Fins al final

Dues noies, al més pur estil Juan Palomo yo me lo guiso y yo me lo como, han escrit, dirigit i interpretat aquesta peça de "teatre de creació" divertida, fresca i desenfadada ficant-se el públic a la butxaca i emportant-se'l allà on volen. Sense quasi escenografia, vestuari de carrer i una il·luminació senzilla, fan que l'hora i poc de durada de l'obra et passi en segons. Avui era l'últim dia, però estic segur que la tornaran a reposar. Val la pena que algú la repesqui.

Llegir més.

Fins al final és un espectacle que se’n riu del món de l’espectacle. Una producció self-made, low-cost irònica, irreverent i efectiva.

Un espectacle de petit format, gran en ironia i enginy, apte per a qualsevol tipus de públic, qualsevol mena d’espai, sense cap ambició dramatúrgica, cap conflicte existencial, quasi bé sense escenografia, ni vestuari, ni teló, ni canvis de llum… però, això sí, amb molta marxa.

La Gemma Martínez i la Judit Saula són les dues actrius a escena. Però també en són les autores, directores, productores i, fins i tot, tècnics de so de l’espectacle. Ens expliquen algunes històries, disfressades d’escenes, que tal vegada els han passat a elles mateixes. O potser és tot un engany. Tant se val, perquè el més important no és el que passa, sinó com passa.

L’hora que dura vola. És entretingut. Molt fresc. I et pixes de riure. Perquè estan molt boges. I s’agraeix veure dues bones actrius que es prenen la seva professió -les grandeses i les misèries de la mateixa- amb senzillesa i humor. I per a això, ens porten d'excursió pels seus mons particulars -molt particulars. Uns mons, de vegades, propers com qualsevol de les nostres vides; de vegades, surrealistes i llunyans com un capítol de The Walking Dead.

Un espectacle recomanat per a persones que vulguin riure una bona estona sense saber per què. No recomanat per a persones que considerin que el teatre, si no és seriós o èpic, no és bo.