Forever Van Gogh

Forever Van Gogh és eminentment un espectacle visual, amb projeccions que ocupen totes les parets de l’escenari i recreen uns espais virtuals basats en l’obra de l’autor. Podríem dir que també és teatre de text, però menys. I fins i tot dansa, però només a petites dosis. El que no podríem dir és que sigui un musical, malgrat que en alguns moments hi hagi música en directe i la banda sonora hagi estat feta expressament pel reconegut violinista libanès Ara Malikian.

Degut a la preeminència de l’espai visual, tota la resta queda una mica difosa... tot i basar-se en la correspondència que es van escriure els germans Theo i Vincent Van Gogh. Es dona molta informació, és cert, però la teatralització queda una mica curta i les interpretacions –un xic encarcarades i unidimensionals- no acaben d’ajudar al conjunt. El gran atractiu de la peça és l’espai visual i estètic, amb un vestuari força reeixit, algun element escenogràfic massa voluminós i sobretot les imatges creades per Intel·ligència Artificial. Tot llueix d’allò més bé, i és inevitable deixar-se endur per la bellesa de l’art, però crec que tot plegat funciona més com a “experiència” que com a espectacle teatral pròpiament dit.

Si algú es pregunta per una versió musical sobre el pintor holandès, hauríem de remetre’ns al muntatge que en el 2015 van presentar Roger Pera i Mingo Ràfols. Es tractava de Van Gogh. El musical, i en aquell cas el nom no portava a engany... tot i que es tractava d’una peça còmica i força gamberra que volia jugar més que homenatjar.

Els genis tenen vides peculiars, acostumen, de fet, a tenir o traumes o camins gens fàcils, fins i tot turmentats. Segurament, això fa que les seves llegendes vitals s’ampliïn i donin un àuria encara més potent a les seves obres.

Vincent Van Gogh (1853-1890) va morir amb només 37 anys, després d’una vida dedicada a la creació dels seus quadres. Incomprès i desterrat durant la majoria de la seva vida, només el seu germà Theo li va donar suport en la seva obsessió per la pintura, per la qual vivia i respirava cada dia. És sabut que aquesta fixació per l’art i la seva feina el va portar a tenir problemes de salut mental fins el dia que va morir.

En aquest espectacle es fa un repàs per la vida de Van Gogh a partir que comença a dedicar-se només a pintar, mentre intenta vendre les seves obres i va coneixent artistes impressionistes o postimpressionistes, com Paul Gauguin, al mateix temps que desafia a aquells que no veuen en aquest moviment un futur. S’enfronta als incrèduls i confia en que hi haurà un futur, segurament que ell no arribarà a veure, on la seva obra serà reconeguda. Durant aquest repàs, el relat fa un paral·lelisme al valor més o menys actual de l’obra de Van Gogh, demostrant que la seva visió era encertada.

Aquesta peça està elaborada a partir de les cartes que intercanviaven Vincent i Theo al llarg dels anys i pretén mostrar no només el seu llegat artístic sinó també la seva part personal, bastant desagradable en alguns moments i passatges de la seva vida, per fer un retrat acurat de la seva figura. Un text i relat interessant, però que en algunes ocasions es fa pesat per la intensitat en què es vol explicar o mostrar cada escena, com si fos la més transcendent de totes. Aquest passió desmesurada allunya una mica a l’espectadora de la narrativa, que s’aparta per veure-ho tot des d’un prisma més forà.

Impressionant posada en escena amb els quadres i les cartes visibles en un muntatge audiovisual ajudat per la IA que dona moviment i ritme a tot l’escenari. I és aquest element, juntament amb la música d’Ara Malikian allò que atrau més de l’espectacle. Malikian envolta l’obra d’una capa tendra i dolorosa, les seves composicions i la interpretació en directe de cada peça cobreix la producció d’una manera màgica que ajuda a millorar, dins del que li és possible, el passatge que està succeint a l’escenari.