Foscor

Jan Vilanova és un autor que porta molts anys lligat a la companyia Sixto Paz Produccions, amb la que ha estrenat obres com Història, Dybbuk o Así bailan las putas. L'any 2018 va estrenar a la Sala Intemperie de Madrid el text Oscuridad, que ara s'ha traduït com a Foscor i que ja comptava en aquell moment amb Dafnis Balduz com un dels dos únics personatges. L'obra ens parla de com reaccionem davant de fets que ens superen, davant de situacions gairebé inexplicables que ens posen en evidència. Ho fa mentre coqueteja amb la ciència ficció i amb l'absurd, dos gèneres que en ocasions van de la mà i que aquí encaixen d'allò més bé.

En aquesta versió dirigida per Clara Manyós s'ha optat per prescindir de tot. Ni decorat, ni cap objecte... Res de res. Un escenari buit que actua a la vegada de símbol i de desenllaç. Una decisió valenta que deixa tot el pes de l'obra, i de les paraules, en els dos únics i excel·lents intèrprets: un sorprès Dafnis Balduz i una camaleònica Agnès Busquets. Tots dos ens conviden a viatjar per una muntanya russa plena de sorpreses, mitges veritats i un final postapocalíptic... o de postfunció, depèn de com es miri. Una història servida amb humor, molt d'humor, i bon gust teatral. Una d'aquelles peces de petit format -o de proximitat, com es diu ara- que pots recomanar sense gairebé pensar-t'ho.

 

La foscor de Foscor és la de la incertesa sobre el futur, la de la confusió, la del desconegut, i és, sobretot, la foscor del teatre. Té quelcom de kafkià el text de Jan Vilanova, amb personatges atrapats en una mena de xarxa de l’absurd, enganxosa i capciosa, de la qual és tan difícil deslliurar-se que, finalment, un desisteix i perd la voluntat. També té alguna cosa de buñuelià i de El ángel exterminador i aquella pugna entre el desig i la voluntat que, en aquest cas, empeny i reté, a la vegada, el personatge que interpreta Dafnis Balduz.

La posada en escena de Clara Manyós atorga tot el pes als dos intèrprets que, amb el seu treball gestual i de mirada, aconsegueixen fer perceptibles als espectadors mobles, objectes… La decisió de Manyós és important i arriscada, i funciona. Posa el focus en l’escenari també, no només com a lloc que simbolitza l’espai on succeeix la història, sinó també com a espai per al teatre, on té lloc el ritual, on els actors senten, s’emocionen, tenen por, i on són observats. El teatre de Foscor és el lloc on cada dia comencen i acaben les vides d’uns personatges, sense solució de continuïtat, per sempre, o fins a la nit següent.

Aneu al Versus, que aquests dies s’hi parla de coses que tenen a veure amb tots nosaltres.

“Foscor” és una obra d’aquelles que t’enganxa des del primer moment. En primer lloc per la potència interpretativa dels dos actors (Dafnis Balduz i Agnès Busquets) i després per la intriga de la trama.

Amb una escenografia minimalista, tota la força recau en el text i les interpretacions.

Els protagonistes, un periodista que ha anat a un poble per cobrir la notícia de l’arribada de la fi del món, i una funcionària una mica peculiar.

L’acció es desenvolupa en un espai tancat. Un espai del que no es pot sortir. És hivern, però fa una calor asfixiant. No hi ha aigua. No hi ha manera de comunicar-se amb l’exterior. El públic sentim la sensació claustrofòbica i de tensió que viu el protagonista. És una situació absenta de lògica, ni sentit. Tot el que succeeix a l’escenari ens té del tot descol·locats. El que passa no s’entén. De vegades tot esdevé surrealista, absurd i desconcertant. Els diàlegs entre tots dos personatges passen de tenir sentit a la incoherència. Pot ser es tracta d’un malson, d’una broma pesada,.... És ben bé fins el final de l’obra que no t’adones del que passa, és aleshores quan tot pren sentit.

A “Foscor” Jan Vilanova indaga sobre la naturalesa humana , la fragilitat de la nostra existència, sobre  l’escepticisme, l’estupidesa, la privació de llibertat, la confiança, les creences , la fe, la maldat, el conflicte, l’egoisme, l’esperança, la mort,... amb la finalitat d’intentar comprendre una mica millor l’ésser humà a través de les nostres contradiccions, llum i foscor.

