Francesc Cuéllar + Albert Arribas: Illud Mysticum #SR

Sempre és interessant que dos creadors, amb els seus universos propis, sumin forces per engendrar un espectacle en comú. Es corre el risc, però, que les seves visions no cohesionin de forma orgànica i la proposta acabi sent una mena de trencaclosques de peces inconnexes on cadascuna lluita per dominar les altres. Afortunadament, no és el cas d’Illud Mysticum #SR, un muntatge on, a jutjar pel resultat, sembla que Francesc Cuéllar i Albert Arribas s’han entès a la perfecció. A partir d’El místic de Santiago Rusiñol, han dissenyat una peça original, amb moments fascinants i una estètica inspiradora que sap entrar i sortir dels convencionalismes escènics segons demana la tesi central.

D’aquesta manera, a l’obra conviuen algunes de les obsessions del Cuéllar creador (accions repetides, la influència dels símbols, la tradició i la cultura o la dialèctica entre sexe, amor i violència) amb una desconstrucció del text i del llenguatge més pròpia d’Arribas. En aquest sentit, cal destacar la interpretació de Cuéllar que recita Rusiñol de manera quasi hipnòtica, musicalitzant i mastegant cada frase, sentint-la, patint-la, gaudint-la o lluitant contra ella, en un fascinant exercici actoral, tan fi com excel·lentment dirigit.

També resulta encertat el grup d’actors i actrius de diferents edats i característiques escollits per envoltar aquest eix central que, més enllà de Rusiñol, ben poden representar, en certa manera, la societat o la mirada de diverses generacions envers allò que està passant. Les seves entrades i sortides inicials poden recordar a algun espectacle d’El Conde de Torrefiel. Entre ells, probablement, les accions de la parella principal són les que tenen un fil narratiu més elaborat i, per tant, una major capacitat de captivar. En qualsevol cas, el conjunt transmet una direcció coherent, complexa, minuciosa, unes decisions gens aleatòries, i tot presentat amb un magnífic disseny d’il·luminació i una estètica a l’altura de les circumstàncies. Així doncs, només queda desitjar que tant de bo tornin a col·laborar junts algun dia.