Marcela Levi (Brasil) i Lucía Russo (Argentina) presenten Harm-ony, un espectacle de dansa que es centra en la figura de l’idiota.
Levi i Russo són dues coreògrafes de reconeguda trajectòria amb una forta presència en plataformes europees. El seu treball coreogràfic, sempre contundent i sustentat en reflexions profundes sobre la societat en què viuen, porten l’intèrpret a la màxima manifestació de les seves capacitats expressives. El 2017 van estrenar a Hiroshima Boca de ferro, un solo de dansa a càrrec del remarcable Icaro Dos Passos Gaia. En aquesta ocasió, tornen des de Rio de Janeiro on resideix la seva companyia, per proposar un projecte ambiciós que posarà en relació sis dels seus integrants amb deu participants locals. Durant dues setmanes de treball intens a la sala crearan un marc d’investigació per compartir eines i metodologies desenvolupades durant els seus últims deu anys de trajectòria. El treball se centrarà en la figura de l’idiota com a personatge que obre la possibilitat d’una vacil·lació, d’un interstici.

Durada:
60 minuts

Idioma:
Sense paraules

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 1

Markos Goikolea
Teatre Barcelona

La mirada de l’idiota

Marcela Levi i Lucía Russo creuen l'Atlàntic amb tres membres de la seva companyia per reunir-se amb sis performers locals i durant deu dies preparar aquesta peça, que segons les seves pròpies paraules més que una obra és el resultat d'una trobada.

En aquesta trobada, parteixen de l'obra de la filòsofa Isabelle Stengers sobre cosmopolítica per a reflexionar sobre la igualtat no com a equivalència sinó com l'existència d'una diversitat de veus. Un elogi a la discrepància complementària, una reflexió que no podia encaixar millor amb el context sociopolític actual de Catalunya.

Reflexionen també sobre la figura del “idiota” i la seva etimologia “persona que no parla l'idioma grec”. Una figura que se situa en un altre lloc, mira des d'un altre punt de vista, obre noves opcions i ens obliga a desaccelerar les nostres urgències.

Aquest és el marc conceptual que les coreògrafes van explicar a la postfunció, encara que l'experiència en escena pugui ser ben diferent. Es tracta d'una obra sense fronteres entre escena i públic, obligant els espectadors a posicionar-se en referència al que està succeint. Contrasten escenes de gran intensitat física i sonora amb certs espais en blanc que generen un ritme discontinu. Una espècie de festa esperpèntica contemporània que pot resultar sinistra, divertida i desconcertant al mateix temps.

En definitiva, una atrevida proposta apta per a ments obertes disposades a entendre que senzillament, no estem tots en el mateix lloc.

20/10/2019

Deixa la teva opinió