Glengarry Glen Ross

Álex Rigola adapta l'obra de teatre amb la qual David Mamet va guanyar el Premi Pullitzer en 1984, reduint-la a la seva mínima expressió. La peça segueix a cinc personatges d'una agència immobiliària al llarg de dos únics dies, en els quals es succeeixen tot tipus de traïcions, robatoris, discussions i, en general, actituds mesquines.

Al marge de la ja esperada qualitat d'un text que es deriva de la literatura de David Mamet, Rigola manté a nivell escènic la seva proposta estètica dels últims anys i el que defineix l'essència d'aquest Heartbreak Hotel. Ens referim a la reducció de tots els elements teatrals a la seva mínima expressió. L'única escenografia present són dues cadires, el nom del títol de l'obra escrit al terra, i les targetes amb els potencials compradors per les quals es barallaran tots els personatges. Aquesta aposta pel minimalisme podria resultar arriscada, si no fos per l'adaptació impecable i, sobretot, per la brillant interpretació de tot l'elenc d'actors.

Així, el minimalisme contribueix a reforçar dues de les fites d'aquest muntatge. D'una banda, el caràcter miserable dels personatges, travessats per la precarietat i la mesquinesa, agafa més força en presentar-se de manera completament nua. Per l'altre, el virtuosisme interpretatiu apareix també de manera transparent, reforçant el contingut de l'obra. El text nu, el minimalisme i l'excel·lència interpretativa -és a dir, el segell d'aquest nou teatre fonamental per a la ciutat-, acompanyats per la mida reduïda de la sala, aconsegueixen que cada silenci, cada sospir, cada gest mínim, cada insult contingut, colpegin amb força a l'espectador. Quina pena no passar més temps amb la potent desídia i ràbia d'una increïble Sandra Monclús.

L’Àlex Rigola ens acosta a l’univers de David Mamet amb una adaptació ben diferent d’aquell muntatge que va triomfar al Teatre Lliure ara fa 21 anys. De la impactant escenografia d’aleshores a un espai escènic en format passadís, només vestit amb dos tamborets, el títol guixat al terra i una pissarra que serà l’eix sobre el qual girarà la trama. I és que el director juga a casa i, envoltat d’una incondicional audiència ajustada a l’espai, minimalista, aconsegueix amb el seu talent que els sis actors esdevinguin des de l’inici autèntics gegants.

El text, guardonat amb el Premi Pulitzer de teatre l’any 1984, evoca unes hores de pura tensió en la vida laboral de quatre treballadors d’una immobiliària, després que el més alt executiu de l’empresa decidís de forma despietada sotmetre’ls a una competició que posaria a prova la seva eficiència. Per resumir-ho, qui aconseguís més vendes rebria una compensació complementària ben sucosa (un cotxe de luxe) i se li confiaria la comercialització dels terrenys més cobejats. Els darrers, serien despatxats. Tot plegat genera un seguit de reaccions extremes entre els personatges per evitar l’acomiadament i assolir el cim a la perversa pissarra classificatòria: enganys, associacions perverses, robatori de documentació... Els girs de guió estan a l’ordre del dia, i la tensió es palpa en tot moment.

Respecte a la versió original, el director situa en escena, molt encertadament, dues dones que aporten el contrapunt necessari a la imatge ja gastada del mascle sense escrúpols. Si la Miranda Gas resol amb solvència les complexes exigències d’un personatge-frontó, on tot hi rebota i ha de mantenir-se ferm, la Sandra Monclús broda amb un domini absolut un rol que aglutina mala llet, determinació i maquiavel·lisme a parts iguals. La voldries permanentment en escena. En Francesc Garrido demostra ser un autèntic animal teatral, i domina l’escenari amb un estil i una personalitat que sedueixen. Com passa, de fet, amb en Pep Ambrós. Aconsegueix que te’l creguis tant, que desconfiaries d’ell fins i tot fora del teatre. El preu de posar-se en el paper, suposo. El talent d’aquest elenc és descomunal, i el posen tot sencer al servei d’un guió que atrapa de principi a fi. I tot, sense desmerèixer l’actuació de l’Andrés Herrera, un outsider de l’empresa destinat al paper de figurant en la llista de vendes. L’Àlex Fons completa el conjunt de forma discreta i, malgrat la seva correcció, és potser l’únic punt que l’espectacle no acaba de resoldre. Potser per la seva indefinició com a personatge. O potser perquè a la seva vora tots els personatges estan exageradament definits.

