Federico García

Magnífica proposta, començant ja pel títol, FEDERICO GARCÍA, que no remet tant al mite com a la persona, de la mateixa manera que no es reciten els seus versos més coneguts; tot un encert ampliar mires i fugir dels tòpics. I sonen "La leyenda del tiempo" i "El fuego fatuo" -jo gairebé entro en èxtasi-.

Una proposta amb ànima, que aconsegueix quelcom tan difícil com un equilibri perfecte entre erudició i emoció. Té teatre documental, que em deleix (de fet, el documental és el meu gènere cinematogràfic predilecte, a hores d'ara), ball (i quin ball!), música (i quina música!), cant (i quin cant!) i, és clar, poesia.

Mitjançant interessantíssimes projeccions, experts en el poeta granadí van relatant la vida de Federico García - no només de Lorca -, en un viatge en tren que rememora el fatídic que va fer ell de Madrid a Granada i del qual no tornaria. Mentre escoltava embadalit el que se'ns explicava, dubtava de si els no familiaritzats amb la seva biografia podrien perdre’s en algun episodi ja que no entra massa en detalls (com el distanciament amb Dalí i Buñuel) però vista la gran reacció del públic està clar que la meva por era infundada.

L'obra té un encert que segur hagués agradat al poeta: un surt no només indignat i rabiós pel seu final sinó amb ganes de celebrar la vida i la seva obra.

Només dos detalls no em van convèncer, insignificants: la imitació (facilona) de Dalí i les palmes del públic a la darrera salutació (com si sabéssim, n'hi havia prou amb veure algun mig somriure de vergonya aliena des de l'escenari). Foteses, vaja, en un muntatge ple de sentiment, que no sensibleria, que no fuig de la tragèdia però encomana l'alegria de viure i escriure, que et fa sentir que has conegut a la persona més enllà del mite.

La figura de Lorca és tan important pel teatre i la poesia en llengua castellana que, afortunadament, veiem sovint a la nostra cartellera muntatges de les seves obres o homenatges a la seva figura. El que té d’especial aquesta proposta de Pep Tosar és que ha sabut trobar un magnífic equilibri entre el teatre documental, la poesia dels seus textos i el seu esperit musical amb un resultat excel·lent i molt poc habitual. El producte de combinar la lectura dramatitzada amb testimonis d’experts sobre la vida de l’escriptor granadí i el duende de la guitarra, percussió, veu i ball flamenc en directe és tan preciós, encertat i emotiu com hipnòtic. Estem davant d’un esplèndid homenatge a la persona que va ser Federico García, més enllà de la seva obra. L’espectacle destaca per la seva elegància, sensibilitat i simbolisme a l’hora d’abordar els fets més importants de la seva vida sense perdre mai de vista la seva idiosincràsia i única filosofia artística. En escena es conjuguen la paraula i els sentits, la memòria i la història, el cor i ànima d’una societat que encara no s’ha recuperat d’una pèrdua tan injusta que és, a més, el trist emblema de la part més menyspreable del nostre passat. La senzillesa amb la qual troben comunió tots aquests elements tan volàtils és difícil d’explicar... però, com si fos màgia, la peça transmet respecte pel material, saviesa envers el valor d’allò que narra, rigor i originalitat d’una forma tan rodona que difícilment trobarem altres exemples amb els quals comparar-la.

Sempre dic que em costa veure adaptacions d'obres de Lorca, perquè en moltes ocasions no s'acaba de trobar el to -gens fàcil, per cert- del poeta andalús. En aquesta peça de teatre documental que ha ideat el mallorquí Pep Tosar sí que hi he trobat esperit, i duende, i sentiment, i moltes altres coses que ens acosten a l'autor. No sé si serà pels testimonis, per les imatges projectades, pels textos escollits o pel flamenc que travessa la pantalla... Tot plegat forma una unitat que ens permet passejar per la vida d'un dels més grans dramaturgs en llengua castellana. A mesura que avança l'espectacle ens rendim a la seva simpatia i ens engresquem amb el seu entusiasme, sense oblidar-nos de l'excel·lència del seu teatre, de la seva poesia... i de la seva forma d'entendre el món. Tosar i el ballarí José Maldonado es desdoblen en la veu i en l'expressió del personatge, acompanyats al cant per Mariola Membrives, a la guitarra per Rycardo Moreno i a la percussió per David Domínguez. En definitiva, un muntatge que entusiasmarà als més lorquians i que sorprendrà per la seva emotivitat i la seva aparent senzillesa.

