Germanes

Hi ha dies en que el món és massa. En que tot sembla alineat a la contra. Dies en que et ficaries dins del llit, sota llençols i mantes, o més abaix encara, i no sortiries més.

Germanes és un dels textos més intimistes del cèlebre escriptor i dramaturg canadenc, d’origen libanès, Wajdi Mouawad. El simbolisme i la poètica del seu teatre (que m’atreveixo a comparar amb la de Murakami, en gènere narratiu) li permet transgredir moltes de les normes bàsiques del gènere, com l’existència d’un conflicte.

A Germanes, el conflicte és el món. Un conflicte més enllà de l’espai i el temps escènics. Més enllà dels personatges o de l’encontre entre ells. El conflicte és l’existència, la gestió de tot allò que passa per dins i que, en perspectiva, és tan quotidià. Des de l’experiència subjectiva, tanmateix, esdevé el nostre petit infern.

Germanes parla de l’amor i del dolor, de la família, de la cura dels uns pels altres, de la llengua, de la identitat, del valor de les coses — temes, tots ells, substantius flotants de l’obra de Mouawad. En aquesta ocasió, però, ho fa en un espai més íntim del que ens té acostumats: l’habitació d’hotel que, malgrat la comoditat, el luxe, l’elevat cost i l’alta tecnologia, és tan hostil com el món exterior.

Una habitació per la que transiten dos personatges, magníficament interpretats per la Mònica López i la Lluïsa Castells, que no es coneixen però es reconeixen. Dos personatges que comparteixen una mirada. Dos éssers que es troben a través de les seves dificultats per entendre el món que les envolta. I així, com germanes, fugen, juntes, lluny del soroll i les fletxes. Cap a un espai oníric on poder respirar, deixar anar, riure i descansar. Descansar de debò.

Tothom busca el seu lloc. Viure en una ciutat, un país o un lloc concret durant molt de temps, fins i tot des del naixement, no significa gaire quan no se sent com el teu lloc al món. Aquesta obra aprofundeix una mica en aquest sentiment, especialment per part dels immigrants de primera o segona generació, amb el qual tot i haver crescut en un país concret a vegades, encara, se senten exclosos o marcats per no formar part del suposat germen nadiu de la societat.

La Geneviève és un advocada, mediadora de conflictes, que, tot i la seva integració des de nena al Canadà, encara se sent senyalada com a francòfona dins d’una societat que no és la seva. La Layla és pèrit d’assegurances, canadenca d’adopció va néixer a Síria i va viatjar amb la seva família buscant una nova oportunitat. Totes dues han crescut en una societat que en principi era la seva, però que amb el pas dels anys les ha anat senyalant més com a forasteres a casa seva.

Sobre la immigració, la integració i la identitat parla aquest text i Wajdi Mouawad, com és habitual, aconsegueix copsar i narrar un tema molt complex de manera clara i punyent. Això sí, l’equilibri en la narració queda una mica descompensat entre les dues protagonistes. Tot comença amb la història de Geneviève i com es qüestiona la seva vida i el sistema en el qual ha cregut sempre. Durant aquest procés d’autoexploració personal, acaba en una habitació d’hotel on tot explota i, aquí, és on apareix la Layla amb qui s’adona que comparteix sensacions i sentiments, tot i provenir d’orígens diferents. D’aquesta manera, el pes de la narració el porta sobretot l’advocada i deixa a la pèrit com una petita anècdota dins de la confrontació d’una realitat que, encara a vegades, queda amagada en bones intencions socials de cara a la galeria.

Mónica López i Lluïsa Castell aconsegueixen agafar a l’espectador i atrapar-lo en la seva voràgine, fins al punt que crea un mimetisme amb els seus personatges, sobretot el de Geneviève. López crea un camí per on transita Geneviève, que comença planer, però acaba apartant les roques que l’impedeixen arribar al final del camí. Una evolució del personatge natural, dins del seu objectiu, que va de menys a més en la tortuositat personal i que acaba explotant d’una manera increïble i molt ben portada a escena. Castell, amb un text menys lluït, aconsegueix fer-se un forat en la història i produeix un punt d’inflexió, encara que queda més com a una anècdota, una pedreta que Geneviève ha trobat pel camí.