La interpretació i la posada en escena són excel·lents, immillorables. Serà, ben segur, un dels espectacles de la temporada. I ho serà per un mèrit que de vegades es dona per descomptat, però que, entre músiques, escenografies i grans ressons comercials (vendre, vendre, vendre... a què em sona tot això?), no sempre acaba a la primera posició de la pissarra: és pur teatre.

Aquesta temporada, i simultàniament, tenim la sort de tenir programades dues obres de David Mamet a BCN: Glengarry Glen Ross i Un matrimoni de Boston a la Villarroel.

Àlex Rigola assumeix el repte de tornar a dirigir aquesta obra que ja s’havia representat al Teatre Lliure a l’any 2003. Havia estat estrenada al 1983 al National Theatre de Londres amb la que va guanyar el Pulitzer al 1984 i posteriorment va ser portada al cinema i considerada una de les millor pel·lícules dels anys noranta. Al festival de Venecia Jack Lemmon i Al Pacino també en van sortir guardonats.

A l’encant de la sala HEARTBREAK hotel per las seva proximitat amb el públic, s’hi afegeix en aquesta obra l’escenografia minimalista de Patricia Albizu  que ressalta el text de Mamet i l’actuació d’un elenc de súper luxe: Pep Ambròs, Àlex Fons (era el fill d’Andreu Benito a L’home del teatre en aquest mateix espai), Francesc Garrido, Miranda Gas, Andrés Herrera i Sandra Monclús, els quals poden demostrar millor les seves magnífiques capacitats actorals perquè treballen sense cap mena d’element escenogràfic ni espai sonor que reforci la tensió i el suspens del moment.

Àlex Rigola, en aquesta versió renovada, a demés d’apostar per una austeritat màxima, ens ofereix petites sorpreses com la de mantenir el nom personal dels i de les intèrprets o introduir dues dones (una d’elles, cap de vendes) quan a l’original de Mamet els sis personatges eren masculins.

És una obra dura sobre el món de les empreses immobiliàries que Mamet coneixia molt bé perquè havia estat director d’una d’elles. De fet, el títol de l’obra prové dels noms de dues de les corporacions immobiliaries de Chicago, Glengarry Highlands & Glen Ross Farm.

L’obra tracta dels aspectes poc honestos d’aquesta professió en la que tots intenten treure profit dels altres, utilitzant-los en benefici propi i fins i tot trair-los. És un món competitiu en el que els treballadors estan obligats a participar-hi. Per un observador extern i imparcial, el comportament dels personatges és decebedor per la manca de solidaritat i la incapacitat de lluitar com a grup contra les perverses mesures que adopta l’empresa per millorar la productivitat. El consumidor és el primer perdedor perquè hi deixa la il·lusió i els estalvis.

Àlex Rigola, de nou i feliçment, a voltes amb l’entitat de l’actor/actriu i la seva relació amb el personatge que interpreta, o dit d’una altra manera: el lloc que han d’ocupar la persona, l’actor, el personatge, el director… (fins i tot dos personatges de l'obra es diuen Ígor i Sam, com dos dels membres de l’equip tècnic de la companyia) en la representació. Fa pensar en aquell Platonov de Rigola de fa ja una dècada, en que els actors/persones romanien sempre al costat dels personatges, potser per esvair o difuminar la frontera entre ambdues entitats.

A Glengarry Glen Ross, com sempre als textos de David Mamet, el més important passa als insterticis, en els moments de transició, mentre que els espectadors assistim a les causes i a les conseqüències d’aquests fets dels que no som testimonis. Rigola troba el to idoni per a transmetre-ho, i a través de la posada en escena i la feina amb els actors resol un altre dels trets mametians com ho és el fet que la comunicació real entre els personatges cal buscar-la més en l’empatia silenciosa entre ells i no tant en les paraules.

D’altra banda, i per acabar-ho d’adobar (en el bon sentit) encara ressona una confusió més, potser la més interessant del muntatge del Heartbreak: els comercials immobiliaris (a la Plaça de l’Olivereta, on es troba el Heartbreak Hotel, hi ha un Tecnocasa) utilitzen la seducció de la retòrica, s’aprofiten de detentar el discurs per a mirar de convèncer els potencials clients. També els actors i les actrius detenten el discurs durant el temps de la representació i també miren de seduir-nos mitjançant el seu talent i el seu dir. Un cop més el teatre ens convida a preguntar-nos sobre el seu rol en la societat, sobre allò que pot generar, o que ha de generar.

L’elenc afronta una empresa molt subtil… Són gairebé funambulistes a punt de caure. Aquesta inestabilitat juga a favor del muntatge i fa que el resultat final sigui tan emocionant. Aneu al Heartbreak: s’hi fa teatre allà!