Pep Tosar ha creat amb Federico García un espectacle total que aconsegueix combinar en una única peça les paraules del poeta, la visió que tenien d'ell els seus contemporanis, la que tenen els seus estudiosos i sumar-hi, a sobre, el duende, tot allò que no es pot expresar amb paraules però sí, en canvi, amb el cos i la música.

Federico García és un espectacle que emociona alhora que reivindica la figura d'un poeta imprescindible,  un encert de principi a final.

Más informació a Somnis de Teatre

Què tenia Federico García Lorca que seduïa a tothom?

“...no era comparable con nadie su persona misma. Era el genio de la personalidad. No he conocido a nadie que tuviera el don de la expresión humana viva de la presencia, como lo tenia aquel extraordinario ser, que era Federico. Tenia una seducción, un poder  hechicero, una expresividad corporal tan inmensa, que era sencillamente irresistible. Era un fenómeno. Era la simpatía, llamaríamos, elevada a fenómeno cósmico. Era el máximo de la potencia de la presencia humana”

Vicente Alexander

 

“Federico García” és un espectacle de Pep Tosar i Evelyn Arevalo basat en la vida i obra de Federico García Lorca. Va ser estrenat al 2015 a la Sala Hiroshima de Barcelona i es va poder veure al Teatre Josep Maria de Segarra de Santa Coloma de Gramenet. En totes dues ocasions em vaig quedar amb les ganes d’anar-hi. Però de sobte...Una nova oportunitat !!! “Federico García” estava dins la programació del Teatre Romea . Aquest cop vaig reservar de seguida a l’agenda per anar-hi el dia de l’estrena. Aquest cop no me’l pensava perdre!!!

D’entrada us diré que m’encanta Lorca i m’encanta el flamenc en totes les seves expressions, així que les meves expectatives de veure un gran espectacle eren molt altes.

 

De l’obra i la vida de Lorca s’han fet un munt d’espectacles. El que marca la diferència i la originalitat d’aquest muntatge amb la resta que s’han vist fins ara, és que enllaça la música, la dansa, el text i la imatge, per endinsar-nos en el món interior de Federico García, i no en la figura i el  geni que va ser Lorca.

La música que podreu escoltar són una varietat de temes que van des del flamenc més pur al Jazz. Podreu escoltar des de poemes de Lorca musicats, a una cançó del cantautor Jaume Cisa, molt ben lligats tots ells amb el context de l’obra . Tot està molt ben lligat amb la guitarra flamenca del músic i guitarrista Rycardo Moreno, els sons de la música flamenca del percussionista David Domínguez i la increïble i meravellosa veu de la cantaora Mariola Membrives.

El bailaor i coreògraf José Maldonado és el focus principal de l’espectacle. El protagonista. L’ànima de Federico Garcia expressada en forma de ball i moviment corporal. Els seus zapateaos ressonant dins el silenci absolut de tota la sala, m’han posat en més d’una ocasió la pell de gallina. Espectacular la coreografia de José Maldonado amb les imatges del cavall andalús com a company de ball.

Meravellós el moment de la fusió entre la imatge de Federico García i José Maldonado ballant en el seu interior. Per uns moments ha estat com tenir entre nosaltres l’ànima del poeta.

Silencis molt emotius.

La paraula, juntament amb el ball, és una de les parts més importants d’aquest muntatge.

Pep Tosar és la veu dels textos que escoltareu al llarg de l’espectacle. Una selecció molt acurada de la seva obra poètica, d’algunes cartes, de la seva prosa i del seu teatre. Textos, alguns d’ells poc coneguts per una gran majoria de públic.

Les vídeo imatges són la part documental de l’espectacle, l’eix dramatúrgic i el seu motor narratiu.

El vídeo és el trajecte en tren. Un tren que surt de Fuentevaqueros, origen familiar i la seva infància, passa per Granada on va viure la seva adolescència, recorre l’Espanya en la que va conèixer a Unamuno i Machado, passa per Madrid on es va relacionar amb Buñuel i Dalí, el seu pas per Barcelona, Cadaqués, Nova York i Cuba, el seu retorn a Madrid i finalment el seu darrer viatge a Granada.

Un viatge virtual, simbòlic i cronològic, de la vida i obra del poeta.

Dins els vagons hi trobarem a Mario Hernández, Allen Josephs, Domingo Ródenas, Antonia Rodrígo (biògrafa), Vicenta Fernández-Montesinos García (neboda del poeta) i Juan de Loxa ( expert lorquià). Durant el trajecte ens aniran explicant els moments més importants del poeta.

En el documental també hi veureu imatges de paisatges d’Andalusia, imatges de documentals de l’època, algunes fotografies i dibuixos del poeta.