La posada en escena és absolutament immersiva, el públic hi entra des del primer moment –amb el cotxe- fins al darrer –l’habitació d’hotel-. El mapa sonor de cada acció està dissenyat amb exactitud i destresa, ajustant cada plànol auditiu a l’escena (portes obertes amb so ambient, mitigació de soroll segons l’espai). D’igual manera, la llum està estudiada com un recurs narratiu més, a part del més evident dins del text, donant cobertura als sentiments de les protagonistes.

Una història que et convida a deixar-te anar en un viatge reflexiu de la societat, amb un petit desequilibri narratiu, però compensat per tot allò que l’envolta. I és que, al final, d’una manera o altra, cada paraula d’aquest text ens posa al davant un mirall on veure el nostre dia a dia.

Tornem al Tantarantana amb un text de Wajdi Mouawad, un autor que vam conèixer gràcies al treball de la Perla 29 i que hem vist un munt d'obres seves. Des d'aquell mític "Incendis", sembla que tenim una proposta de Majdi a la cartellera de Barcelona.

Apropar-se al Tantarantana i veure que omplen la sala, vulguis o no t'omple d'alegria al veure que la gent assisteix al teatre quan la proposta val la pena.

Aquest cop parlem de com volem expressar les coses. Necessitem un altre tipus de comunicació amb el món exterior per a deixar de pensar amb el llenguatge actual les coses que volem expressar.

A vegades les coses no surten com volem o ens sentim, i ens impulsa a fer alguna cosa per resoldre el problema o canviar aquesta situació difícil. El risc d'expressar-se de manera inadequada.

En aquest cas ens trobem amb dues històries que s'han agrupat en aquesta obra. Per una part l'inici amb Mònica López. Segurament la part del text que més m'ha agradat, amb un punt d'humor ens explica aquesta necessitat que tenim per explicar-nos. La segona part, o història, es reprèn amb una gran Lluïsa Castell que encerta en el to però la seva història no m'atrapa tant.

La primera part ens parla de Geneviève, interpretada per Mònica López. Una experta en conflictes internacionals que per culpa d'una tempesta ha d'estar a l'habitació 2121 d'un hotel i llavors no és capaç de portar a bon port un petit conflicte.  A partir d'aquí veiem els seus conflictes anteriors per diferències culturals i d'idiomes, socials.

La segona part, la de Layla (per una magnífica Lluïsa Castell) ens parla d'un altre conflicte. La relació amb el seu pare, que és més difícil del que sembla inicialment.

Les dues actrius estan magnífiques en el seu paper. I el moment audiovisual inicialment creia que no feia falta per explicar segons quines sensacions o moviments, però al final ho acceptes i agraeixes per entrar en segons quins detalls.

Sembla que les entrades exhaurides poden estar a l'ordre del dia aquests dies de funció. O sigui que no espereu als últims dies per assistir al teatre i aneu cap al Tantarantana.

 

Pots verure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Mouawad acostuma a organitzar el seu teatre en tetralogies. Germanes (“Soeurs”) és la segona part d’una d’elles, que mira d’explicar la història recent des del prisma de la intimitat familiar.

L’autor libanès fa servir una polifonia d’escriptures conformada per imatges, somnis, objectes i altres materials expressius que entoma amb habilitat Roberto Romei per a muntar una posada en escena vibrant, no perquè les peripècies dels personatges no donin respir, sinó per allò que no diuen i que no passa. M’explico. La història de la Geneviève i la Layla està articulada a través de silencis, els que donen testimoni real de la nostra existència. Mònica López i Lluïsa Castell ens emocionen tant per allò que diuen com per allò, sobretot, que no diuen però estan a punt de dir. Quina emoció quan això passa a un teatre. Passa al Tantarantana aquests dies.

Els llaços familiars i les seves històries explicades només a mitges són el canal per a indagar en les raons dels pobles humiliats pels pobles més poderosos, en aquest cas focalitzat en el maltractament de la llengua minoritària que, especialment a principis dels nostres anys 20, reverberen amb molt de sentit a Barcelona.

Aneu al Tantarantana, que s’hi fa teatre d’aquell que té a veure amb nosaltres, amb les coses que ens passen i amb les que podrien passar-nos.

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero.

Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura.

El text de Mouawad explica com la trobada casual entre dues dones a l’habitació d’un hotel els donarà el coratge per a rebel·lar-se davant una vida que no els satisfà i trobar les paraules per a trencar el silenci.

