Falstaff

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d'Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit.

Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

Falstaff és un dels grans personatges de Shakespeare i un dels principals reclams de les obres en les que apareix: les dues parts d'Enric IV, Enric V (només hi apareix com a referència) i Les alegres comares de Windsor. En aquesta adaptació, a l'igual que va fer Orson Welles a la cèlebre Campanades a mitjanit, s'han agafat parts de Richard II i dels dos Henrys per tal de contextualitzar les aventures del famós vividor al costat del Príncep Hal. Són dues hores i mitja de bon teatre, en les que la magnífica i àgil direcció de Konrad Zchiedrich ens porta de palau a la taberna i dels boscos al camp de batalla. Mínims elements per aconseguir el màxim: copsar l'esperit vertader i intangible del més gran autor de tots els temps.

Algú diu que a les comèdies i a la tetralogia coneguda com l'Henriada és on es capta millor l'essència shakespeariana, i el cert és que hi ha moments d'aquest muntatge que respiren autenticitat i teatre de primera. Potser els difícils versos del bard entrebanquen algun cop als actors, però s'ha de reconèixer que el treball de tots ells és magnífic. Francesc Orella fa una de les seves gran creacions, però la resta del repartiment no es queda enrere. La versatilitat i l'energia de Mingo Ràfols, la comicitat quasi de clown d'Emilià Carilla, la naturalitat de Mercè Managuerra, la magnífica parella còmica que formen Teresa Vallicrosa i Rafel Ramis... Tots ells, de la mà d'un director en estat de gràcia, aconsegueixen un espectacle honest i grandiós, fins i tot en els seus petits defectes. Tot un encert.

Anàvem amb moltes expectatives per veure aquesta producció i la veritat és que vam sortir una mica decebuts, no per les interpretacions que vam trobar molt acurades, si per la posada en escena i la manca d’emoció que ens va donar com a resultat un espectacle llarg i avorrit.

Punt i a part i molt destacable per sobre de la resta la interpretació que en Francesc Orella fa d’un Falstaff vividor i tendre que en els moments finals ens ha fet vessar la llagrimeta.

Les actuacions han estat totes de gran qualitat, i és de destacar que 9 actors interpreten 36 papers. Un vestuari acurat sense ser ostentós perfila correctament cada un dels personatges.

Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera:  http://wp.me/p19AHZ-gBo