 

“Federico García” és un espectacle on s’hi barreja sensibilitat, elegància, emoció, poesia i art. Un espectacle del tot imprescindible!!!

És realment impressionant veure a tot el públic aixecat aplaudint durant una bona estona.

 

“Quiero dormir un rato,

un rato, un minuto, un siglo;

pero que todos sepan que no he muerto;

que haya un establo de oro en mis labios;

que soy un pequeño amigo del viento Oeste;

que soy la sombra inmensa de mis lágrimas”

 

Federico García Lorca

 

 

 

Doncs la setmana passada vaig poder assistir a l'estrena de "Federico Garcia" al Teatre Romea.

Sembla mentida la perfecció i l’equilibri que han aconseguit per poder realizar aquesta peça. La unió d’una “cantaora”, d’un guitarrista i d’un percussionista, un “bailaor” i la narració de Tosar amb els texts de Federico. I si això no és suficient, amb les projeccions que hem vist a primer pla realitzant entrevistes en un tren o directament projeccions de fets, situacions i fotografies.

Ja tenim una declaració d’intencions amb el nom de l’obra “Federico García”, deixant l’identificació del cognom a la nostra memòria i portant a escena els texts menys coneguts d’aquesta icona.

Ha estat un autèntic goig que hem pogut gaudir aquesta setmana al Romea. Ha estat tot un luxe el viatge que Pep Tosar ha realizat en l’aniversari de la mort del poeta (hem de pensar que va ser estrenat l’any passat). Des d’un primer moment ens ha deixat tocats davant la intensitat del personatge.

A més podeu llegir-ne més a Inquietuds

És difícil escriure sobre una proposta que mou emocions i sentiments, una proposta que arriba a l'ànima. Això és el que ens ha passat amb aquesta mirada que ens ha proporcionat Pep Tosar sobre la figura del poeta .Ès el gran homenatge de Pep Tosar a la figura de Federico Garcia Lorca, que ha preparat amb la col·laboració d'Evelyn Arévalo.

Aquesta proposta es va estrenar a la Sala Hiroshima, dins del marc de Festival Grec 2015; s'han arribat a fer tan sols 8 funcions, quatre a la Sala Hiroshima i les altres en gira per l'estat espanyol. Un cop vista ens sembla inversemblant aquesta espera de dos anys per poder programar-la de nou.

Pep Tosar s'ha endinsat a la vida del poeta a través de la música, la dansa, el text i imatges documentals. Un recorregut que va des de Fuente Vaqueros, lloc on va néixer i viure els primers anys de la seva vida, a la Guerra Civil quan va ser assassinat, i recull els episodis més destacables de la vida de Federico.

El bailaor José Maldonado es converteix en l'encarnació física del poeta i el centre de l'espectacle. Una pantalla transparent ocupa tota la boca de l'escenari i a través de les projeccions ens permet veure les cinc persones que donen vida als textos del poeta. La veu de Mariola Membrives, la guitarra de Rycardo Moreno, la percussió de David Domínguez i la veu de Pep Tosar acompanyen en tot moment al bailaor encarnat en poeta.

Una posada en escena absolutament deliciosa, d'una sensibilitat i qualitat "fora mides" que converteix aquesta proposta en un Imperdible.

Rotundament genial.

Per veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

És ben sabut que la figura de Lorca desperta passions més enllà de la seva faceta artística, sent un reclam per si sol. De fet, aproximar-nos a aquesta ens permet fer una anàlisi més profunda de la seva obra, podent contextualitzar-la i entendre-la millor. Tot i això, representar aquesta vessant sobre un escenari no és una tasca fàcil i, sovint, s'han pogut veure propostes sense cap tipus d'ànima. Sens dubte, no és el cas d'aquest espectacle, el qual desborda creativitat per tots els costats, aconseguint fusionar diferents disciplines fins a aconseguir dotar-lo d'una personalitat pròpia. En aquest sentit, ens trobem amb un documental  que combina música, interpretació i ball a través de l'audiovisual i el directe, tot creant una atmosfera que atrapa l'espectador, la qual li transfereix diferents tipus d'emocions.

Per mi, Pep Tosar ha aconseguit un espectacle rodó que ens submergeix en la figura de Lorca i en el seu univers, tot instruint-nos en ells a partir de la paraula i dels sentits, la qual cosa ens permet una major comprensió d'aquests al no limitar-se a oferir només les dades importants. A més, el talent que hi ha sobre l'escenari està totalment en consonància amb la proposta, mostrant unes dots brillants i acompanyant amb gran maestria a l'espectacle.

