Final de partida

Als escacs, cada peça té el seu moviment. Res no passa a l’atzar ni s’improvisa. I per les peces, l’existència fora del tauler, en un món exterior, deu ser ben bé inimaginable, forassenyada, una quimera, un impossible. No sabem què en pensen, però. Elles, d’ivori, de fusta o de plàstic, potser han tingut un passat que els recorda la limitació que viuen. La vida, per Beckett, sembla jugar també la seva partida, en aquest text, i només resten quatre peces al tauler. Cada peça, un moviment, un personatge. Cadascun tal com és, individualitzat en grau màxim. Ni gratar-se entre ells, poden. Si en Hamm no pot posar-se dempeus, en Clov no pot asseure’s. Els dos es necessiten, depenen l’un de l’altre, però es detesten. El vell amo cec protesta sense parar, i no suporta la servitud pusil·lànime del seu company, i el servent mai no és capaç de trencar les baules que el tenen subjecte a un ésser com aquell, a un espai tan limitat i a unes rutines que l’ofeguen. L’un, interpretat per Jordi Bosch, exagera, gesticula, inventa històries i es queixa fins a l’extrem més melodramàtic. L’altre, de la mà de Jordi Boixaderas, es mou amb gest de pallasso i les seves expressions són coherents a aquest rol. Finalment, només ell fa el pas per emancipar-se.

Els acompanyen en Nagg i la Nell, els pares del Hamm. Dos vells sense cames que habiten dos contenidors. En Jordi Banacolocha i la Margarida Minguillón donen vida a aquests dos personatges que interactuen i aporten un contrapunt a les fosques dissertacions del seu fill.

Volen veure el mar per les finestres, però no sembla que hi sigui. Entra la llum, i es reclama, però aquesta no aporta vida. La vida, en aquest espai claustrofòbic, és tan inexistent que es busca calidesa en el simple tacte d’una paret. L’estètica és de búnquer, de presó, de refugi antiaeri. Com si la mort amenacés a fora, quan en realitat és ben bé a dins.

La vivència de l’acostament inexorable al final de la partida ens mostra el declivi de les peces, que, malgrat intuir-ho ja d’entrada, van confirmant l’olor de mort que porten els darrers moviments. Fins que es tomba, com als escacs, la darrera peça i es declara el final de la partida.

Final de partida compta amb la direcció de Sergi Belbel, tota una garantia, malgrat que poc es deu poder aportar a un drama amb la personalitat d’aquest. Les interpretacions d’uns personatges tan complexes són absolutament brillants, intenses. Totes. Transmeten l’atmosfera que el text desprèn d’una forma sublim. Quin privilegi, asseure’s en una butaca i gaudir, al teu davant, en directe, d’un exercici tan complet, d’una exhibició de talent d’aquest nivell. Cal estar, però, certament documentat per estar a l’alçada d’aquest exercici. Mínimament. Beckett és profund, i les intencions dels seus textos van molt més enllà del que s’escolta. És just reclamar que l’espectador compleixi també la seva part del compromís, si no vol, només (que ja és molt) gaudir de l’aparença. El teatre se sublima si es respecta aquest pacte tàcit a dues bandes.

Probablement, mirar d’entendre, des d’un punt de vista filosòficas, Final de partida, no seria més que entendre la seva pròpia inintel·ligibilitat: potser aquest n’és el tema, la inintel·ligibilitat de la peça beckettiana, i la del seu temps. Ara, gràcies en part a aquest nou muntatge que Sergi Belbel ha portat al Romea, podem decidir si els nostres temps segueixen quedant en evidència quan s’enfronten a Final…

Belbel pensa i executa l’obra de l’irlandès com una paròdia del teatre mateix i dels seus elements constitutius, és a dir, els diàlegs, els personatges, el conflicte…, però també com una paròdia del llenguatge, que ja no és capaç de descriure el món en que vivim, i fins i tot, de l’ésser humà que ja només és un cos deteriorat, un ens mutilat i alienat.

L’estatisme dels personatges de Belbel col·laboren a mostrar el to paròdic i a posar en primer terme el llenguatge, o la seva desintegració, la seva descomposició. Jordi Bosch interpreta Hamm, l’amo cec que no pot aixecar-se de la cadira, mentre que Jordi Boixaderas és Clov, el criat, que no pot asseure’s. Ambdós havien protagonitzat aquesta mateixa peça a 2005 sota la direcció de Rosa Novell, a qui la companyia dedica el muntatge.

