Fum

Dues parelles tancades durant tres dies en un hotel d'un país en revolta. A fora, la gent es replanteja la seva vida i surt al carrer, fins i tot amb violència. Volen canviar la seva situació social. I què fan els personatges dins de l'hotel? Caldrà veure l'obra per saber-ho, però puc avançar que en Josep Maria Miró aconsegueix fer un paral·lisme molt interessant entre la revolta exterior i els plantejaments de la vida de les dues parelles, que resten tancades i protegides a l'interior de l'hotel. L'autor ens presenta dues parelles d'edats i sectors socials diferents. Així, els conflictes presentats són més diversos.

Sovint, els humans, seguim la nostra vida quotidiana sense grans plantejaments vitals. No tenim temps. Això també passa als pobles d'arreu del món. Fins que alguna guspira encén la revolta. Les revoltes poden ser exteriors (socials) o interiors (vitals). En aquesta obra es presenten les dues vessants. Es capta la incertesa de les dues revoltes perquè no asseguren un món, una vida millor. Pel camí, cauen individus i records. Les forces d'ordre, exteriors i interiors, reprimeixen. Tot ha de tornar al seu lloc. Al mateix temps, aquesta dualitat no amaga la visió paternalista del primer món cap als països que volen canviar el paper que els han assignat en l'estructura mundial.

El text està molt ben dirigit pel mateix autor, que subratlla les forces contradictòries dels conflictes plantejats, amb una escenografia molt intel·ligent i funcional. Els quatre personatges estan interpretats per dos actors i dues actrius de primera línia. Tots estan a l'altura dels conflictes i fan que l'espectador es cregui tot el que veu i es plantegi si té alguna revolta pendent.

Però són pitjors. Josep M. Miró ha teixit un text interessant amb les tensions que passen dos matrimonis (l'un madur i l'altre jove) atrapats en un país tercermundista on ha esclatat una revolució. Tancats en un hotel, l'ambient és feixuc, però és que la dona del matrimoni gran és una autèntica mala peça, exercint de dominatrix imposant la seva perversitat moral. Llàstima que l'autor ha estirat una mica massa la corda i algunes de les situacions han passat de tenses a inversemblants. Tot i així hi ha situacions brillants com la incitació a que els joves tornin a fumar, en unes imatges de temptació, dominació, Eva (el nom de la noia), la poma, la serp...

Continuar llegint...

Molts filòsofs al llarg dels segles s’han interessat pel malestar de l’home en tant que ésser social i polític, i els seus problemes existencials envers la injustícia i el dolor dels seus semblants. En aquesta mateixa línea transcendental, Josep Maria Miró torna a agitar els pilars més bàsics de la realitat que ens envolta amb un total d’onze escenes inquietants, incòmodes i intencionadament incomplertes. L’autor de El principi d’Arquímedes situa a quatre personatges (dues parelles) en l’hotel d’un país postcolonial i volgudament indeterminat en el mig d’una revolta ciutadana, per fer una introspecció emocional sobre la violència. L’agressivitat afectiva dels protagonistes és evident des de la primera escena. La necessitat de romandre reclosos en aquest espai aliè els obliga a afrontar la naturalesa dels seus conflictes i reinterpretar el sentit de les seves vides. L’espai, doncs, i el punt de partida són el gran encert de Miró i confirmen el seu talent com a dramaturg, juntament amb l’ambigüitat dels fets que es mencionen i no veiem ni sabem si han passat realment. Així, la veritat i la mentida (signes d’identitat de l’autor) tornen a barrejar-se en aquest Fum, sobretot en el primer tram de l’obra, fins a fer dubtar l’espectador, enverinat per les paraules del personatge de la gran actriu Carme Elias, com sempre, esplèndida. Malauradament, aquesta intensitat inicial no marca el camí de l’espectacle. Poc a poc, el sòrdid tret de sortida ens condueix cap a unes escenes cada vegades més confuses on prima l’evocació, la transcendència i els pes de diàlegs massa feixucs que, finalment, s’acaben diluint en el no-res com el fum (per cert, brillant metàfora) que dóna títol a l’obra.