Fisterra

Ferran González és un creador d’obres curioses i absolutament excèntriques en les que combina la possibilitat de ser reals amb una fantasia desbordant. Té la capacitat de crear obres còmiques, grotesques o absurdes. Com va passar amb Pegados del tàndem González-Alicia Serrat (premi Butaca al millor musical), la hilaritat creada entre el públic és incontrolable.
Teníem poques pistes de Fisterra: dues dones, un road trip, Thelma i Louise (1991), amistat, final inesperat... Res d’això és cert i hi ha una mica de tot. Aquesta és la gràcia de l’obra. La pintoresca relació d’una gallega i una catalana que partint de pols oposats s’acaben trobant amb històries comunes. Una grotesca unió de dues dones esquitxada amb tocs surrealistes amb un ritme frenètic però ben controlat.
Gemma Martínez és una actriu sòlida i consolidada. La vam recordar ahir a Les Roses de la Vida de Sergi Belbel de l’any 2018. Són obres que no s’obliden com tampoc Pegados o Ovelles de Carmen Marfà i Yago Alonso. Marta Tomasa és actriu de musicals, ballarina, coreògrafa i una actriu polifacètica que ho fa bé tot. La recordem a Chakapum, un musical que ens va fer ballar a tot el públic. Inesborrable també.
Les dues actrius comencen molt allunyades i van avançant en complicitat al llarg de l’obra. El guió és fabulosament coherent tot i l’absurditat de la trama. El diàleg és ràpid, directe i aprofita per introduir aspectes de la Galicia rural. El contrast entre l’accent del llenguatge de les dues dones és un element còmic molt utilitzat però funciona molt bé.
La direcció de Xenia Reguant fa que la insòlita situació sigui propera i el públic ens fem nostres els seus problemes. La Reguant aconsegueix que les veiem com unes heroïnes que fugen d’una realitat insuportable. Són històries gens allunyades de la realitat que Ferran González trastoca i la converteix en una rocambolesca i còmica situació.
Hi ha picades d’ullet a la convenció cinematogràfica (crèdits projectats, la música de transició entre escenes, etc). Tot està molt cuidat, des de la construcció del cotxe i l’escenografia de Pablo Soca García i Fernando de Blasi fins als sons del cotxe, el fre de mà, el so que fa el motor d’arrencada, els llums, el silenci, la foscor, tot ens porta a un paisatge allunyat de tot i carregat de tensió.
És una obra molt divertida, inusual i que perdurarà, segur, per molt de temps.

La road movie és un subgènere cinematogràfic que és tan vell com el cinema, però que es desmarca i obté una identitat pròpia entre finals dels cinquanta i els seixanta. En realitat es tracta de pel·lícules en les que l’argument es desenvolupa en el transcurs d’un viatge. Serien uns bons exemples del gènere Bonnie and Clyde, Easy Rider, Males terres, El diable sobre rodes o Thelma and Louise. Moltes vegades acaben sent les històries d’una fugida, d’una persecució o d’una carrera sense fi. Lògicament, en el teatre és molt difícil trobar-se amb exemples del gènere, però Fisterra és un d’ells i Llegat –vista fa poc- en seria un altre de claríssim.

De fet, Fisterra juga amb el gènere per acabar fent-ne una mena de paròdia. No deixa de ser una comèdia esbojarrada, amb personatges extrems i un argument que utilitza el viatge com a excusa per parlar de dues dones que s’alliberen, a la seva manera, d’allò que les té esclavitzades o sotmeses. Un argument que utilitza les seves trampes i que s’ajusta a allò que més li convé als narradors, però que també té parts força divertides i moments en els que es fa una parada per posar-se més explicatiu i crític. S’ha de dir que la peça té un humor especial, fins i tot molt particular i una mica negre, però he d’admetre que he rigut bastant més del que esperava.

Darrera de Fisterra hi tenim a Ferran González, que coneixem sobretot per musicals de petit format com Pegados, Las chicas del coro o Lo nuestro estaba cantado. El seu sentit de l’humor esbojarrat i sense prejudicis es nota perfectament en aquesta nova obra, que defensen interpretativament Marta Tomasa i Gemma Martínez (una de les actrius de Pegados). Les actrius s’ho passen d’allò més bé dins del seu cotxe, únic element escenogràfic i autèntic catalitzador de tots els problemes dels personatges.