Excítame. El crimen de Leopold y Loebu

El circuit alternatiu novaiorquès de l'Off-Broadway ha produit diversos èxits que han estat estrenats a casa nostra amb un llarg recorregut, com és el cas del T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré. En aquesta ocasió, una dècada després de la seva estrena, ens arriba per primer cop la versió espanyola de Thrill me, un musical de petit format amb tocs de thriller que al nostre país s'ha donat a conèixer amb el títol d'Excítame. Òbviament, aquest no és el primer cop que es barregen els dos gèneres, ja que tenim altres exemples que ho han fet com Killer, que es va estrenar fa pocs anys a la ciutat comtal, però en aquesta nova proposta la fusió resulta ser més igualada en relació a d'altres que premien la part de musical, podent-se dir que aquesta funciona a la perfecció. No obstant, l'ambientació fosca i el ritme lent poden fer que al principi costi d'entrar en l'espectacle, trobant-nos amb l'afegit d'haver un escenari massa gran per a una obra que pretén ser intimista. Tot i això, es fa un gran treball de llums i d'ambientació, els quals aconsegueixen crear el clima fosc necessari amb l'ajuda de la història i de les diferents cançons. A més, l'obra compta amb un llibret musical excel·lent i unes magnífiques cançons que esdevenen un fil narratiu potent, resultant ser una proposta d'allò més interessant, plena de misteri i seducció i amb una gran dissecció de la maldat i la manipulació.

Arribarà un moment en el qual tota història tingui la seva versió musical. Això, en sí, no té res de dolent. De fet, cal aplaudir la valentia dels músics i dramaturgs (sobretot, de l’Off-Broadway) a l’hora d’ampliar les fronteres del gènere i cercar nous camins. Excítame segueix la línia d’altres propostes de temàtica deliberadament fosca com Sweeney Todd, Bat Boy: The Musical o, fins i tot, peces autòctones com La vampira del Raval. Basada en un fet real que va inspirar l’obra de teatre que, posteriorment, va portar a la gran pantalla Alfred Hitchcock com La soga (1948), la proposta està plena de detalls escabrosos, diàlegs malaltissos farcits amb textos de Nietzsche i un suculent rerefons de morbositat. No obstant això, tant la dramatúrgia i les cançons com la posada en escena són qualsevol cosa menys atrevides o trencadores. D’estructura clàssica narrada amb flashbacks, la trama se centra en la història d’amor dels dos protagonistes que, un cop plantejada, resulta un pèl previsible i plana. Musicalment, s’ha optat per una vessant romàntica i melancòlica molt agradable de sentir però monòtona en el seu desenvolupament narratiu. L’espectacle, doncs, és interessant i els seus actors fan un treball correcte però la seva prudència respecte al tema que tracta provoca una sensació de superficialitat innecessari. Aconsegueix ser elegant, d’acord, però estem parlant d’un muntatge que podria haver estat fascinant i decideix quedar-se a mitges.

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d'un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d'un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l'Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d'una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá.

La versió que n'ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla una proposta més adequada per un espai més proper i més petit, on creiem que hauria resultat molt més inquietant. Els actors Alejandro de los Santos i David Tortosa compleixen amb el que se'ls hi  demana, i fins i tot extreuen moments molt interessants d'uns personatges psicològicament molt complicats. Pel que fa a la direcció, crec que peca de conservadora i excessivament lineal. És una direcció on destaca la part musical, però on els referents d'altres muntatges pesen amb excés i on els canvis d'escena resulten forçats i poc creïbles enmig del curiós andami que fa d'escenografia. En definitiva, un espectacle que promet més del que dóna, però que compta amb cançons força reeixides i un final que ens retorna l'interès.