Fashion Freak Show. Jean Paul Gaultier

El musical Fashion Freak Show de Jean-Paul Gaultier és un cant a la creativitat que recorre la biografia i les creacions del modista francès.

Es va estrenar per primera vegada a París el 2019 en el llegendari Folies Bergere. Des d'aleshores ha estat actualitzat i reimaginat en el Roundhouse de Londres, un lloc emblemàtic de música i art que hi ha a Camden.

Fashion Freak Show és una proposta que podríem definir com a excèntrica, escandalosament provocativa, exuberant i divertida. Un espectacle ple de creativitat, visualment molt impactant. Impressionant! Una explosiva combinació de teatre de revista, concert i desfilada de moda, una mena de cabaret que ens convida a somiar; un viatge a través de la moda i el disseny; un manifest a la diferència, al dret de la diferència i a la bellesa de la diferència; una crítica a la cirurgia estètica, als canons de bellesa i a la vanitat de les xarxes socials; un homenatge a seguidors i amics icònics de Gaultier, com Pedro Almodóvar, Luc Besson, Rossy de Palma, Madonna, Lou Read, Kylie Minogue, Régine Chopinot i Angelin Preljoca.

La posada en escena és magnífica, plena de bustiers (cotilles), models d'estètica més atrevida i de caràcter sexy (fetishcore) i una quantitat impressionant de peces que el defineixen i que porten el seu segell.

"La moda és la meva vida i això és una altra manera de fer moda i d'ensenyar-la a través de la meva història"

Tot comença amb un Jean-Paul  a l'edat de nou anys descobrint per primera vegada els Folies Bergere gràcies a la seva àvia. Al llarg del show anem coneixent la història del naixement de Nana,  l'os de peluix que el dissenyador va vestir amb cotilla, els seus inicis, quan amb divuit anys va començar treballant per en Pier Cardin, el seu primer gran amor Francis Menuge, la seva primera desfilada a París, la seva primera desfilada masculina,  la malaltia i mort de Francis...

"Todo el mundo es hermoso"
A Fashion Freak Show es poden veure físics molt diferents, gent diferent, models no models, belleses inusuals, persones altes i baixes, primes i amb sobrepès, joves i madures, transgèneres, persones andrògenes, de diferents races i diferents sexualitats.

De la música disco al funk, passant pel pop, el rock, la new wave i el punk, Fashion Freak Show presenta una llarga llista d'èxits que han estat font d'inspiració del dissenyador al llarg de la seva vida.

Una altra característica d'aquest artista és que va trencar amb molts estereotips. Amb els seus dissenys indissociables, provocadors, futuristes, d'estampats cibernètics, florals, plens de fantasia i de colors vius, va obrir la indústria a la sexualitat, va qüestionar els rols imperants i va introduir sobre la passarel.la la diversitat ètnica, "Le Freak, c'est chic".

Dalt de l'escenari divuit artistes especialitzats en diferents disciplines artístiques, tècniques i estils de dansa. Divuit artistes que ens han fet gaudir de més d'una vintena de números, com el de la batalla de sapeurs i vogueurs, la desfilada de models, l'striptease, l'escena classificada X, la festa en Le Palace, l'últim ball de Franci o la desfilada de dissenys d'alta costura.

El vestuari per si mateix és tot un espectacle! Plomes, brillantons, màscares, monos amb caputxes, polseres de llauna, sostenidors cònics, jaquetes entallades, vestits encotillats, faldilles per a homes i com no el jersei mariner, peça que juntament amb el sostenidor en forma de cono, icona de l'empoderament femení i de la llibertat sexual, són marca identificativa d'aquest dissenyador.

Flashbacks, vídeos, fotos. Coreografies espectaculars.
Idees convertides en autèntiques obres d'art.
Sensualitat, força, glamur, surrealisme i versatilitat.
Deixeu-vos seduir pel fascinant món de Jean-Paul Gaultier i no us perdeu Fashion Freak Show.

