Fantàstic funeral festiu

Si hi ha un negoci que sembla que no tindrà mai dèficit ni falta de clientela és el de la mort: funeràries i demés empreses que es dediquen a la vetlla, el comiat i la preparació dels difunts. Però, què passa quan la gent no es mor? Quan una funerària ja no és rentable? Doncs que s’han de pensar solucions dràstiques per canviar el destí del negoci. Això és el que passa amb la família d’aquesta obra, quan una mare i dues filles que porten el negoci familiar, que ha sobreviscut generacions, han d’enfrontar que tot s’ha acabat.

Davant d’aquesta situació s’obren tres opcions: convertir la funerària en un museu, fer una gran festa de comiat o... alguna cosa menys ortodoxa i més esbojarrada. I no és difícil pensar per quina es decanta la narració.

La història és una meravella de text, divertit i enginyós, “trampós” – el públic cau en els seus paranys tan ben ordits una vegada i un altra i s’hi recrea- i molt ben narrat. Laura Daza, Clara de Ramon i Rosa Vila es mengen l'escenari i fan vibrar a un públic entregat des del primer minut.

Les tres actrius protagonistes aconsegueixen una química especial i molt real. La dinàmica entre les germanes quan estan soles o quan estan davant la seva mare és diferent, talment com si es tractés d’una relació verídica. Les tres en acció son increïbles, però Daza i de Ramon explosionen quan estan juntes dalt de l’escenari. Hi ha moments en què l’espectadora es pregunta com poden aconseguir mantenir el rictus inamovible, mentre ella està rient a més no poder, amb algunes de les situacions i dels diàlegs tan fora de lloc que es presenten i que son una marca indispensable d’aquesta obra.

L’escenari compta amb allò imprescindible per poder explicar bé cada escena. Els pocs elements que hi ha el fan auster i senzill, sense parafernàlies que distreguin de l’objectiu principal: captar l’atenció del públic i mantenir-lo enganxat fins a l’última nota. Perquè sí, hi ha música i és d’allò més engrescadora.

Una esquela entregada a l’entrada del teatre resa “Abans de sortir d’aquí, expiem aquesta pena i deixem que surti. [...] Ballem i cantem i demà ja veure què farem” i amb aquest objectiu s’aixeca aquesta producció, que no deixa espai per respirar, que accelera i motiva al públic en tot moment. Que pretén, i aconsegueix, deixar enrere la incertesa, el pessimisme i la tristesa, que demostra que el final d’una cosa no sempre ha de ser dolent i que, amb una festa, tot es supera molt millor.

Què passaria si la mort deixés d'existir? Ens venen al cap mil situacions morals, però i les funeràries? Què seria d'elles? De què viurien tots aquests negocis? Aquest és l'original punt de partida de l'argument de Fantàstic Funeral Festiu, dirigit per Roger Torns.

Tres actrius protagonitzen aquesta comèdia satírica sobre els fantasmes, la mort i la vida.

L'espectacle, com pot ser ja heu imaginat, comença amb un funeral, un tant peculiar, i al voltant d'aquest, amb una direcció d'art exquisita, pel meu gust, va agafant forma l'argument.

Una comèdia per passar una bona estona i plantejar-se coses que pot ser no hauriem pensat mai, amb una escenografia cuidada d'Albert Ventura i molt ben resolta i unes bones interpretacions de Laura Daza, Clara de Ramon i Rosa Vila.

La funerària, el negoci familiar on treballen una mare (Rosa Vila) i les seves dues filles (Clara de Ramon i Laura Daza), ha de tancar les portes perquè resulta que la gent ja no mor. I el que per a molts seria una notícia esplèndida, per a aquestes tres dones no ho és gens: a què es dedicaran, d’ara endavant? Així comença Fantàstic funeral festiu, un text de Roger Torns dirigit per ell mateix en un muntatge a càrrec de la companyia Produït per H.I.I.I.T.

Les persones som complicades i les nostres reaccions, per tant, també ho són. Mentre que una de les filles aposta per fer una festa de comiat i buscar una dedicació alternativa, l’altra s’alia amb la mare per intentar revifar la petita empresa. Aquesta idea es converteix en un pla, però els diàlegs de l’obra, exageradament inacabats, fan que el fil del raonament es perdi i no s’acabi d’entendre bé què pensen o senten cap dels tres personatges.

Amb una escenografia acolorida, simple i encertada d’Albert Ventura i alguns tocs musicals que donen dinamisme a la funció, el públic acaba entrant en la situació representada, que combina elements quotidians i surrealistes. La prova de tot plegat és l’escena final, que esdevé un déjà-vu mereixedor de reviure per l’optimisme i la comicitat que, ben al contrari del que es podria esperar d’una obra sobre la mort, s’acaba encomanant.