He mort el pop

He mort el pop és un divertimento de Lluís-Anton Baulenas sobre tres obres d’Àngel Guimerà. Durant tot l’any passat i enguany s’han anat representant peces seves per recordar els cent anys de la seva mort. Baulenas li ret un homenatge diferent, informal i imaginatiu. Per iniciativa de Apunta Teatre, El Maldà i la Federació Catalana d’Ateneus de Catalunya (FAC), He mort el pop ha fet gira per tot Catalunya durant l’any passat.
L’autor es pregunta com hauria continuat la història després dels finals de Mar i Cel, Maria Rosa i Terra Baixa amb alguna picada d’ullet a La Filla del Mar. Guimerà els acaba tràgicament però la vida no s’acaba per Manelic ni per Maria Rosa i ens deixa amb l’ai al cor amb el final de Blanca i d’Àgata.
L’estructura de l’obra diferencia clarament les tres peces amb una primera part amb escenes fidels al text original seguida d’una deconstrucció que pot ser còmica, una paròdia o més tràgica encara, creant un desconcert. La imaginació desbordant d’en Marc Vilavella en la direcció i amb el seu humor tan fi i poètic, ens fa volar cap a finals desconeguts. Algun personatge s’enfada amb Guimerà per haver-lo portat cap a un camí no desitjat, altres prenen el seu propi camí sense el permís del mestre.
L’obra transcorre entre l’humor i la tragèdia. Vilavella s’ha recolzat en Candela Díaz, l’actriu, com ajudant de direcció i responsable de la coreografia i del moviment i en la música de Marc Sambola. El conjunt és molt original. Qui no hagi vist ni llegit les obres pot entendre la trama perquè Baulenas ha seleccionat els trossos més il·lustratius de l’obra meravellosament representats per Bernat Cot, Antonio del Valle i Rafaela Rivas. Ells tres ho fan tot, interpreten tots els personatges de les obres i les tergiversacions de les mateixes, canviant constantment de paper i movent ells mateixos els elements escenogràfics, parlant a l’escenari o des del pati de butaques.
Tot plegat ha estat una sorpresa molt agradable.

Amb L'aranya i ara amb He mort el pop ens arriben els últims actes de l’Any Guimerà, que es va celebrar en el 2024. I aquest és potser l’espectacle més original de tots els presentats, ja que fa un repàs de tres obres guimerianes des d’un punt de vista gairebé oposat a l’ortodox. Estem davant d’una paròdia que renega de ser-ho, però que no dubta en fer baixar a Manelic d’incògnit per anar a beure al bar, a ficar a Blanca de Mar i cel en un crematori o a engarjolar a Maria Rosa pel seu crim. De fet, la peça posa èmfasi en com el reconegut autor català tractava la passió, la mort i la violència. I ho fa lliurement i sense cotilles, però potser amb una barreja de gèneres (el musical inclòs) i tons teatrals que a vegades no li escauen. Si fas paròdia, potser millor fer-la sense embuts ni pretextos i apostar des del principi i fins al final.

No es pot negar que moltes de les situacions plantejades -amb un humor negre que li va prou bé als recargolats arguments de Guimerà- diverteixen i treuen solemnitat a obres que a vegades s’han pres massa seriosament. Això no vol dir que sobti veure de cop escenes de l’original fetes “comme il faut”, moments dramàtics o monòlegs d’empoderament femení. Si també hi afegim números musicals un pèl gratuïts i uns personatges que ens van explicant el desenvolupament de la peça com si fossin estudiosos de l’autor... el desconcert pot anar creixent entre alguns espectadors.

Dit això, cal ressenyar la bona utilització de l’espai del Versus, així com la simplicitat i eficàcia de la posada en escena o el gran treball d’il·luminació de Daniel Gener. I també destacar com a molt positiu la idea de dessacralitzar textos i autors que fins fa pocs anys semblaven intocables.