Extraños mares arden

Fa poc més d’un any, al TNT 2016 vam poder veure l’espectacle anomenat “PACÍFICO #3 EXTRAÑOS MARES ARDEN” de Txalo Toloza i Laida Azkona. Enguany ha estat programada a Escena Poblenou 2017, el Festival de creació contemporània que ha celebrat la seva 16ª edició.

Ara l'espectacle es diu "EXTRAÑOS MARES ARDEN" i s'ha presentat en dues versions, una més de teatre convencional, similar a la que vàrem poder veure fa un any i aquesta a la que vam decidir anar aquesta vegada, la versió "Asado", un dinar col·lectiu on ens hem trobat 40 persones al voltant d'una taula compartint un asado, dinar típic xilè.

Ens reben Txalo Toloza, la seva dona Laida Azkona i la seva petita, en un espai magnífic que nosaltres no coneixíem, a Can Ricart, un històric recinte industrial que ocupa l'espai equivalent a quatre illes de l'Eixample.

En Txalo ens explica com està fet el "pisco sour" que ens ofereixen, una beguda típica del Perú adoptada i reivindicada com a xilena. També ens comenta que el dinar que compartirem és el que ell faria als seus amics a Xile.

La proposta pretén explicar la història de com, al desert més àrid del planeta, entre jaciments miners, pobles fantasmes, novel·les de l'oest i infinites derrotes, es van establir les bases de la totpoderosa indústria de l'art contemporani.

I Txalo ens va mostrant, des de l'altra banda de l'enorme taula, mapes, fotos, dibuixos que fa passar de mà en mà al voltant de la taula. I ens va explicant l'origen de la seva família, la feina a la qual es dedicaven. De com els habitants del desert d'Atacama, supervivents a les contínues atrocitats que van succeir, van decidir quedar-se i fer del desert el seu refugi.

Txalo explora la història de la primera meitat del segle XX i les relacions entre la mineria del coure i el salnitre, la indústria armamentística de les dues grans guerres mundials, l'especulació econòmica i el naixement de les primeres grans col·leccions d'art contemporani.

Txalo explica la relació de la família Guggenheim i el negoci amb l'art contemporani en tot el món, fabricant "ídols artístics" que exploten després comercialment.

Sens dubte una proposta molt interessant i en un format diferent, on la possibilitat de compartir alguna cosa més que un dinar amb les persones de la taula ja és un al·licient.

Però creiem que justament aquesta possibilitat, la grandària de la taula i l'espai obert que dificultava escoltar, ha fet que la nostra atenció envers el que anava explicant el Txalo quedes diluïda, desconnectant en molts moments que havies d'atendre a les fotos que arribaven per la dreta i per l'esquerra, a omplir el got de vi o escollir el tall de "asado" que volies menjar.

Ambient magnífic, espai magnífic, però creiem que es perd el fil de la història que ens volen explicar i hem de reconèixer que dramatúrgicament ens va arribar molt més la proposta més convencional. Llàstima.

Per poder veure l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