Sinopsi

Emma Vilarasau és Fedra al Teatre Romea

Sergi Belbel dirigeix Fedra de Jean Racine, en una producció del Teatre Romea que compta amb un repartiment de luxe, encapçalat per Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Xavier Ripoll, Queralt Casasayas i Gemma Martínez.

SINOPSI

Fedra, enamorada del seu fillastre Hipòlit, no escolta el que li dicta la raó i, cegada per la passió, li confesa el seu amor. Ferida pel rebuig d’Hipòlit, Fedra torna a deixar-se portar per un arravatament i calumnia en públic al seu fillastre. Sèneca composa en aquesta tragèdia un dels personatges femenins més atractius del teatre de l’Antiguitat: una dona independent, forta i decidida que, malgrat les seves virtuts, acaba sent víctima de la seva irrefrenable passió humana.

Durada:
120 minuts

Idioma:
Català

Sinopsi

Emma Vilarasau és Fedra al Teatre Romea

SINOPSI

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 11

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Un sol que crema

Veure el Teatre Romea convertit en un desert de sorra dominat per un sol gegantí que il·lumina l'escena i marca el desenvolupament de la tragèdia és un espectacle que, en si mateix, justifica l'entrada. Si a això hi sumem una Emma Vilarasau en una de les interpretacions més contingudes que li recordo, una Mercè Sampietro impecable i unes emocionants escenes entre Lluís Soler i Xavier Ripoll, tenim un resultat prou interessant. És cert que el muntatge no és rodó (alguns versos són millorables i alguns passatges una mica lents) però també és cert que dóna gust veure un muntatge de tragèdia fet sense complexos ni prejudicis, en vers, amb escenes molt intenses i, fins i tot, algun crit (perquè, si no es crida en una tragèdia grega, on?). Val la pena.

Més informació

01/02/2015
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Excessos i carències

No es pot dir que aquest sigui un mal espectacle, perquè no ho és. Tampoc s'han d'infravalorar les interpretacions, perquè n'hi ha de potents i ens proporcionen algunes escenes memorables. Però alguna cosa fa que no estiguem davant d'un espectacle rodó. Suposo que és l'excés de classicisme -que va des de l'escenografia i el vestuari fins a la mateixa concepció del muntatge- i l'absència de risc els que llastren una de les grans apostes de la temporada teatral.

Crec que Belbel fa un temps que està de proves amb els grans clàssics, ja sigui amb Beckett, Pinter o ara Racine. Fa temps que no estrena textos propis i veiem, una temporada darrera l'altre, com s'acosta a autors que no havia tocat abans... Agraïm aquestes proves perquè sabem que és una fase que tot bon director ha de passar, ja sigui amb encerts o amb petites errades. Crec també que amb la Fedra ha pecat de respectuós i ha optat per rendir-se a un text exigent i perillós. No s'ha arriscat amb la posada en escena i ha deixat que la paraula i el recitat del vers alexandrí fessin la resta... En aquest sentit, l'escenografia de Max Glaenzel, la il·luminació de Kiko Planas o el vestuari de Mercè Paloma doten el conjunt de moments bellíssims, però deixen una sensació de "déjà vu" que no podem obviar.

Respecte a l'apartat interpretatiu, també sembla que Belbel ha optat pel classicisme... tot i que el resultat és irregular. Té actors que tiren d'una naturalitat esfereïdora -Mercè Sampietro o Jordi Banacolocha- i d'altres que es deixen anar, en alguns moments, per l'abisme de la tragèdia i la desmesura, com ara Lluís Soler, Xavier Ripoll o la mateixa Emma Vilarasau. Això no impedeix, però, que aquesta última ens proporcioni escenes de gran valor interpretatiu. Recomanable, en tot cas, per a tots aquells que no vulguin deixar passar la ocasió d'escoltar els versos de Racine en els nostres escenaris, cosa que no acostuma a ser gens habitual.

11/02/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un amor impossible.

Sergi Bellbell ha estat el traductor i director d’aquesta versió de “Fedra” escrita per Jean Racine l’any 1677. “Fedra” està considerada com una de les tragèdies més apassionants e intenses de la literatura grega. Una història d’amor que va contra les lleis i la societat.

