Grinder, el musical

Abans de Grindr, la única possibilitat que tenien els gais per lligar era en un bar, en una associació o en una discoteca . Més tard va aparèixer internet, les webcams i l’smartphone,…, fins arribar a Grindr, la primera aplicació geosocial gai llançada per l’iTunes App Store. Grindr és actualment l’aplicació de mòbil més gran i popular del món dins la comunitat gai, on poder xerrar, lligar i conèixer nois homosexuals i bisexuals. Grindr identifica la ubicació física de l’usuari per mostrar-li aquells nois que estan més a prop, i que també estan fent servir aquesta aplicació.

La idea d’aquest musical “Grinder” va néixer ara fa un any, a causa d’una experiència del director d’aquest musical, Davo Marín, com a usuari d’aquesta aplicació.

 

El dia que vaig anar-hi el 90% de públic era gai. Amb això no vull dir que em sentís fora de lloc, tot i que en un principi… sí una mica descol·locada. La Companyia Retorcia ens han volgut vendre que aquest musicals és per a tots els públics, indistintament de ser o no gais. No hi estic del tot d’acord. Moltes de les bromes que es diuen durant l’espectacle només les entenien ells (tots reien molt i jo no pillava res de res). El que tampoc podia entendre és que els fes gràcia que es dirigeixin a ells com a "maricas", o com a "vosotras".

 

Què és grinder?

-Grinder és una festa, una trobada entre amics, un lloc on poder dir el que pensen, expressar-se amb total llibertat i parlar sense cap mena d’embuts.

-Un musical divertit i provocador, que passa de la ironia a la crítica.

-Un cabaret amb més d’una vintena de cançons. Algunes molt divertides, altres de caire informatiu (tots guarnits amb perruques de colors i vestits llampants ens parlen de les malalties que es poden contagiar per transmissió sexual, com la gonorrea, l’hepatitis, la sífilis, el VIH i l’herpes), d’altres molt critiques com la de les faltes d’ortografia amb un retrat d’en Paco realment de caire irònic, o la cançó que han dedicat al ministre Wert, amb una Miss Grinder molt enfadada cantant "cómeme el coño Wert", que ens va fer riure i aplaudir a tots de valent.

Els cinc personatges d’aquest musical estan inspirats en usuaris reals. Mitjançant els seus “noms de batalla”, representen els estereotips que podem trobar en l’aplicació. Empotrador (David Teixidor), Busco-novio (Alberto Espinosa), Discreto (Alex Marteen), GymxGym (Joan Vall) i Culo- Tragón (Oscar Domínguez) representen els prototips de cinc nois que podem trobar dins l’aplicació Grindr, encarnada per Miss Grinder (Irene Hernández), la personificació de l’aplicació, una fusió entre la mare, la millor amiga i la pitjor enemiga de tots ells….Miss Grinder és possiblement la part més cabaretera de l’espectacle.

 

No importa que les lletres de vegades no rimessin, ni que algunes veus grinyolessin…, el que verdaderament importa és que diuen el que volen dir, sense embuts i en veu alta.

Tal i com adverteix la companyia RetorCía “aquest espectacle no es apte per a ments tancades , ni moralistes estrictes”, tot i que alguns amics gais la van titllar de típica festa de "locas".

És cert que una gran part del públic s’ho ha passat molt bé. Malauradament a mi no m’ha acabat de convèncer, però com diu un bon amic..."para gustos los colores".

Aquesta és la tornada d'un dels himnes de Grinder. El musical i el que crec que millor resumeix la naturalesa i intencions d'aquest muntatge que no és per a tots els públics.
Sense complexos, sense pèls a la llengua i amb un gran sentit de l'humor, Grinder construeix una història poblada d'arquetips que celebra una manera concreta d'entendre el món de les relacions, en aquest cas homosexuals. A Grinder trobarem molt sexe, molt humor però, sobretot, molt orgull.

Si entreu al teatre amb ganes de passar-ho bé i deixar-vos encomanar pel bon ambient que es respira, sortireu amb un somriure als llavis.


Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Sembla que la Companyia RetorCía, que, anteriorment, ens havia ofert un teatre més reivindicatiu i compromès amb Vete a la mierda, mi amor o Discordants, ha decidit, en aquesta ocasió, embarcar-se en un gran projecte comercial ideat per ser consumit pel sector més frívol del públic homosexual masculí. La lleugeresa i l’humor groller no tenen res de dolent però cal, en qualsevol cas, fer-ho servir amb intel·ligència i amb un sentit de la transgressió genuí si es vol, de veritat, anar més enllà de la vulgaritat. Malauradament, Grinder. El musical no té la capacitat d’aportar res més que un bon grapat d’ocurrències descarades per divertir el seu nínxol de mercat i, ni així, assoleix la seva fita. Al text li manca enginy, originalitat i sorpreses: cau constantment en la repetició i la gràcia fàcil i, per tant, l’esgotament fa que la fórmula deixi de funcionar. El problema, a més, és que la seva pretensió de vendre’s com a gran musical (amb merchandising de samarretes i CDs, i un photocall inclòs) l’obliga a ampliar la durada d’unes trames insubstancials i el condemna, al mateix temps, a quedar en evidència per no assumir les seves limitacions pressupostàries i la poca qualitat de les seves cançons. Per moments, genera certa simpatia però de poc serveix quan la proposta ni tan sols ha decidit si vol semblar-se més a un èxit de Broadway, un espectacle d’esquetxos o un cabaret del Molino. És decebedor comprovar com, amb sis protagonistes, l’autor no és capaç de desenvolupar cap història amb un mínim d’interès. I això és així per la seva excessiva submissió als estereotips que no els permet construir uns personatges tridimensionals amb conflictes reals ni res que valgui gaire la pena. L’humor, moltes vegades, es basa en estereotips, això no és nou; però una cosa és fer-los servir com a vehicle d’un estil de comicitat i un altre és ser presoner del seu estigma. Arribats a aquest punt, ja no serveix l’excusa de la comercialitat. No ens enganyem: Smiley va ser tot un èxit i estava ben escrita, ben dirigida i, en definitiva, ben feta.