Les reverberacions que el present pandèmic (crec que encara se’ns ha de dir així) troba en Final… atorguen una potència nova a l’obra que Belbel, Glaenzel i Iglesias aconsegueixen redoblar amb la creació d’un espai que posa el focus en les dues finestretes que contrasten amb l’enormitat del mur en que es troben.

Al Romea aquests dies se’ns interroga sobre les possibilitats del teatre per a explicar-nos a nosaltres mateixos avui dia. Aneu-hi!

Aquest clàssic de Samuel Beckett presenta una distòpia on quatre personatges viuen confinats en un món postapocalíptic. Un text que s'omple de significat després dels anys de pandèmia. Encara que l'autor l'escrivís en relació a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, és inevitable percebre una capa profètica en l'actualitat. I és que més enllà de l'experiència de confinament, la idea de final que planteja l'obra se sent avui més pròxima que mai.

Però Beckett sempre va voler fer humor fins i tot amb la major de les catàstrofes. Tal com diu el personatge de la mare “res és més graciós que la desgràcia”. Amb aquesta premissa còmica ens endinsem de la mà de Sergi Belbel en aquest món tan propi de l'autor irlandès; un món abstracte, metafòric, ple d'humor negre i àcid que, encara que sovint no sigui fàcil de digerir, ens convida a abraçar l'absurditat i la tragèdia de la condició humana.

D'aquesta manera, sense major acció ni objectiu, l'obra ens porta a través d'unes corrents de pensaments i idees que poden semblar inconnexes mentre els quatre personatges, magistralment interpretats per Jordi Bosch (Ham), Jordi Boixaderas (Clov), Jordi Banacolocha (Nell) i Margarida Minguillón (Nag), maten el temps i esperen, confinats, l'arribada de la fi. Dos dels personatges, de fet, estan doblement confinats per trobar-se atrapats en uns contenidors d'escombraries; una altra capa profètica més del text sobre el que faríem amb els nostres ancians. La posada en escena remarca aquesta idea de apocalipsis amb un teló deteriorat que penja a mitja altura i mai acaba de pujar del tot, deixant clar que el final és imminent.

Sergi Belbel ha fet la traducció de “Endgame” una obra que Samuel Beckett va escriure al 1957. Belbel n’ha estat també el director i l’han dedicat a Rosa Novell, directora i actriu que havia dirigit aquesta obra al 2005.

“Final de partida” s’enquadra dins de les obres minimalistes que s’han anomenat de l’absurd i que encara no entenc com ens atrapen tant, què té de misteriós un moment o una situació que no porta enlloc com l’espera a Godot o aquest “Final de partida” que no és final ni principi sinó que senzillament descriu un fet, una situació estranya, incomprensible, surrealista.

Saps que vas a veure un Beckett i que t’has de deixar anar sense esperar una història, un nus, un desenllaç potent. Anar a veure un Beckett és anar a gaudir de les paraules, de les idees, dels pensaments, és escoltar amb atenció, és descobrir que de la tragèdia en fa diversió, que les situacions més còmiques poden ser d’allò més patètiques i que et pot fer riure la brutalitat del moment.

No és difícil entendre que “En attendant Godot” s’hagi representat arreu i en tots els idiomes. Com “Godot”, “Final de partida” és un teatre intel·ligent, carregat de simbolismes i d'abstraccions. És teatre de l’absurd amb una gran càrrega de profunditat.

Si a tot això li afegim uns actors i actriu el treball dels quals és impecable, entendrem que és una obra rodona. Jordi Bosch és Hamm un vell decrèpit, cec i invàlid. Jordi Boixaderas és Clov el criat coix, submís i humiliat per un home que es vol creure poderós per no mostrar tota la feblesa d’una desferra humana. Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón són els progenitors de Hamm, mutilats i llençats (literalment) a un cubell d’escombraries, els quals, tot i tenir un paper secundari són el contrapunt o un afegitó a la sordidesa del moment.

Com ens té acostumats Max Glaenzel aquesta vegada amb Josep Iglesias, fan una escenografia sòbria amb un aire inquietant. La il·luminació de Kiko Plans ajuda molt a sentir el que Beckett ens vol transmetre, l’aferrament a la vida tot i el rebuig i el menyspreu que senten per ella.