Wadji Mouawad (Beirut, 1968), de nacionalitat canadenca, està reconegut internacionalment per la força de les seves paraules i la seva estètica teatral.

Nosaltres creiem que hem vist totes les propostes de la seva autoria que s’han representat a Barcelona: “Incendis” (Teatre Romea, 2012), “Litoral” (Teatre Romea, 2013), “Seuls” (Teatre Lliure, 2014), “Cels” (Teatre Biblioteca de Catalunya, 2014),    “Soeurs” (Teatre Lliure, 2015), “Un obús al cor” (Teatre Biblioteca, 2016), “Boscos” (Teatre Biblioteca, 2017), “Inflammation du verbe vibre (des mourants)” (Teatre Lliure, 2017), “Les lames d’Oedipe (des mourants)” (Teatre Lliure, 2017) i “Incendios” (Goya 2017).

GERMANES és la segona part de la tetralogia que amb el títol de "Domèstics" està dedicada a la família. La primera és “Seuls” (Teatre Lliure 2014) i després la segueixen “Frères” i “Père et mere” que encara no hem pogut veure als nostres escenaris. D’aquesta proposta vam poder veure la versió en francès, “Soeurs” dins del Festival Grec 2015 interpretada en aquella ocasió per una sola actriu (Annick Bergeron).

GERMANES ens parla de la Geneviève Bergeron (Mònica López), una advocada experta en conflictes internacionals que després de donar una conferència a un grup de futurs mediadors internacionals, es veu obligada a passar la nit en una habitació d'hotel. L'habitació 2121 és interactiva, llums, nevera o tele s'activen amb la veu.

Mentalment "l'acompanyen" el desencís pel resultat de la conferència, la recent mort del seu tiet, el record infantil de l'allunyament de la seva germana d'acollida i el deure autoimposat de tenir cura de la seva mare.

El domini de l'idioma anglès a l'hotel on s'hostatja, discriminant i menyspreant l'idioma francòfon canadenc, serà el desencadenant de la seva rebel·lia. Se sent exiliada dins del seu mateix país. La seva frustració vital fa la resta, i desencadena la seva resposta.

Layla Bintawarda (Lluïsa Castell) és un perit d'una companyia d'assegurances que apareix a l'habitació 2121 per valorar els danys ocasionats per l'hoste que l'ha ocupat. Ella és libanesa exiliada al Canadà i viu sola amb el seu pare que depèn d'ella. En morir la mare de càncer ella es va convertir "en la mare dels seus germans petits i en la dona del seu pare".

Les dues dones es coneixen, ... fins ara eren dues desconegudes molt diferents; tenen en comú que estan i se senten soles, i totes dues tenen la sensació de viure en un exili permanent sentint el dolor per la pèrdua dels seus orígens i la seva llengua.

Amb un llenguatge molt poètic, on la tempesta de neu que veiem per la finestra de l'hotel representa la fredor i solitud del món que ens envolta, les dues dones protagonistes descobreixen que han de tornar als dolors passats per reconstruir el seu present i encarar el seu futur. Amagades en la foscor i la intimitat de l’habitació intenten, plegades,  trobar la força que necessiten per tirar endavant.

…. I nosaltres, nosaltres som els ponts i haurem d’aguantar fins que hi hagi passat el    darrer dels humiliats.

La direcció i la posada en escena ens han semblat senzillament insuperables, amb unes interpretacions magnífiques d'ambdues actrius, plenes de veritat.

Una proposta amb la que hem connectat des de l'inici i ens ha atrapat incondicionalment. Per nosaltres un imperdible.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar sobre aquest ENLLAÇ

 

Moltes  vegades volem expressar alguna cosa i ja sigui perquè no n'estem segurs o perquè no trobem les paraules adequades, callem. El silenci pot expressar molt més del que ens pensem i a vegades és només la pau del silenci el que volem exterioritzar. Wajdi Moawad és un expert en escriure obres mestres sobre el llenguatge, la importància de la comunicació i l'amor a la família. L'autor libanès ens té acostumats a entendre les seves obres com a drames familiars i complicacions en les relacions personals més enllà del que aparentment poden semblar.

