La fille du Régiment

“La fille du Régiment” és una divertida i fresca òpera còmica en dos actes del compositor italià Gaetano Donizetti.

Es va poder veure per primera vegada al Teatre Nou de Barcelona l’any 1844, sis anys més tard es va representar per primer cop al Liceu.

Amb aquesta ocasió són dues les vegades que he tingut la sort de haver vist aquesta òpera al Liceu. La primera la vaig veure al 2010, reescrita en el context de la Primera Guerra Mundial ,ja que l'original s'ubicava a la revolució francesa, amb més diàlegs i escenes parlades.amb l’excepcional tenor peruà Juan Diego Flórez (Tonio) , considerat el millor tenor lleuger del moment, la soprano italiana Patrizia Ciofi (Mari), una de les veus més carismàtiques del panorama actual i l’actor argentí  Ángel Pavlovsky  en el paper de l’estirada duquessa de Crakentorp. Recordo que vaig sortir encantada d’aquella nova producció de Laurent Pelly, però en aquesta ocasió, i no us sabria dir el perquè, l’he gaudit molt més.

Se que les comparacions són odioses, però l’elegància vocal, la bellesa dels seus greus i aguts, i la sinceritat emocional que transmet el tenor líric lleuger mexicà Javier Camarena (Tonio) m’han robat el cor.

Casualment Javier Camarena va fer el seu debut operístic l’any 2004 en el Palacio de Bellas Artes de Ciudad de Méjico cantant Tonio en “La fille du Régiment”

 

“La fille du Régiment” és famosa per l’ària Ah! Mes amis, quel jour de fête!, anomenada entre els tenors com el Mont Everest, ja que presenta 9 Do alts de difícil execució, que Tonio (Javier Camarena) canta durant el primer acte, fent esclatat en elogis i aplaudiments a tot un públic entusiasmat  davant aquest magnífic tenor.

Per descomptat, un altre dels millors moments d’aquesta òpera és quan Sabina Puértolas canta “Il faut partir” i l’apoteòsic final amb el Salut a la France!, cantat per tot l’elenc.

Pel que fa a la resta de repartiment cal destacar a la magnífica soprano aragonesa Sabina Puértolas en el paper de Mari, la contralt polonesa Ewa Podles (considerada com una de les millors cantants del moment),el magnífic Cor del teatre sota la direcció de Conxita García ,la fantàstica Orquestra del Liceu dirigida per Giuseppe Finzi i la participació de l’actriu Bibiana Fernández en el paper de la duquessa de Crakentorp.

 

“La fille du Régiment” és una crítica social còmica on es ridiculitza al llinatge de la noblesa i al conservadorisme. La modernitat que trenca amb la tradició. I ens mostra a l’Estat i la Pàtria com a garantia de llibertat i igualtat, i com a principals defensors dels interessos dels seus ciutadans.

 

Penso que és una òpera per a tot tipus de públic. Divertida, fresca, irònica. Fins hi tot crec que és una bona opció pels que comencen a descobrir el món de l’òpera, ja que es tracta d’una obra que barreja el cant amb el text parlat. Podríem dir que es tracta d’una mena de musical operístic amb una barreja de gèneres, entre els quals hi ha la tragèdia, la comèdia, el teatre i l'òpera.

 

Imprescindible !!!

 

La producció presentada és la de Laurent Pelly, estrenada al Liceu al març del 2010 i que nosaltres llavors també vàrem tenir la sort de poder veure, malgrat que encara no havíem començat a fer les nostres cròniques en aquest Blog; va ser guardonada per la crítica operística com a millor representació de la temporada i Pelly com a millor director d'escena. La direcció musical és de l'italià Giuseppe Finzi.

Encapçalant el repartiment, el tenor Javier Camarena i la soprano Sabina Puértolas en els papers de Tonio i Marie. El repartiment compta també amb la contralt Ewa Podles i el baríton Simone Alberghini en els papers de Marquesa de Berkenfield i Sulpice.

Estrenada el 1840 a l'Opéra Comique de París, La Fille du Régiment és una òpera coneguda sobretot pels nou Do de pit que canta Tonio al final de la seva ària del primer acte, "Ah, mes amis, quel jour de fête". Com ja va passar a la primera de les representacions, els aplaudiments del públic van "obligar" al tenor a fer un bis d'aquesta ària.

La Fille du Régiment és un títol molt popular a França, on es va representar ininterrompudament durant vuitanta anys cada 14 de juliol. Cal destacar que la primera representació va ser un fracàs estrepitós.

L’escenografia s’estructura amb una topografia que simbolitza mapes militars desplegats que ocupen tot l’escenari i que apareix al llarg de tot el relat. A la segona part se sobreposa la sala del castell de la Marquesa amb una geometria que crea efecte de fuga en tres dimensions.

La intervenció còmica de l'actriu Bibi Andersen, a nosaltres ens va agradar molt i va donar un toc de proximitat que agraïm molt i que ens va fer riure de valent.

Una producció que recordàvem del 2010 i que ens ha tornat a agradar.

Hem gaudit d’una extraordinària nit d’òpera.

Si voleu llegir la nostra valoració original sencera, només heu de clicar AQUÍ

Gaetano Donizetti és conegut pel drama operístic Lucia di Lammermoor o per la comèdia L'elisir d'amore, però dins del seu repertori hi ha aquesta òpera còmica que en el seu conjunt representa un autèntica delícia. Té un argument divertit i fins i tot entranyable i conté l'ària de tenor més difícil de la història ("Ah, mes amis..." compleix la increïble proesa d'exigir al cantant nou Dos de pit). No es queden lluny les magnífiques intervencions del cor, que per si sol forma un únic i importantíssim personatge, ni les àries magnífiques de la soprano, que també ha de resoldre un munt d'escenes còmiques i demostrar dalt de l'escenari un carisma del més alt nivell.

La proposta de Laurent Pelly, que ja porta molts anys rodant per escenaris de mig món, té l'encant de les idees senzilles però magníficament executades. Té aires de conte, però també de musical clàssic, amb algunes petites coreografies que aporten lluminositat i diversió a l'espectacle. A més, el detallisme de l'escenografia, del moviment actoral i de la composició escènica converteixen el conjunt en una petita joia. Si a sobre hi afegim el tenor mexicà Javier Camarena, un dels millors del moment, i la soprano aragonesa Sabina Puértolas, ja ho tindrem tot. Fins i tot la reconeguda i esplèndida contralt Ewa Podles es reserva el divertit paper de la marquesa, que parla més que canta, però que mostra la seva enorme versatilitat. Tot un luxe.