Estiu: Cia. La Fil·loxera

Una recerca de la pròpia identitat, una recerca dels orígens sense por a enfrontar-se amb fets del passat. Indagar en els interrogants del passat ajuda a entendre el present.

A l'estació de Portbou hi viuen tres germanes, l'Antònia, la Maria i la Laura. A l'estiu van a la platja amb la mare, una amb xancletes blanques, l'altra verdes i l'altra vermelles. Sempre fan el mateix recorregut fins que un dia de cop i volta la mare les fa tornar enrere, elles ploren, han perdut el dia de platja, i, no són conscients d'haver fet res dolent.

L'Antònia se'n va a viure a Lleida amb una tieta, la Laura a Mallorca amb la padrina, i la Maria a Barcelona amb la mare.

Els anys passen i la Laura vol que es retrobin a Portbou, a la llar on havien passat tantes estones plegades, vol recordar, busca respostes. L'Antònia té preguntes i la Maria té por.

Les tres joves actrius conformen la companyia la Fil·loxera i van estudiar juntes a la Escola de Teatre de Barcelona, on l'Helena Tornero era una de les seves professores. L'Helena tenia ganes de treballar en el tema dels secrets de família i els hi va proposar un treball de recerca a partir del text de "Les 3 germanes de Txékhov", van treballar per separat i van aixecar l'obra entre les quatre.

L'acció té lloc en el terrat de la casa familiar de Portbou i sense apenes escenografia, però amb una acurada il·luminació i posada en escena, som capaços de veure com des d'allà observen el poble i el mar. Un rectangle marcat a terra delimita la ficció, fora d'aquest rectangle elles tornen a ser les actrius o narradores del text que ens expliquen la intencionalitat dels personatges i al mateix temps les directores que els hi diuen com han d'interpretar l'escena. Un joc de teatre dins del teatre que ha resultat interessant i per nosaltres engrescador.

Iona Balcells és l’Antònia, la germana gran, que s’ha mostrat sempre dura i distant amb les germanes petites.

Lorena Hernàndez és la Maria, la mitjana de les germanes, una gran mentidera.

... i Marina Collado és la Laura, la petita que no pot entendre perquè l’Antònia no li ha fet mai una abraçada.

Totes tres ens van agradar molt, unes interpretacions vives i molt creïbles i amb el plus afegit de conservar l'accent propi de les seves parles, de Lleida, de Sant Feliu de Llobregat i de Menorca.

Per veure l'apunt original només heu de clicar AQUÍ

 

L’obra “Estiu“ de la Cia. La Fil·loxera, escrita i dirigida per Helena Tornero que es pot veure aquests dies a El Maldà, la vaig veure fa un parell de mesos dalt d’un terrat situat en el Barri de les Tres Torres de Barcelona, dins la programació Terrats en Cultura; un projecte que va néixer el 2013 de la mà de l’associació cultural Coincidències.

Va ser tota una experiència, ja que precisament és dalt d’un terrat on transcorre la història d’aquesta obra.

És estiu. Tres germanes:  Antonia, Maria i Laura. Fa temps que no es veuen. Viuen en diferents ciutats. Un fet del passat, ocorregut durant la seva infantesa, va fer que les separessin .Han passat els anys, però la Laura, la germana petita, te necessitat de parlar-ne. El lloc de trobada és al terrat de la casa on es van criar. El record dels fets són diferents per cadascuna d’elles, tot i que el punt en comú és un fet dramàtic.

Iona Balcells, Lorena Hernández i Marina Collado són les tres actrius que interpreten aquestes tres germanes. Una lleidatana, una illenca i una barcelonina, amb tres variants fonètiques, que la Tornero aprofita per integrar-les dins la dramatúrgia i la interpretació.

Aquesta obra ens mostra de quina manera cada individuo gestiona la seva memòria davant d’un mateix fet, de com l’assimilen, i de com i de quina manera ens afecta la mateixa cosa. A Estiu se’ns plantegen tres versions d’una mateixa història; tres versions que deriven en una confrontació entre les tres germanes. I es que la memòria i els records no sempre coincideixen amb el que un percep o sent , per això la realitat és diferent per cadascuna d’elles.

Tot i que penso que la idea, el plantejament i el text són molt bons, i les interpretacions fantàstiques,  queden molts fils sense resoldre, com alguns detalls que penso que són necessaris d’aclarir, i no em refereixo a quina és la veritable realitat del que va passar, dons penso que la finalitat de la obra és un altre, però si queden moltes incògnites per resoldre.

Tot i així paga la pena d’anar-la a veure per gaudir de la magnífica interpretació de totes tres actrius.

La història de les germanes que es reuneixen per desvetllar un secret familiar que un cop desenterrat engega un procés de restitució de la identitat d'alguna d'elles o de totes elles, és un motiu literari recurrent i molt fructífer en la història de la ficció dels últims quatre segles.

A Helena Tornero li agraden les històries que no ens arriben senseres, i per a tal cosa res millor que el terreny de l'autoficció, el material evanescent dels records i de la seva manipulació que, al final, és el que conforma les nostres vides. Entén el teatre com a reconstrucció gens innocent a partir de fragments dispersos, de filtracions de la memòria que reverberen incansablement fins que un descens als inferns no permet tocar fons i agafar impuls.

Com en altres dels seus muntatges, als personatges d'Estiu els costa expressar-se i, amb paraules només aconsegueixen quedar-se a l'epidermis de l'allò més íntim. Les cançons, els balls o el teatre (l'art per tant, o les arts de l'ocultació, segons es miri) seran el canal que faran servir per gratar i fer aflorar allò que ha romàs tencat durant tant de temps.

Les històries de revelació d'un secret exigeixen un ritme contingut que ens dugui al moment de la clarividència, del coneixement, i potser a Estiu li falta el rodatge necessari per a interioritzar els automatismes que permetin les tres actrius atorgar els matisos que demana el text. Iona Balcells és, de les tres, qui millor transmet el subtext i qui deixa entreveure amb més profunditat una vida sensera darrere d'ella.

La gran troballa, però, d'Estiu és un personatge que esdevé una entitat a mig camí entre un trassumpte de l'autora, un de la directora i una mena de narradora molt sui generis. Aquesta entitat deixa al descobert l'engany de la ficció i la necessitat de l'engany per arribar a conèixer una petita part de veritat.