El tema principal és l’amor i la llibertat; l’ amor passional i prohibit de Fedra per Hipòlit, un amor malaltís que finalment acabarà en tragèdia; i la llibertat d’estimar sempre sota les lleis de l’honor. Un amor que és tractat per Racine des de tots els seus matisos ( violent, impetuós, gelós,...). D’altres temes que també trobem dins d’aquesta obra són l’incest, la traïció i la culpa.

En aquesta ocasió en Sergi Belbel ha triat l’actriu l’Emma Vilarasau per aquest personatge, una interpretació que en un primer moment no m’ha convençut gaire, ja que l’he trobar un pel exagerada i gens creïble, però que de mica en mica, a mida que avançava l’obra, ha anat millorant considerablement, i haig de dir que hi ha hagut moments realment extraordinaris, fins hi tot s’ha m’ha posat la pell de gallina en més d’una ocasió . Racine va escriure la seva versió en versos alexandrins i això ha estat una dificultat afegida pels actors, ja que per la majoria d’ells era la primera vegada que s’hi enfrontaven. De la resta d’actors m’agradaria destacar a la jova actriu Queralt Casasayas (Arícia) que personalment m’ha agradat molt, la Mercè Sampietro en el seu paper de Eunone, la confident de Fedra ens ha sorprès gratament, una interpretació de Jordi Banacolocha (Teràmenes) impecable, un Lluís Soler (Teseu) ,en aquesta ocasió des del meu punt de vista un pel fluixet i un Hipòlit (Xavier Ripoll) que l’he trobat molt poc creïble; a part que és el que més se li notava que estava recitant.

L’escenografia m’han agradat moltíssim. Sorra, pedres i aigua que ens situen en una illa grega, i un gran sol – lluna que ha estat una part molt important de la il·luminació. Nosaltres situats en aquesta ocasió a l’amfiteatre, hem tingut una visió espectacular de l’escenografia. El vestuari, les dones entre clàssic i mític i els homes més actuals, vestien d’uniforme.

És la segona vegada que tenim la oportunitat de veure “Fedra” al teatre. La primera va ser una versió d’en Juan Mayorga en El Festival Grec de fa uns anys, i tot i que no m’agraden les comparacions, em va agradar molt més aquella adaptació, que aquesta Fedra més conservadora d’en Sergi Belbel.

Al final molt de públic de peu aplaudint.

VALORACIÓ:*** 1/2

31/01/2015
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una revisió del clàssic a mig camí

Els clàssics mereixen un gran respecte ja només pel fet d'haver sobreviscut al pas dels anys i, sobretot, per haver aconseguit formar part del nostre ADN cultural. En aquest sentit, cal dir que sovint ens resulta difícil opinar amb sinceritat al respecte, ja que aquests semblen gaudir d'un passaport d'immunitat, sense importar gairebé com s'hagin dut a terme a l'escenari. D'altra banda, hi ha qui s'allunya d'ells només pel fet d'estar elaborats amb un llenguatge teatral diferent a l'actual, el qual pot provocar que se'ns faci més difícil entrar dins de l'obra. De totes maneres, sigui quin sigui el posicionament de l'espectador, penso que sempre resulta instructiu veure un clàssic i més si aquest es remunta a la mitologia grega amb un personatge que, sens dubte, haurà alimentat d'alguna forma a moltíssimes obres al llarg de la història.

Lamentablement, aquesta nova revisió està plena d'alts i baixos que poden deixar a l'espectador amb una sensació de no haver gaudit com cal del text. Així, hi ha moments altament poderosos, però alhora n'hi ha d'altres en que aquesta força es dissipa i t'allunya de l'escena. En aquest sentit, el que en un principi resulta un encert, com pot ser aprofitar la platea també com a espai escènic per tal d'endinsar l'espectador en la trama i dotar l'obra d'un dinamisme que s'agraeix, acaba resultant un recurs repetitiu i cansí cap al final de la representació. Tot i això, un aspecte a valorar molt positivament és l'escenografia, la qual resulta molt apropiada per a aquest muntatge, emmarcant la història en un paissatge àrid molt adient que s'agermana a la perfecció amb una utilització precisa de la il·luminació. Malgrat això, l'obra es presenta massa conservadora i feixuga, no sent suficient algunes de les bones interpretacions presents, com les de Mercè Sampietro o Lluís Soler, les quals capten la nostra atenció i aconsegueixen elevar el text almenys durant uns quants minuts.