“Foscor”  és un thriller amb tints de comèdia negra de Jan Vilanova, dirigida per Clara Manyós i interpretada per Dafnis Balduz i Agnès Busquets

Un periodista és enviat a un poble remot a cobrir la suposada fi del món el dia que hauria de començar les seves vacances. No es que li vingui molt de gust, però no pot dir que no a la feina. Quan està a punt de marxar cap a casa, té un problema amb el cotxe i demana ajuda a l’oficina de l’ajuntament. I és en aquest punt que comença una història divertida, àgil i genuïna sobre les creences.

Tot i que sembli un tema dens i massa reflexiu, Jan Vilanova aconsegueix posar-lo sobre l’escenari vestit amb molt d’humor. Es mostren algunes de les conviccions que té la societat i com cada persona entoma de diferent manera les creences pròpies i les alienes.

El text és ràpid, directe, amb una gran càrrega de comèdia negra que augmenta exponencialment gràcies a les interpretacions d’Agnès Busquets i Dafnis Balduz. En Busquets descobrim una serenitat que potencia la vis més divertida de la seva part del guió, sense gairebé intentar-ho (o això sembla) la seva naturalitat crea un marc humorístic preparat per divertir al públic a cada intervenció. Somriures involuntaris van esclatant al pati de butaques. Balduz ens sorprèn amb un personatge en principi dramàtic que es guanya a l’espectadora només aparèixer, del qual sentim empatia des que arriba a l’oficina de l’ajuntament. Les seves paraules, amb un drama latent al fons, es converteixen en els millors moments còmics de l’obra.

Sense artefactes que pretenguin crear un món específic per al públic, la senzillesa del muntatge, amb la coreografia dels intèrprets a l’escenari gairebé buit, deixa pas a una història molt interessant que té l’únic punt feble en el seu tancament. Després d’una hora de diversió amb un guió ben tramat i un ritme molt ben compassat, la cloenda de l’obra queda abrupta i agafada en pinces. Dona la sensació que el final és ràpid i no tan meditat com la resta de la producció. Tot i això, el conjunt funciona molt bé i anima a experimentar amb textos fora del registre teatral habitual.

Tots sabem que un visita a un edifici públic per fer qualsevol mena de gestió burocràtica requereix mínim tot el matí, sense sumar-li les disputes i els speech que hauràs de fer si et trobes amb una funcionària amb poques ganes de treballar. Dins d'aquest edifici les coses es van complicant. Fins al punt que mai ningú li agradaria viure una situació com la que veu el periodista que va a cobrir la suposada fi del món. Un text carregat de filosofia, creença, pensaments i suggestions.

Dafnis Balduz i Agnès Busquets comencen un partit de tenis, un estira i arronsa, que farà volar la ment de l'espectador. Una trobada on les mirades i les expressions facials prenen importància i, gràcies a la proximitat de la sala, el públic podrà fer-se-les seves. Ajudaran a donar-li aquest toc humorístic a la peça teatral proposada per Jan Vilanova. El fet que sigui un joc de dues persones fa necessari un ritme bo de respostes per no fer caure a l'espectador en el terrible parany de l'avorriment, en aquest cas l'eviten completament, l'espectador està atent tota l'estona i no hi ha marge per distreure's en cap moment. El més curiós de tot plegat és que durant els primers minuts (la part més important d'un espectacle per entrar de ple pels ulls i l'atenció del públic) queda amagada sota la mascareta un permanent lleuger somriure per la situació a escena. Donar un missatge amb toc d'humor sempre és millor i poder acompanyar-lo amb una rialla fa que cali més.

La proposta permet a l'espectador imaginar molt més del que es pot veure a l'escena i això és mèrit de l'elenc i la direcció a mans de Clara Manyós. La màgia del teatre fa acte de presència a la Sala Versus amb un senzill i efectiu joc de llums per canviar l'ambient d'una oficina de turisme. Un espai on crec que tothom hi hauria de fer una visita per sanar la seva ment, per posar en dubte certs temes i per conèixer el present. L'espectacle es fa difícil d'explicar i parlar-ne és tot un repte si no vols fer cap spoiler. En definitiva, una proposta que funciona i que et fa marxar de la sala amb un neguit de nosequè que et remou.