Quan el Cap d'Any de 1977 Nile Rodgers i Bernard Edwards, dos dels membres del grup musical Chic, van intentar entrar a la discoteca Studio 54, no els van deixar passar. No constaven a cap llista de convidats i, vestits amb les seves millors gales, van tornar-se'n cap a casa. Poques hores més tard, enrabiats i decebuts amb l'establishment que els vetava l'accés a un món de glamur i reconeixement, van compondre a raig un dels hits indiscutibles de la música ballable: Freak Out!. És de justícia poètica que el dissenyador Jean Paul Gaultier utilitzi aquesta peça, amb la seva incessant tornada "Le freak ces't chic", com a himne del gran cabaret que ha produït per celebrar-se i reivindicar la seva trajectòria artística com un dels noms més importants de l'alta costura del segle XX. Ell, com els Chic, ha aconseguit obrir les portes de la societat més elitista gràcies al seu talent i la reivindicació de la diferència. Nascut en una família humil d'un suburbi de París, va formar-se a partir de l'experimentació amb teixits a casa seva i l'observació del carrer, els mercats ambulants, les revistes i els programes amb vedets que el conegut cabaret Foliès Bergere produïa per a la televisió francesa. L'esperit quinqui, punkarra, transgressor, sexual, folklòric i exuberant va convertir-se en el seu millor segell. Fora dels circuits de l'alta costura, va obrir-se pas amb unes creacions subversives i provocadores (fetes, entre d'altres, amb bosses de la brossa) que catalitzaven els anhels de llibertat i de transformació social de la joventut occidental de principis dels setanta. El noi de barri, autodidacta i pobre, va acabar fent ballar a tot el món amb la seva música extravagant. Freak Out!

Fashion Freak Show és tant una festa, com una desfilada d'alta costura, un excel·lent cabaret o una classe d'història de la moda dels darrers 50 anys. Meticulosament curat per Gaultier, l'espectacle de ritme endimoniat repassa cronològicament la seva trajectòria, començant pels primers dissenys creats sobre el cos d'una osseta de peluix. La 'Nana', així es deia l'osseta, va ser la primera afortunada a lluir els pits cònics que dècades més tard mitificaria la cantant Madonna amb la cotilla de la gira Blond Ambition. Gaultier també va aportar el seu imaginari a icones del segle XX com Prince, Freddie Mercury, Grace Jones o David Bowie, o les pel·lícules de Pedro Almodóvar. Veient l'espectacle al·lucines amb la quantitat de referències que tenim de Jean Paul Gaultier. Potser desconeixies la seva autoria més enllà dels perfums de mariners sexys (amb els que es va fer milionari), però el seu univers estètic ha traspassat a l'esfera més quotidiana de l'imaginari popular.

Els dos actes de l'espectacle, que comencen bé i acaben millor, mostren alguns aspectes de la vida personal de l'artista que influeixen de manera directa en la seva creació: l'oportunitat que li va brindar Pierre Cardin, l'enamorament apassionat amb el model Francis Menuge, qui va impulsar-lo a obrir la seva pròpia firma de moda, les nits de desenfrè sexual, els viatges a Londres, l'aproximació a la contracultura... El bioshow no repara en despeses: l'espectacular posada en escena va acompanyada d'una banda sonora de passarel·la, plena de temacles i melodies ballables, que marca amb precisió els canvis escenogràfics protagonitzats per unes immenses pantalles amb uns audiovisuals perfectes que, o bé se sumen a les coreografies d'infart, o bé ens mostren passatges de la vida del dissenyador amb cameos tan sonats com Rossy de Palma, Catherine Deneuve o Micheline Presle. L'elenc el forma una troupe amb l'esperit del dissenyador: cossos de tots els tipus i colors, acròbates, ballarins, models, cantants, actors... Una interpretació de primera que captiva amb tots els sentits i que no està exempt dels seus tocs humorístics amb moments de participació del públic i les intervencions d'una "policia de la moda" encarnada per Anna Wintour, la temuda i respectada editora del Vogue nord-americà (ho és des de 1988), que espòiler, acabarà rendida al dissenyador francès i perrejant a l'escenari com ho vam fer tot el públic al pati de butaques.

Si haguéssim de col·locar el Fashion Freak Show dins d’alguna categoria de les arts escèniques ens hauríem d’anar al cabaret, o fins i tot a la revista, un gènere que de tant en tant sembla retornar amb formes renovades gràcies a espectacles difícils de catalogar (The hole, El hotel de las reinas, etc.) Però aquí, a més, ens trobem amb un espectacle que vol ser homenatge i recordatori de la vida i obra d’un dels gran modistes francesos de tots els temps, Jean Paul Gaultier. En un primer moment feia una mica de por pensar com casarien els dos mons, però quan un pensa en les desfilades mítiques del dissenyador ja comprèn que l’espectacle ha estat sempre el seu hàbitat habitual.

