Família (Im)possible

Els canvis costen d’acceptar tot i que ens sembli que una mentalitat oberta és capaç d’incorporar qualsevol nova situació. Això els passa a una parella de pares moderns i “progres” amb una filla que ha triat com a parella un noi transexual. Ramon Oliver en la seva crítica teatral diu que l’ha transportat a EEUU en plenes lluites racials quan acabaven d’assassinar a Luther King. Una parella benestant i tolerant reben a la seva filla a sopar amb la seva parella. Tot aquell ambient queda reflectit en: “Adivina quien viene a cenar esta noche”. El trans d’avui era el Sidney Poitier de fa 60 anys. El mateix shock, la mateixa sorpresa i el mateix esforç d’adaptació a una situació desconeguda i contraria al pensament i costums del moment. El món de la diversitat de gènere ja no és tan desconegut actualment ni en el nostre entorn però aquesta obra en forma de comèdia fa pedagogia ja que és la millor manera de convèncer d’aquesta nova realitat oberta i engrescadora.  No pretén alliçonar ni dignificar ni fer discriminació positiva. Tant sols posa a l’escenari una situació que existeix i ho fa en clau d’humor.

Si al senyor Oliver li ha recordat la pel·lícula de Stanley Kramer a mi m’ha portat al “Limbo” (2016), una obra de teatre de "Les Impuxibles" sobre les dificultats del “trànsit” en la que molts vam descobrir que aquesta diversitat és possible. Ho van presentar d’una manera elegant, respectuosa i aprofundint en els misteris de la lluita personal per arribar a ser el que cada una desitja. Les Impuxibles van obrir un camí i per molta gent va ser la primera vegada que en sentíem parlar. Gràcies a elles vam conèixer a Miquel  Missé, els seus pensaments i els seus llibres com “A la conquista del cuerpo equivocado” i també gràcies a aquest camí fet, Carol López en pot fer una comèdia de les dificultats d’acceptació d’uns nous paradigmes que s’aniran imposant per trencar les lleis d’un binarisme encotillat i rígid que comença a trontollar.

Carol López ha triat un actor i una actriu que saben transmetre els dubtes d’uns pares que pensaven que eren capaços d’acceptar-ho tot. Són Jordi Andújar i Dolo Beltran aguantant el pes de l’obra i la pressió d’uns joves, Ian Bermúdez i Paula Jornet que els qüestionen constantment.

L’escenografia de Jose Novoa i Fernando Portillo és elegant i sòbria. S’intercalen cançons adaptades a la situació que donen una mica de relax a la tensió de cada moment. Molt recomanable

Avui dia el panorama social és, per sort, molt més divers que fa uns anys. La situació provoca un xoc generacional —i no només generacional— que, en el millor dels casos, es pretén maquillar per quedar bé de cara a la galeria. Tot i això, quan aquesta realitat es fa present en el nucli familiar, les aparences se solen esfumar ràpidament: comentaris fets fora de lloc, incapacitat de normalitzar situacions, patiment pel rebuig extern, etc.

Família (im)possible comença quan l’única filla (Ariadna Llobet) d’un matrimoni encara prou jove presenta la seva parella als pares (Dolo Beltran i Jordi Andújar): un noi, hetero i trans (Ian Bermúdez). Entre cançó i cançó i amb gags d’humor per a tots els públics, sembla que la mentalitat dels progenitors progressa adequadament segons la pedagogia que els joves s’esforcen a inculcar-los, però un imprevist posarà en perill que la transsexualitat de l’Èric es mantingui en l’àmbit privat i passi a ser pública.

L’espectacle, escrit i dirigit per Carol López, manté en tot moment un to còmic que permet comprendre el punt de vista de tots quatre personatges i, alhora, col·labora a relativitzar la violència que, sense mala fe aparent, uns personatges exerceixen i uns altres pateixen segons el moment. Durant poc més d’una hora l’espectador és testimoni dels millors i dels pitjors moments d’una família que, sens dubte, acaba considerant d’allò més normal.