Flors carnívores

Flors carnívores és teatre contemporani de debò. Moltes vegades diem “teatre contemporani” per dir que ha estat escrit per algú que encara està viu. I no. “Teatre contemporani” hauria de voler dir que ha anat més enllà del teatre clàssic i ha inventat noves regles, s’ha atrevit a trencar la linealitat i la literalitat, i s’ha allunyat de la cotilla del realisme més sobat.

Si avui en dia Flors carnívores encara pot semblar estranya o difícil és perquè, en ple segle XXI, encara no hi estem acostumats, al teatre contemporani. Sembla mentida que el que van començar, per exemple, les Metadones ara fa més de quinze anys, no hagi tingut continuïtat i no s’hagi convertit en un teatre majoritari. Hem acceptat Picasso i Stravinsky, però en teatre seguim sent molt carques.

El text d’Anna Maria Ricart és una meravella. Com diu el director de l’obra, Marc Chornet, l’autora “s’atreveix a escriure un text dramàtic que és pura poesia”. L’argument en si és el de menys, el que importa aquí és el com. I la manera de dir-ho fa que t’exploti el cap, perquè no saps quines són les regles, per on anirà el joc. El ritme del text, la musicalitat, el to, fan que l’experiència sigui alguna cosa més que identificar-se o no amb un argument. Té a veure amb el gust per entrar en altres dimensions de la paraula, com ficar el cap dins un quadre cubista. Qui escriu una cosa així ha de tenir un compromís absolut amb el llenguatge i un gust exquisit per la paraula escrita i dita.

March Chornet (el director) ha optat per fer un muntatge realista del text, i trobo que és un encert, perquè d’aquesta manera el contrast és fa més evident i el text agafa encara més volada. Les tres acrtius, Mariona Blanco, Cristina López i Ivet Zamora, fan un treball acurat, precís, respectant el to íntim del text, donant a cada paraula el to que necessita.

La dramaturga Anna Maria Ricart ens planteja un text contemporani, fora del convencional. Els temps verbals juguen directament amb el temps i la interpretació de l’obra. No saps si parlen del divendres que ve, del passat o l’ara. Un recurs que de primer moment pot despistar l’espectador, però que acaba enganxant. Un desconcert que també pateixen les mateixes protagonistes.

Tres adolescents que juguen a ser allò que no són, però a la vegada són més elles mateixes que mai. Interpretat per Mariona Blanco, Cristina López i Ivet Zamora, les tres creen un tàndem amb molta complicitat. És d’agrair que es porti a escena textos on el jovent és el protagonista, i més si de potencial actoral en sobra.

Una direcció de Marc Chornet, per segon cop consecutiu amb aquesta mateixa obra, un repte quan ja tens el llistó en un punt. Aconsegueix transmetre les pors que amaga el text, igual que la seva crítica social. Poques vegades la gent arrisca amb dramatúrgies com aquestes, pròximes a Sarah Kane d’alguna manera. És molt difícil dirigir quan el text és de gran complexitat amb una constant molt elevada d’inquietud en l’espai.

A vegades el text i la interpretació pot fer-se feixuga per l’espectador, ja que no estem acostumats a veure obres d’aquest caire. El joc de paraules convida anar més enllà de la simple lectura, i obliga a una gran concentració. Sempre hi ha una primera vegada, i aquesta és una bona oportunitat.

Sempre és un goig gaudir de les bones interpretacions dels artistes més joves. A la densa i poètica Flors carnívores, les tres actrius protagonistes, amb la seva capacitat expressiva i emocional, sostenen una proposta difícil amb la solvència dels més veterans. Poques vegades es veuen actrius de tant curta edat tan entregades, naturals i desinhibides. L’espectacle val la pena només per elles; Clàudia Benito, Alba José i Clara de Ramon, excel·lentment dirigides per Marc Chornet, encarnen l’inquietant energia de l’adolescència femenina des d’uns rols indefinits i indiferenciats. Tres veus com si fossin una sola per parlar de la por, la curiositat, la insatisfacció, el desig, el perill, el joc i la mort, entre accions molt interessants però, també, algunes coreografies innecessàries. El fet és que aconsegueixen mantenir l’interès de l’espectador tot i que el text escrit per Anna Maria Ricart resulta per moments massa complex, desconcertant i amb pocs espais reals on fer peu.