgràcia és un muntatge de La Peleona, escrit i dirigit per Carla Torres, que tanca la trilogia sobre l'abús de poder, formada per “Estat Decepció” presentada a la Sala Flyhard al 2018 i que tractava sobre l’abús de la justícia i “Estat de Xoc” de l’abús policial estrenada a Temporada Alta al 2017. Com diu la directora, aquests muntatges podrien ser infinits perquè l’abús de poder no només està arrelat a les estructures de les altes esferes sinó que el trobem a totes les capes de la societat. Segons Torres, en podrien fer una infinitologia.

La Companyia La Peleona continua fidel al seu teatre de denúncia descarat, atrevit i irreverent. La transgressió és necessària per avançar. Sense transgressió tot és rigidesa i tot el que és rígid es trenca violentament. La creativitat és transgressió i obres com aquesta són necessàries per ridiculitzar la rigidesa i els mites que han imperat fins ara. Un teatre que és capaç de fer això és un signe de salut mental social.

La presentació és molt original, les actrius ens esperen al pati de butaques i ens expliquen les vulneracions de les formes clàssiques de esta representació teatral.

L’obra posa en qüestió les creences més arrelades i ho capgiren tot. Déu és una dona (Ruth Talavera) i discuteix amb el diable (Carla Torres) sobre el fill dels dos, Crist, que assisteix trist a la destrucció de la humanitat que ell va voler salvar. El fill també és una dona, Eu Manzanares que després de la destrucció es troba buit com buida se sent la humanitat sencera perquè ha perdut els referents i l’espiritualitat. El contrapunt és el nihilisme representat per una cowgirl  amb plomalls i lluentons que posa en qüestió tot els que els altres tres deliberen o examinen per trobar finalment les  solucions més esperpèntiques. La cowgirl és Patricia Mendoza que puja i baixa de la muntanya com si portés les taules sagrades, balla i els ridiculitza. Podria ser Nietzsche, que proposava una actitud d’acceptació de la vida i la negació del més enllà ja que ell creia que aquest pensament era la causa de la feblesa humana. Nietzsche es va inspirar en Zaratustra sobre els temes de la mort de déu y la voluntat de poder. És magnífica la interpretació de les quatre actrius.

Al començament de l'obra és molt desconcertant però vas lligant caps a mida que vas sentint uns textos en forma de poesia tipus rap i que et  voldries emportar a casa per analitzar i revisar. Un gran treball de creació, original  i catàrtic. No us el perdeu

 

És una sorpresa agraïda que quan traspasses la porta del teatre la producció que està a punt de començar t’endinsi en la seva narrativa. I la companyia La Peleona ho té ben treballat. Actrius o personatges -a vegades la línia es fina i deliciosa- et fan entrar en un món de diversió i absurditat des del primer minut. Una introducció potent que ja et col·loca al costat pro-actiu del què estàs a punt de viure.

A escena tenim a Déu -en femení-, el Diable, la seva filla Cristina i Nietzsche. Tots/es quatre amb la seva idea de societat ideal o perdurable, per dir-ho d’alguna manera. Mentre Déu i el Diable continuen les seves juguesques per esbrinar el camí que seguirà la seva filla en una altra de les seves interminables resurreccions, la Cris es troba decebuda amb les conseqüències de la seva darrera lluita per fer lliure als homes i dones de la terra. Mentre una trista filla de Déu, que no sap qui són els seus pares, intenta desaparèixer per la culpa d’haver defraudat a tothom, Nietzsche s’apareix per plantejar-li noves visions de la societat. Cadascú intentarà que Cris s’enroli en els seus plans... i passaran moltes coses, la majoria estrambòtiques i esbojarrades.

Com si d’un cabaret de varietats es tractés, aquesta faula mitològica repta a l’espectadora a reflexionar sobre la pròpia existència i el pensament gregari. En aquest text s’exposen els elements que conformen una idea basada en la fe i el seguiment a cegues d’aquelles persones que la promulguen. Cada línia de guió, d’una manera divertida i que sembla lleugera, expressa moltes preguntes sobre una societat que no hauria d’estar legitimada, però que encara ho està.

Text graciós, àgil, amb molt de ritme i una posada en escena caòtica i al mateix temps pensada al detall per a tot allò que passarà a l’escenari. Parlar de les intèrprets és difícil, perquè la bestialitat que porten a terme davant del públic és tremenda. La interacció amb cada espectador/a és constant durant tota l’obra, interpel·len, busquen la complicitat i l’enteniment entre una i altra banda de l’entarimat. Cadascuna, amb les seves peculiaritats, aconsegueix ser magnètica a ull de qualsevol que estigui a platea. Cada intervenció és una expectativa major a l’anterior i no defrauda en cap moment.

Són 75 minuts en un món de diversió i reflexió esbojarrada, de plaer teatral a escena.