30/01/2015
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Intensitat conservadora

Els bons resultats del recent i fabulós muntatge de Dies feliços de Samuel Beckett van generar una certa expectativa envers aquesta nova versió de la Fedra de Jean Racine. La bona sintonia de Sergi Belbel i Emma Vilarasau, com a director i actriu respectivament, però, ja ve de lluny. Junts han portat al llarg dels anys als nostres escenaris grans peces com Tàlem (1990), El criptograma (1999) o la celebrada Agost (2012). Certament, aquests dos talents, estranyament deceben. L’obra, escrita el 1677 a partir de les tragèdies d’Eurípides i Séneca, narra la història de la mítica esposa de Teseu, rei d’Atenes, i la seva desgraciada existència d’ençà que s’enamora malaltissament del seu fillastre. Belbel construeix, amb prudència i un aire conservador, un univers èpic, angoixant, tèrbol i molt respectuós amb el text (la traducció del qual, probablement, sigui millorable). D’alguna manera, repeteix tics habituals de posada en escena, escenogràfics i d’ambient sonor d’altres produccions que són, no obstant això, molt efectius. D’igual forma, Vilarasau, en certs moments, abusa d’un registre interpretatiu una mica massa afectat; ara bé, en molts altres, atorga al personatge la intensitat i el dramatisme adient, aconseguint escenes veritablement aclaparadores. La resta del repartiment, sense excepció, fa un treball a l’altura de les circumstàncies malgrat que algun d’ells (per exemple, l’excepcional Mercè Sampietro) tingui poc marge de lluïment. A part d’això, i d’algun diàleg cridat en excés, resulta, en termes generals, un viatge satisfactori, visualment bellíssim, colpidor, passional i emotiu, amb passatges pel record i imatges terrorífiques que es queden, sense remei, a la retina.

28/01/2015
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Esperàvem més

No ens podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors com l'Emma Vilarasau, la Mercè Sampietro i en Lluís Soler, entre d’altres.

Independentment de si el text en vers t’acaba d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació de la que és per mi l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau. De tots els actors és a la que se li nota més que està “recitant” un text en vers i li falta la naturalitat, que per exemple demostra la seva companya d’escena Mercè Sampietro. Tot plegat, una decepció, d’una producció de la qual segurament esperava massa.

Podeu llegir aquí la crònica completa.

27/01/2015
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Què ha fallat?

Em sembla que per començar la traducció i després la direcció massa conservadora, que ha llastrat la marxa de l'obra. Precisament Racine no és allò que en diuen la alegria de la huerta i entre una cosa i l'altra l'obra ha quedat lenta i una mica pesada. Penso que la manera d'afrontar la posada en escena ha impedit que els actors, una colla de bons actors s'hagin pogut lluir, com si recitessin el paper sense creure-se'l massa. Llàstima, però vull que quedi clar que només és la meva opinió.

27/01/2015
Luba

Obra clasica que merece respeto por su interpretacion. Puesta en escena atrevida. Emma Vilarasau consigue darle mas relieve a la obra, me quede atrapada por el abanico de emociones que interpreto en este personaje y su trabajo de voz y diccion. Gracias por este momento.