A l'acabar la funció i a la sortida del teatre es sentien comentaris exclamatius que amagaven certa incomprensió o, fins i tot, sorpresa. El més interessant és que quasi 65 anys després de la seva publicació, Final de partida continuï sorprenent... i provocant. Ningú negarà que els textos de Beckett són complicats, potser perquè l'espectador s'entossudeix en trobar-hi respostes quan en realitat estan perquè ens fem preguntes. A més, Samuel Beckett no era gaire amic de buscar continguts profunds a les seves obres. Deia que darrera de les seves paraules no hi havia enigmes ni solucions, i que "per a coses tan sèries ja estan les universitats, les esglésies, els cafès, etc."

En aquesta obra, com en tantes altres de l'autor, es parla en general de la condició humana... sovint en un món incomprensible i devastat. Aquí hi tenim uns personatges totalment dependents els uns dels altres, o de les circumstàncies que els hi toca viure. Hamm està cec i no es pot aixecar de la seva cadira, mentre que el seu servent Clov no es pot asseure i està condemnat a estar dret, incapaç de deslliurar-se de la servitud que exerceix a la casa des de no se sap quan. Els altres dos personatges, pares de Hamm, no tenen cames i viuen en uns cubells d'escombraries. Tornem, doncs, a la immobilitat com a símbol i quasi com a leit motiv de l'autor, a l'igual que la dona enterrada de Dies feliços o els protagonistes de Tot esperant Godot, condemnats a no escapar mai del seu destí. Tot això crea en l'espectador un desassossec que potser no sap com canalitzar, però que l'impregna durant tota la peça.

Sergi Belbel, que ja s'ha enfrontat a Beckett en altres ocasions, fa un muntatge respectuós i mesurat. Opta per una posada en escena apocalíptica, marcada ja pel teló esquinçat i recremat, i una interpretació que juga amb el clown i el teatre de l'absurd, encara que l'obra no s'adscrigui a cap categoria. De fet, es tracta d'un joc escènic, i com a tal tots els actors s'hi lliuren amb ganes. Jordi Bosch i Jordi Boixaderas demostren ser encara dos actors capaços de tot, mentre que dos veterans com Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón compleixen perfectament amb els seus rols secundaris.

Final de partida és un drama escrit pel dramaturg irlandès Samuel Beckett.

Sense cap mena de dubte, podem afirmar que el teatre de Beckett segueix del tot vigent. Final de partida la va escriure l’any 1956, una dècada després de la Segona Guerra Mundial, en la que l’autor ens mostrava un món devastat, on l’existència humana es reduïa a la soledat absoluta. Un text que a dia d’avui adquireix un nou significat a partir de la pandèmia viscuda en tot el món, sobre tot pel que fa al fet del confinament.

A Final de partida es toquen molts temes com l’extinció del món, el sofriment, el deteriorament del cos humà, la deshumanització, el desafecte, la submissió, la devastació... , però el que realment és interessant d’aquest muntatge és el magnífic treball dels actors. Per l’ocasió Belbel compta amb un repartiment de luxe Jordi Bosch (Ham), Jordi Boixaderas (Clov), Jordi Banacolocha i Margarida Minguillón (Nell i Nag).

Final de partida és una d’aquelles obres de teatre que necessita del seu temps per poder ser entesa. Sobre tot pel que fa al text que és molt complexa, de difícil comprensió, ple de frases metafòriques, elements plens de simbolisme, preguntes retòriques, soliloquis i diàlegs a priori incomprensibles. És d’aquelles obres que necessites pensar-la, analitzar-la i pair-la per poder-la entendre.

Revisant mentalment cada escena te n’adones de la quantitat d’informació que hi ha al darrera de cada interpretació, de cada paraula, frase i objecte. Els miralls, el despertador, la ceguesa, els contenidors d’escombraries,..., tot té un significat.

No hi cap mena de dubte que Beckett era un geni, un visionari. També s’ha de dir, que si aquest text no fos interpretat per grans actors, seria realment difícil de seguir.

Final de partida és un clàssic contemporani que seixanta cinc anys després segueix fent-nos reflexionar.

Molt aviat al Teatre Romea. Jo repetiré!!