Sinopsi
Aquest monòleg, que la creadora subtitula molt significativament Ensayando para que la muerte de mi madre no me pille desprevenida, és alhora un diàleg directe amb el públic en el que, recurrent amb humor als records i a l’imaginari de la seva vida familiar, basteix un espectacle que incorpora música i vídeo.
Visc amb la idea recurrent de que la meva mare es morirà en qualsevol moment i sense previ avís i que, arribat el dia, no tindré amb què vestir-la. Enfoco la meva atenció cap a la seva aparença (i hi desvio el meu pànic): sé que res del que li posi li farà justícia, però ella ja no hi serà per portar-me la contrària o per protestar. No serà ella, serà una cosa; un cos amb el qual em relacionaré d’una altra manera i al qual li podré fer un munt de filigranes, el que no se li fa a una mare quan està viva: retorçar, masegar, flairejar, pessigolles, pessics. Però a una mare morta sí que se li podria fer, no? Un cop morta no es queixa.
Verónica Navas Ramírez