19/02/2015
Llorenç Prats Canals

Calia?
No sé de qui ha estat la pensada de posar en escena la Fedra de Racine. Hi ha obres genials, hi ha obres oportunes i hi ha obres de fons d’armari, que convé anar revisitant de tant en tant. La Fedra de Racine no està en cap d’aquestes categories. Es pot fer per al lluïment d’una actriu (en el pàper de Fedra) i un actor (en el paper d’Hipòlit), però si ni l’un ni l’altre no estan gaire afortunats…, com és el cas…, si la versió té poca força i tot sovint “rodolineja”, si el director no està precisament en estat de gràcia… (de vegades hi havia tres personatges a l’escena i es tapaven els uns als altres!… I, per cert, que els passa als laterals de la boca de l’escenari del Romea que els actors es passaven tota l’obra apuntalant-los amb les seves penes…? Veure un espectacle del Sergi Belbel, amb els noms que hi havia a l’escenari i haver de concloure que és mediocre i pesat (tot i que en aquest sentit guanya força des de la “ressurrecció” de Teseu-Lluís Soler), no és el que esperes quan fas l’esforç de buscar i remenar per trobar una entradeta assequible, encara que sigui un dimarts al vespre.
Que resta, doncs, per disfrutar? La interpretació continguda de la Sampietro, l’ofici dels vells i dels joves secundaris (de vegades lluitant contra un vestuari que és un pecat, a més de semblar ja l’uniforme de totes les obres d’ “època”) … i l’esperança de què a la Vilarasau, li veurem coses molt més interessants, com els inoblidables vis à vis amb l’Anita Lizarán.

18/02/2015
MONTSERRAT

Com ja ha dit en Miquel Gascón….no podia perdre’ m una proposta de’ n Belbel i un plantell d’ actors de l’ ordre de la Sampietro i en Soler.
Sòc gran afeccionada al teatre, que no entesa.
Potser el que ara diré….us sorprendrà a molts però plasmo tal qual les meves sensacions.
Db. 7 de Febrer. Des que va començar l’ obra fins al final…van ser 2 hores sense parar d’ un concert de diferents tipus de tos d’ un munt d’ espectadors.
Perdoneu.me. Sé que és hivern i, a més, estem patint uns dies de molt de fred però (donat que malauradament això es va repetint en totes les obres de teatre..i si no, que els ho preguntin als actors) potser hauriem de fer un petit re.plantejament un cop s’ apaguen els llums.
Creieu.me. M’ atreviria a afirmar que la meitat d’ elles són “nervioses”. Es poden evitar. Tothom ho agrairia.
Donat el llenguatge en vers…he valorat MOLT la dicció, el que l’ espectador pugui entendre bé totes i cada una de les paraules.
A l’ inici, sobre tot, costava molt de comprendre en Xavier Ripoll.
La Vilarasau. M’ estic començant a plantejar si no sap actuar sense cridar. Fixeu.vos.hi. Sempre fa el mateix. És necessari???? Cada cop que sobre. cridaven els actors…la dicció no arriba igual a l’ espectador.
DIVINA la Sampietro. Un llenguatge, suau, pausat, se li entenia TOT perfectament. A l’ igual que la Queralt i la Gemma Martinez. Totes 3 estupendes.
HA FALLAT LA DICCIÓ.!!!!!!!.

08/02/2015
Arturo Padilla de Juan

M’ha semblat una obra ben dirigida i ben sincronitzada, on l’Emma Vilarasau, fent el paper de Fedra, brilla amb llum pròpia. Encarna molt bé les pulsions que dominen la protagonista, que es debat entre l’amor i la culpabilitat, i ens mostra una dona víctima de si mateixa que no pot controlar els seus sentiments. Copsem els neguits d’una Fedra angoixada, irascible, desorientada i superada per les circumstàncies que desplega una àmplia gama de sentiments confrontats. D’altra banda, també cal destacar les actuacions de Xavier Ripoll, un Hipòlit temperat, però ple de força, i Lluís Soler, un Teseu que omple l’escenari amb la seva veu profunda i la seva presència elegant i carismàtica. Per a aquells que busquen una tragèdia colpidora, humana i transcendent.

07/02/2015

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Emma Vilarasau i Sergi Belbel fan el cim

Belbel i Vilarassau ja són gairebé una parella de fet teatral. Després de l’èxit de Barcelona al Teatre Nacional i Els dies feliços al Lliure, ara porten Fedra al Teatre […]

21 gener 2015