Faralaes de Daniel Rosado

Faralaes és una exploració antropològica de la peculiaritat cultural des del llenguatge coreogràfic.
Farah en àrab significa vestit i lebs, alegria.
Farah-lebs és “vestit d’alegria”, gairebé com “un flamenc vestit de flamenc”.

La paraula flamenc prové de l’àrab morisc Felah, que vol dir pagès, Menkud, el marginat, l’exclòs, la persona despullada del material i l’immaterial. Felah-Menkud és la persona que dona origen a l’art del flamenc.

Un solo com a posada en escena, presentat per mitjà del llenguatge del cos que s’expressa des de la identitat particular, aquella que només pot ser recuperada des de la memòria, entenent memòria no com el que contenen els llibres d’història oficials, sinó com allò que roman en el sensorial; els sentits, el gust, la gestualitat, les olors, guirigall i els costums.

El projecte s’emmarca en una revisió de la cultura andalusa (com podria haver estat qualsevol altra) i en com aquesta influeix en la mateixa idiosincràsia; tornar a vincular-se a l’imaginari de l’origen per reconèixer l’extraordinari, des d’aquesta part que ha estat negada i invisibilitzada.

Faralaes pren la celebració, entesa com a ritual de conseqüent transformació, com a forma d’expressió per visitar des d’una altra perspectiva els espais emocionals pels quals travessa un cos o el cos col·lectiu. I es permet indagar des de l’íntim al social, des de l’animal al racional, des del tumult a la solitud, de la litúrgia de la vida a la mort.