Euforia y desazón

El teatre argentí  no et deixa mai indiferent, potser per la sensibilitat amb la que tracta als personatges, per la cruesa de les situacions, per la sinceritat i facilitat amb la que expressen els sentiments. Aquesta obra és argentina perquè ho és la dramatúrgia i la direcció, un dels actors, l’assistència artística, l’escenografia i el vestuari. La producció és de Júlia Simó Puyo i El Eje, companyia creadora de 12 espectacles que parlen de personatges marginats i trencats.

El dramaturg i director és Sergio Boris, autor i director de  molts espectacles i innombrables premis. En aquesta obra Euforia y desazón, hi ha molta més “desazón” que eufòria.

Una ex-alumne d’una escola de formació d’adults torna per dirigir-la. L'escenografia ja ens situa en un espai a punt del col·lapse utilitzat com a taller mecànic. Gabriela Aurora Fernandez ha creat una atmosfera en un marc que trasbalsa només entrar a la sala. No hi ha racó que no creï desassossec ni detall que no faci olor a esfondrament.

És una situació de decadència col·lectiva i progressiva que crea una inquietud creixent, una sensació de pèrdua, de desequilibri emocional, d’inestabilitat, d’incapacitat de recompondre el desastre, de reconduir una situació irrecuperable. L’obra no avança i tampoc retrocedeix, es manté en un lloc del que sembla impossible sortir-ne.

Amb un llenguatge directe i provocador  els cinc personatges van parlant alhora, s’interrompen, criden, salten d’un tema a l’altre. Mica a mica i d’una manera molt desendreçada i anàrquica però seguint un guió, anem entenent el passat i les circumstàncies que els han portat a aquesta espècie de derrota que ells no accepten perquè segueixen lluitant per evitar l’esfondrament. Amb aquest text d’una gran dificultat, Eric Balbàs, Maria Hernández, Sebastián Mogordoy, Cristina Mariño i David Teixidó es van movent de manera aparentment caòtica però modelant cada un d’ells la personalitat del seu personatge i en mig de tota la seva ruïna ens demostren una profunda tendresa.

En aquesta original, estranya i inquietant proposta, la companyia catalana El Eje uneix forces amb el director i dramaturg argentí Sergio Boris per a fer un homenatge al fracàs com a refugi.

L'espai escènic construeix una mena de cova plena d'objectes acumulats sense un ordre ni lògica aparent, igual que la trama d'aquesta història, que lluny d'avançar en forma lineal es basa en l'acumulació i la repetició per a retratar l'estat anímic d'aquests cinc personatges atrapats en uns llimbs de l'error.

L'antiga escola d'adults, on només queda un alumne, s'ha convertit també en taller mecànic. Tot està per reparar, tot està per reformar, tot és un error, un fracàs, inclosos els personatges, que vaguen sense cap objectiu més que sobreviure a les circumstàncies, evitant enfrontar-se al món exterior, on les alternatives no semblen molt més esperançadores.

Tots els personatges estan oblidats, atrapats, fora de joc, amb un cert esperit beckettià i grotesc. Les cinc interpretacions són excel·lents i cadascú aporta un punt de vista propi en aquest caos que va creixent sense direcció clara mentre construeix una atmosfera sinistra de euforia y desazón.

En definitiva, una joia singular i improbable en la cartellera de Barcelona que val la pena descobrir.

La Companyia El Eje i Sergio Boris s'uneixen en una nova coproducció catalano-argentina. És tracta d'una obra que és caòtica i estranya feta per grans actors, que interpreten uns personatges molt exigents, i complicadíssims. Un joc teatral que busca i troba les angoixes, les al·lucinacions internes i externes, on cada personatge és un micro punt a l'univers humà, i no sap quin lloc ocupa. No es miren als ulls, per què, com diu un d'ells, si es miren es "disparen". I és que tota l'obra va de l'eufòria, del descontrol, de la histèria al neguit i a la depressió, a la vida i les vides perdudes. Tot això en un meravellós espai sonor i escènic. Amb molt bona direcció d'actors i de propostes i efectes escènics.