En aquesta ocasió, Mouawad proposa un text amb dues cartes de presentació separades clarament on cada una de les dues protagonistes reivindica les seves necessitats i recorden tots els ponts que han hagut de creuar per arribar a ser on són. Dues dones que es despullen dels seus pensaments i que les seves vides trobaran l'ànima bessona en una habitació d'un hotel que discrimina la llengua francesa; un altre late motiv de Mouawad en la seva batalla particular. "Germanes" és una proposta on els records surten a la llum i les intèrprets, mútuament, són el motor de protesta a la recerca de paraules oblidades en un mar de silencis.

Dues vides simbiòtiques en diferents etapes de la vida que queden amagades en la foscor de claudicar, de saber que el teu esforç és poc reconegut i que la teva llum interior es va apagant a poc a poc. Però que amb la gasolina que s'aporten les dues mantenen viva la lluita. La proposta de Roberto Romei aconsegueix transmetre la fredor dels moments difícils i connecta amb el públic quan l'ocasió ho demana. Una nova oportunitat per demostrar que Mouawad té infinitats d'enfocaments i que les seves obres ben aviat es posaran l'etiqueta de clàssics moderns.

Per què la sang dicta qui és i qui no és família? Una pregunta que probablement tothom es planteja alguna vegada a la vida. Sovint ens sentim més connectats amb aquelles persones amb les quals tenim més coses en comú (per molt que visquin en una altra ciutat, siguin d'un altre país o tinguin una cultura diferent) que no pas amb les qui compartim els cognoms.

Germanes tracta de les arrels, una temàtica recurrent del dramaturg Wajdi Mouawad. Som fruit d'unes circumstàncies i, encara que a vegades, per diverses raons, fem veure que ens n'oblidem, sabem que és pràcticament impossible prescindir-ne. El que els passa a Geneviève Bergeron (Mònica López) i Layla Bintawarda (Lluïsa Castell) gira al voltant d'aquest fet, que no és pas una qüestió senzilla.

Pel que fa a la posada en escena, podria haver estat, en general, més arriscada. Però malgrat la poca interacció que hi ha entre ambdós personatges, els elements quallen bastant bé amb l'ajuda d'una pantalla on es projecten algunes imatges i una selecció reduïda de fragments extrets del text original. L’escenografia, aparentment força austera, es converteix en un espai singular de desenvolupament de l'acció a partir d’un clímax que sorprèn el públic.

Per últim, cal comentar també que la traducció al català que s’escenifica –i passaria el mateix amb totes les traduccions de la peça a qualsevol altre idioma que no sigui el francès– fa que es perdin algunes referències directes amb sentit explícit entre la llengua anglesa i la francesa, situació que pot arribar a fer difícil mantenir l’espectador immers en la història.

Des que Oriol Broggi va dirigir el seu ja mític muntatge d’Incendis a la Biblioteca de Catalunya, el dramaturg libanès Wajda Mouawad s’ha convertit en un habitual de la cartellera de Barcelona, fins al punt que, gairebé, hem pogut veure totes les seves obres representades. És difícil trobar un autor contemporani que continuï apostant per la tragèdia i ho faci des d’una mirada tan d’avui. També és interessant observar com els seus textos han connectat d’una manera tan intensa amb el públic català. Veient Germanes, un s’adona que la clau pot estar en la forma en la qual l’escriptor ens parla del dolor. Un dolor relacionat amb la pèrdua, la soledat i la família que la societat actual (alienats com ens té) no permet que flueixi, sigui expressat i elaborat. Ambientada en l’habitació d’un hotel de luxe, l’espectacle aconsegueix resultar sofisticat amb pocs mitjans, cosa que té bastant de mèrit. Les actrius protagonistes, Lluïsa Castell i Mónica López, demostren una química esplèndida, destacant també en els seus moments individuals, acompanyant-nos a través d’una història dura però també plena de sentiments i pinzellades de sentit de l’humor. En definitiva, es tracta d’una proposta efectiva i convincent que posa de manifest que a Mouawad no cal representar-lo, necessàriament, amb el to i l’ambientació de les tragèdies gregues de fa vint-i-cinc segles... i funciona tant o, en alguns casos, fins i tot més.

Els espectadors barcelonins tenim la sort de conèixer bastant bé l'obra de Wajdi Mouawad i se segueixen produint és un bon gust pels qui gaudim amb els comuns drames del dramaturg.