Gaultier beu des de molt petit de fonts que determinaran la seva carrera posterior: pel·lícules franceses on s’explotava el glamour (Falbalas, Lola Montès o French Cancan) o les imatges sobre el Follies Bergère que acaba veient en premsa o televisió. Actrius de revista com Zizi Jeanmaire o la famosíssima Josephine Baker acabaran influint en els seus gustos i formant un estil transgressor on tot es barreja i on tot s’hi val. A la seva primera desfilada individual, quan comptava amb només 24 anys, ja es mostra el gust per l’escenari, per l’espectacle... Amb pocs diners, menys recursos, i un allau d’imaginació, revoluciona el món de la moda de meitats dels setanta i principis dels vuitanta.

Fashion Freak Show mostra molt bé les influències amb números que evoquen records (l’osset Nana), peces icòniques (el corsé o els sostenidors cònics) o el món de la revista francesa. A la primera part ja apareix el mític estil mariner, la famosa sessió de fotos que li fan Pierre & Gilles o el viatge a Londres que tantes influències tindrà pel seu treball posterior, per continuar després amb Madonna, el cinema, la transformació de la moda masculina i tantes altres coses... Tot es mostra amb coreografies que són quasi passis de models, i desfilades coreografiades que acaben sent petits ballets. Tot puntejat amb un treball videogràfic de primera, alguns petits monòlegs (en anglès, això sí) que ajuden als canvis de vestuari, cançons interpretades en directe per Aliashka, i aparicions estel·lars en pantalla com la de Rossy de Palma, Catherine Deneuve o Micheline Presle (la protagonista de Falbalas) que aquí interpreta a la seva àvia.

El ritme de l’espectacle és frenètic, ben calibrat (cada part no dura més de 45 o 50 minuts) i millor executat. Els ballarins i models –de talles i cossos diversos- mostren l’entusiasme que l’espectacle necessita, i a ritme de la música ballable dels vuitanta i noranta ens transporten a un món de fantasia únic i irrepetible. El vestuari dissenyat pel propi Gaultier acaba fent, com no podia ser d’altra manera, que la màgia s’imposi a l’escenari del Coliseum.

La creativitat és innata en moltes persones i és important deixar-la fluir i alimentar-la. No se sap mai fins a on podrà arribar i quines seran les seves repercussions, però és emocionant tenir un futur incert esperant les sorpreses a les quals pot conduir l’inexplorable.

Potser el públic coneix a Jean Paul Gaultier per la seva moda – sobretot pels seus perfums i la visió dels mariners i les cotilles-, però hi ha una història darrera de tot aquest llegat espectacular. Aquesta producció és un viatge a través de la seva vida de manera cronològica, explicant els moments claus que el van portar a esdevenir allò que ha aconseguit i és ara. Una obra que compta amb intervencions estel·lars que no es poden avançar...

La música, els colors, la llum i la passió desborden espectacularment l’escenari des del primer minut. La introducció ja demostra que serà tota una experiència i que la imaginació i les ganes de viure i mostrar-ho seran el leitmotiv de tota la producció.

Amb unes transicions espectaculars entre èpoques i etapes de la vida del dissenyador, el treball de producció és immens i està pensat tot al detall. Cada segment està estructurat de manera precisa, amb un sentit determinat que no deixa cap serrell per completar.

El relat es va desplegant davant del públic de manera orgànica i enèrgica, amb un ritme natural que omple d’expectació a l’espectadora sense decebre-la després. La metòdica presentació dels episodis de la vida de Gaultier van marcats també per una selecció musical que fa bellugar (i també cantar) al públic. Llàstima que la festa no continuï un cop s’ha abaixat el teló. L’únic que faltaria seria pujar una mica el volum tant de la música com del micròfon de la cantant que fa de fil conductor perquè acabi d’explosionar.

Tot l’espectacle és magnífic, però destaca especialment tot el repartiment d’intèrprets, ballarins/es i artistes de circ que donen vida als personatges que es presenten. A més de les seves qualitats artístiques, que son moltes, allò que més hipnotitza i atrau son les ganes d’estar a l’escenari, la seva voluntat d’entrega en cada aparició i com mostren que gaudeixen de tot el què estan fent. Realment, l’espectadora vol pujar allà dalt quan s’acaba l’espectacle i continuar la festa amb totes elles.

Que el teatre és un lloc per gaudir, veure coses increïbles i arriscades és un fet indiscutible. Aquesta producció és això i molt més.