Fuegos

Aquesta bella oda al desamor és una de les grans propostes del Festival Grec 2013, que ja arriba a la seva fi. Es tracta d'una adaptació de la prosa poètica de Marguerite Yourcenar, brillantment adaptada per Marc Rosich i esplèndidament dirigida per Josep Maria Pou. Per una part, cal dir que el llibre en el qual es basa apareixen nou personatges femenins, separats per capítols, més el pròleg de la pròpia autora. Així doncs, Rosich l'ha adaptat escollint tres d'aquests personatges y ha afegit el de Yourcenar, el qual serveix de nexe i otorga a l'obra una fluidesa subtil que ajuda de forma eficaç a digerir els monòlegs. A més, les paraules en boca de l'autora estan carregades de força i bellesa, fent una autopsia verbal a un cor trencat i dolorit. Aquestes ens arriben de forma emocional i, fins i tot, en clau visual dins del nostre cervell, gràcies a les nostres pròpies experiències i a la precisió amb que són descrites les emocions. Per una altra banda, Pou s'encarrega de donar un gran dinamisme escènic i d'agilitzar l'espectacle, otorgant-li personalitat i una vida pròpia. A més, aquest treu el millor de les quatre actrius, les quals estan magnifiques i sense sobreactuacions ni entonacions forçades. Sens dubte, un espectacle rodó.

En una posada en escena preciosa de Sebastià Brosa, apareix Marguerita Yourcenar (Machi) recitant la seva pena de dona abandonada i convoca, en una espècie de conjur a tres dones més, tres víctimes del desamor: Maria Magdalena (Guillén Cuervo), Clitemnestra (Pozas) i Safo (Torrent). Cada una d’elles desgrana el seu monòleg explicant, cridant, plorant els seus problemes amorosos. Bona adaptació de Marc Rosich del llibre Feux de la Yourcenar, i bona direcció de Josep M Pou, grandiloqüent i amb recitats ampul·losos, però que crec ajustats al text, que no deixa de ser prosa poètica. Les quatre actrius molt bé i un vestuari molt encertat: la Machi de senyora gran i les “dones” descalces i amb camisa de dormir llarga de setí; guapíssimes.

Ahir vaig tenir l'oportunitat de poder assistir a un Assaig General de Fuegos al Teatre Grec.

La primera impressió de totes és que em va agradar, tot i no conèixer els texts de Marguerite Yourcenar. S'ha de dir que no és necessari conèixer-los per poder gaudir-ne de l'obra.

Estem davant la història de l pròpia Marguerite amb les veus de tres dones mítiques. Les reflexions de la protagonista amb les veus de tres dones que es complementen entre elles.

Tant Cayetana Guillem Cuervo, Ana Torrent i Nathalie Poza tenen els seus propis monòlegs amb un fil conductor, una gran Carmen Machi. S'ha de dir que Carmen Machi torna a estar meravellosa (com el dia que va venir al Teatre Lliure), m'he trobat amb la sorpresa de veure a Cayetana G. Cuervo, on no les tenia totes i que al final el J.M.Pou l'ha dirigit prou bé en el seu paper. Llegir més ...

 

Lloc: Teatre Grec

Dia: 27/07/02013  a les 22h.

FUEGOS ens ha apropat a les vides de María Magdalena, Clitemnestra i Safo, de la mà de l'escriptora Marguerite Yourcenar amb la dramatúrgia impecable de Marc Rosich, hem viscut i conegut una mica millor la vida d'aquestes dones d'altres temps.

Una Marguerite Yourcenar (Carmen Machi) convincent i continguda amb una expressivitat clara i pausada,

María Magdalena (Cayetana Guillén Cuervo), és qui menys m'ha convençut , apart d'una veu captivadora, el seu personatge no m'ha arribat amb la força que esperava i he trobat que anava a cent Km hora.

Clitemnestra (Nathalie Poza) un descobriment d'actriu que arriba al moll de l'os amb l'assassinat d'Agamenon per gelosia .

Safo (Anna Torrent) ens convenç en moments intermitents i sobretot quan s'apropa a Marguerite, que és veu reflectida en aquest personatge.

Opino que Fuegos de Josep Maria Pou ens descobreix un clàssic, del que per aquestes terres no estem molt acostumats.

Llums, música, escenografia, vestuari han fet una bona feina per introduir-nos en un món de fantasia que ens atrapi des de el primer moment.

 

Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l'estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final Marguerite Yourcenar escriu: “sólo espero que este libro no sea leído jamás”. De debò? Com a catarsi personal, després d’una decepció amorosa, l'obra de joventut del 1936 devia fer net i cremar molta roba vella, molta brossa acumulada, però aleshores si l’autora preferia que no fos llegit com és que va publicar-lo? Paraules, i a vegades de segona mà, com quan es reinterpreten amb menys sentit les paraules de Jean Cocteau on el francès deia que si se li cremés la casa només en salvaria el foc o aquelles en què el poeta nord-americà Walt Whitman afirmava que contenim multituds. D’entrada, doncs, el problema ja és que, quan Yourcenar parla del seu desencís dels homes a través del dolor de veus clàssiques de dones com Climtemnestra, Safo o Maria Magdalena, l’escriptura no té ni de lluny la qualitat de la molt més coneguda novel·la Memòries d’Adrià (1951). Però si el text de Fuegos pateix sobrepès, no van pas saber ser més lleugeres ni la direcció (encarcarada) ni les interpretacions, amb un punt de sobreactuació notable de la qual només se salvava la Clitemnestra de Nathalie Poza.

No sé fins a quin punt el problema d’aquests muntatges que arriben al Grec des del circ romà de Mèrida prové del volum a què allà estan obligats perquè la veu i els gestos salvin l’enormitat d’aquell espai i arribin al públic, però el cert és que no és el primer cop que passa i que obres nascudes allà arriben a Barcelona amb el mateix puntet d’afectació. També hi té a veure l’elecció dels intèrprets, “grans personatges” (socials i no teatrals) que sovint es van a veure més per raons de popularitat de revista que no de l’escena. El Grec estava ple. La taquilla justifica l’elecció des del punt de vista del calaix. I, aleshores, si per ser efectiu es busca grandària (grans noms en l’autoria, la direcció, els papers) és normal que l’excés es traspassi a l’escena.