Com podríem resumir un espectacle com Misery Class?
I el que resulta més complicat… Com ho podríem fer en menys de 350 paraules considerant, d’una banda, l’àmplia quantitat d’assumptes i matèries de l’actualitat a què es passa revista en aquest show i, de l’altra, la psicòtica propensió a divagar de Goyo Jiménez?
Bé… Per començar, podríem no utilitzar el plural podríem, tenint en compte que aquesta sinopsi l’està redactant una única persona. O sigui, jo. És a dir, Goyo Jiménez. Sí, la mateixa persona de qui acabes de dir que té “psicòtica propensió a divagar” i que, per tant, està llegint el que escrius, majeti. Però, mira, potser hagis clavat al clau i això sigui el que de veritat caldria ressaltar a l’hora de resumir Misery Class. Podríem assenyalar que aquest nou espectacle de Goyo Jiménez sorgeix des de la seva visió del món com a PERSONA i no com a PERSONATGE. Perquè sí, amigues i amics: Enlluernats per l’immens artista i creador que tots gaudim fins a l’èxtasi, encegats pel desbordant geni de l’escena que celebrem amb joiosos crits, ens oblidem moltes vegades que, a l’interior de Goyo Jiménez, o sigui, al meu interior, habita una PERSONA, és a dir, jo. A més, una persona senzilla. Que contempla el sorprenent panorama dels nostres temps amb la mateixa sorpresa i desconcert que la majoria de les ALTRES PERSONES, però que ofereix solucions enginyoses i hilarants que ens ajudaran a mirar el futur amb optimisme. Una persona empàtica, que es posa a la pell dels altres amb la major humilitat, respectant i considerat a tots per igual, fins i tot als que són menys. Que vindrien a ser la majoria. Un dels nostres, vaja. Algú com qualsevol, com tu o com jo. Bé, com jo no. Que jo sóc diferent. O sigui, Goyo Jiménez, vull dir. I és que sempre hi ha hagut classes, criatura.