Germanes tracta de les preocupacions, els problemes i els penediments d'una dona molt que té un paper molt influent al món, ajuda a resoldre grans conflictes, però no pot resoldre el que ella té a dins i li persegueix des de fa molts d'anys. Per altra banda, una dona índia que va ser adoptada de petita. Aquestes dues dones de vides tan diferents veuen que es poden donar suport mútuament.

Tota l'acció de l'obra esdevé dins d'una habitació d'hotel, un suposat hotel d'una modernitat que desespera a Annick Bergeron. Es trasllada a l'espectador dins d'aquesta habitació, la 2121 a través de l'escenografia, un llit i una finestra amb vistes a la ciutat. Pot ser per culpa d'aquesta proposta d'ubicació no vaig arribar a entrar dins l'obra, fins al punt que se'm va fer angoixant i pesada per la falta d'acció. Tot i la bona interpretació de les dues actrius, Lluïsa Castell i Mónica López, el text de l'obra també ajudava a tenir aquesta sensació, llargues converses telefòniques que et van desvelant la vida i la causa de les preocupacions dels personatges però que no arriben a avançar i t'has d'esforçar per seguir el fil.

Val la pena conèixer l'obra de Mouawad i més amb un format tan proper, el que explica són fets inspirats amb la realitat de situacions i vivències diferents a les que acostumem a veure representades.

Va ser l’Oriol Broggi, director de La Perla 29, qui al 2012 va dirigir per primera vegada una obra del dramaturg libanès Wadji Mouawad a casa nostra. Es tractava de ”Incendis”, una de les quatre peces que forma part  la tetralogia “La sang de les promeses”.

“Incendis” va ser traduïda al català per Cristina Genebart, i es va estrenar al Teatre Romea sota la direcció d’Oriol Broggi, aconseguint un dels èxits més importants dins del teatre català. Des d'aleshores, Wadji Mouawad es va convertir en un dels autors contemporanis més representats a casa nostra, i en un dels meus imprescindibles teatrals, de la mateixa manera que ho són Shakespeare, Pinter o Sergio Blanco.

De moment puc presumir d’haver vist “Cels”, “Boscos”, “Incendis” i “Litoral”(les quatre obres de la tetralogia “La sang de les promeses” ), “Les Larmes d’OEdipe” (segona peça del díptic “Des Mourants”), el monòleg “Un obús al cor” i “Soeurs” (primera peça de la trilogia “Domestique” (“Soeurs”, “Frères” i “Père et Mere”)

L’obra “Soeurs” que vaig veure al Festival Grec de2015, va ser interpretada per una sola actriu (Annick Bergeron) i en llengua francesa, la versió que es pot veure al Teatre Tantarantana, que porta per títol “Germanes” , és en català i està interpretada per dues actrius (Mònica López i Lluïsa Castell).

“Germanes” m’ha semblat una proposta irregular. Per una banda crec que el text és una joia. És un text poc convencional, ple de capes, simbolisme i metàfores.  De fet el mateix títol de l’obra és una metàfora, com ho és l’habitació (refugi d’aquells que no tenen pàtria), i la seva destrucció (com a metàfora de la guerra). Per un altra banda no he acabat de veure l’essència de Mouawad dalt de l’escenari.

La posada en escena m’ha agradat força (projeccions, sons ambientals, il·luminació)

El tema principal m’ha semblat força interessant per la seva versemblança amb la nostra cultura. De fet gran part de la dramatúrgia de W. Mouawad és una reflexió sobre la importància dels orígens, la identitat, la llengua i de la humiliació que ens suposa no poder-la parlar amb total llibertat.

M’ha agradat perquè és una obra que toca i parla de molts temes. Parla del pas del temps, de l’exili, de la vida, de les relacions humanes, de la memòria, de les pèrdues, de la incomunicació, de la família, de retrobar-se amb un mateix, de la por i del dolor.

Pel que fa a les interpretacions, estem davant de dues actrius molt potents Mònica López i Lluïsa Castell, tot i així crec que els hi faltava una mica de credibilitat.

La dificultat i complexitat de portar a escena un text conceptualment arriscat, era tot un repte per a Roberto Romei . Penso que dins de les possibilitats que ofereix l’espai escènic , Romei se’n surt bastant bé.

Una de les coses que no m’ha acabat de convèncer , és el ritme de l’obra.  Crec que és excessivament lent. L’interès que en un principi genera la primera part de l’obra, es va perdent a mida que avançava la història.

***1/2