Una pantalla translúcida en primer terme deixa entreveure un guitarrista, una "cantaora", un "bailaor", un percussionista i un actor-rapsoda. S'hi projecta un camí pel qual hi avança una càmera subjectiva. Durant la representació es combinaran les projeccions dels testimonis d'experts lorquians que viatgen en tren i les interpretacions en directe, musicals i no, de l'obra menys coneguda del poeta granadí. Federico García declara les seves intencions ja des del títol, que prescindeix del cognom que l'identifica com a poeta i com a icona cultural, i escull el nom i el primer cognom per dur a terme un trajecte, un recorregut per la vida d'un home.

Pep Tosar s'endinsa en el teatre documental per indagar sense un rumb fix, com ho fa sempre el bon teatre, no mirant de treure l'entrellat de res, sinó amb la voluntat de resseguir les passes d'un home que escrivia poemes i obres de teatre. És una obra sobre la memòria, la dels qui el van conèixer i la dels qui l'han llegit amb afany exhaustiu. Però també la memòria dels qui el llegim i el diem cada dia, dels qui el cantem i dels qui el ballem.

Federico Garcia és teatre que ataca el moll de l'os, que penetra exultant de vida tot i ser conscient que es dirigeix irremissiblement cap a la mort del poeta, de l'home que escrivia. Escoltem Strange fruit de Bille Holiday, La leyenda del tiempo de Camaron... laments estripats que es neguen a callar i que il·luminen les zones de penombra en què els que no llegeixen mai poesia es troben més a gust.

Correu al Romea! El teatre pur ens parla d'un poeta pur, que escrivia poemes perquè caminava, perquè vivia.

Una mena de conferència teatralitzada ha estat aquest espectacle de Pep Tosar, excel·lent, equilibrat, innovador, respectuós, perquè... qui no admira a García Lorca? Els quatre feixistes de puta que el van matar, però la bona gent queda embadalida amb els seus poemes i obres de teatre. Doncs com a conferència ha estat de luxe, amb cantaora, guitarrista, percussionista i bailaor, i Tosar com a relator. Per acabar-ho d'arrodonir, unes projeccions videogràfiques de categoria amb entrevistes fetes en un tren, de Madrid a Granada, simbolitzant el tren que mai havia d'haver agafat Federico, el tren que el va portar a la mort l'agost del 36. Una vergonya nacional. Sempre em pregunto: què hauria pogut arribar a fer aquest crack si no l'haguéssin matat?

No en sabrem mai prou de Federico Garcia Lorca. Des dels seus poemaris passant per les obres de teatre, Lorca és un pou. I ho hauria estat més de no haver estat assassinat. El fet de morir al principi del cop d’estat contra la República el va convertir en mite.

És una biografia basada en entrevistes a familiars llunyans i experts en literatura en forma de composició estàtica recolzada en un bon quadre de flamenc. És una obra documental cuidada fins l’últim detall i amb la utilització de mitjans tècnics senzills però molt impactants. És només un teló que separa els actors de l’espectador en el que es projecten els vídeos de les entrevistes, paisatges de l’Andalusia natal de Federico, de NY o Cadaqués. També s’hi projecten dibuixos de Lorca amb un to naïf segurament influïts pel cubisme de Dalí. El sistema de projecció d’ambients li dona un aire molt màgic i la seva interacció amb els actors és excel·lent.

Aquesta intent de recordar al poeta i a la seva obra es queda en un excessiu homenatge al flamenc en la seva expressió de cant i ball. Tant Mariola Membrives que canta millor el Cante Jondo que les cançons de l’Amèrica dels anys 20, com José Maldonado amb el seu ball flamenc impecable, entusiasmen al públic que no pot deixar d’aplaudir després de cada taloneig. Aquest fervor és afavorit per la direcció amb un fosc després de cada actuació. Rycardo Moreno i David Domínguez ja han tocat junts en altres ocasions la guitarra i la percussió respectivament. Una parella impressionant.

Però Lorca queda ressentit d’aquest entusiasme pel “Jondo”. Al 1927-28 mentre les seves obres ”Canciones” y “Primer Romancero Gitano” tenien un gran èxit crític i popular, ell va patir la crisis més fonda de la seva vida. Amb aquest èxit es veia Lorca com a costumista, defensor del gitanos i molt lligat al folklore andalús. Amb ell el molestava el mite de “la gitaneria”. Els gitanos eren un tema i prou. Se sentia encasellat i no volia que li posessin cadenes. Jo l’he entès. Hauria preferit escoltar més textos i poemes de Lorca de la veu profunda i commovedora de Pep Tossar.

En resum és com un extraordinari documental para la TV o el cinema. Potser el text podria comptar una història més amplia sobretot més imaginativa per trencar amb aquest gust per la biografia documental.