Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard)

Començo la temporada teatral 2023/24 amb aquesta proposta de La Villarroel , Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard). Un monòleg interpretat per Joan Carreras, que fa d’actor que fa de Ricard III, el malvat shakespearià per excel·lència.

Ja ho puc dir, he començat tard la meva temporada teatral d’aquest 2023/24 però amb molt bon peu. No podia fer-ho millor.

Amb aquesta obra, m’he quedat amb el bon treball de Joan Carreras. La perfecció en l’actuació de Joan Carreras i un text que llisca dels seus llavis. Puc dir que Joan Carreras està sublim, m’ha atrapat i m’he deixat emportar per on ha volgut. Quin gran actor!!

No estem davant l’obra de Ricard III, estem amb la història personal d’un actor que interpreta el seu paper com a protagonista i ens parla de tots els companys de feina (els altres actors, el director, el tècnic de llum, els crítics, productors,… i fins i tot el públic). Ja des d’un començament podem veure com fa les primeres ganyotes, al moment m’adono que s’està preparant al camerino (davant tot el públic) per sortir a escena. I en aquest moment, comença el joc entre l’actuació, la preparació de l’obra i el seu monòleg.

Aquest monòleg està interpretat per Joan Carreras i va ser guardonat amb un premi Butaca i un finalista a premi Max al millor actor. A més de Premi Butaca a millor producció de petit format. El premi Butaca i la nominació per aquesta obra és molt merescuda. El públic el va ovacionar una bona estona i d’en peus. A més de celebrar les 100 funcions d’aquesta obra.

Podeu veure la resta de la senglaHist

Hem assistit avui a una meravella teatral fruit de la combinació d’un text perfecte, una interpretació magnífica i una direcció impecable.

L’autor Gabriel Calderón, dramaturg i director, representant del teatre uruguaià actual, és molt prolífic i algunes de les seves obres s’han presentat a casa nostra com “La ira de Narciso” a Temporada Alta o “Que rebentin els actors” al TNC al 2015. Aquest text que ens ocupa està molt ben traduït al català per Joan Sallent.

El text entrellaça tres capes diferenciades: la història personal de l’actor, l’obra shakespeariana de Ricard III en la seva versió més cruel de l’històric personatge i el muntatge de l’obra de teatre amb tots els problemes del mon teatral amanit amb crítiques a les dificultats per les que travessen els actors, directors, productors, tècnics, etc.  Totes tres capes estan perfectament teixides però diferenciades per canvis de llenguatge (vers o prosa), tocs de vestuari o actitud segons el moment. És un joc entre l’obra, el públic i els tècnics del backstage que li donen a l’obra una gran comicitat. La direcció del mateix autor fa que cada una d’elles prengui un color, una llum, un matís diferent en un joc entre còmic i dramàtic però ressaltant en les tres capes, la necessitat de les persones de  sobresortir per sobre de les altres. L’enveja, l’ambició, el poder i la necessitat d’aconseguir-lo és present en tota l’obra.

Aquest monòleg és interpretat per Joan Carreras pel que va ser guardonat amb un premi Butaca i un finalista a premi Max al millor actor. No cal afegir res a tots els elogis que ha rebut i que corroborem plenament. Carreras té una facilitat de declamar un text difícil i mutable i una gran versatilitat interpretativa. Tanmateix valorem el gran esforç i el difícil treball d’un actor en solitari. Ell és Ricard III, la seva mare, Lady Ana, el Joan, el director de l’espectacle, les productores, l’actor jove, les actrius, tots.

L’any passat vam veure a Joan Carreras interpretant el Macbett de Ionesco, versió satírica sobre el Macbeth de Shakespeare sobre la corrupció associada al poder absolut i a la tirania. Hem vist com Carreras, malgrat la dificultat d’aquest Ricard, s’hi troba a gust amb les obres del bard de Stratford-upon-Avon.

L’escenografia de Laura Clos està presidida per una gran butaca (el tron de Ricard III) però s’utilitzen molts més elements que estan allà en escena esperant atents i vigilants que l’actor, de manera sorprenent, de vegades màgica, els vagi donant sentit i vida.

Aquesta obra és un gran mostra de talent teatral que sorprèn, diverteix i fa reflexionar. Durant un monòleg de poc més d'una hora, el dramaturg uruguaià Gabriel Calderón es basa en uns dels personatges més despietats de Shakespeare per a posar en escena amb un esplèndid sentit de l’humor, no només els límits de l'ambició humana, sinó una reflexió sobre el valor del teatre i la cultura.

Joan Carreras interpreta a un actor de segona, ple de frustració i ressentiment que per fi ha aconseguit el paper que mereix, Ricard III! Mentre explica la tragèdia de Shakespeare a un públic al qual menysprea i menysté, relata el procés de muntatge de l'obra, on també humilia als seus companys. Però hi ha una forta ambivalència en aquest personatge, en aquest bufó que ens genera rebuig i fascinació al mateix temps. La seva supèrbia, grandiloqüència i energia de mascle ambiciós es barregen amb la seva lluita per continuar fent teatre malgrat tot, amb la seva perseverança a mantenir aquests espais per a combatre l'estupidesa generalitzada. A més, el menyspreu amb el qual es dirigeix a l'espectador ve d'un lloc lúcid, ens està reptant a ser espectadors intel·ligents i encara que no ho sembli, ens està tractant com a tal.

L'espai escènic de Laura Clos i Marta Calderón, tan senzill com efectiu, unifica les dues capes narratives del text i els carrega de significat. Una butaca de teatre és el seu tron i darrere, una sèrie de gruixudes cordes penjants ens remeten a les seves vísceres, les del teatre i les del personatge.

En definitiva, aquesta obra és una lliçó de teatre en majúscules; ho és per ser capaç de reviure un clàssic amb un sentit contemporani, ho és per la construcció d’un personatge bufonesc captivador i ho és per una interpretació immillorable. Imperdible!

La fisiognomia, una branca de la qual ja coneixem com és la frenologia per programes de ciències ocultes mediàtics, és la paraciència que estudia la fisonomia humana i estableix a partir d'aquesta el seu comportament. Una mena de llenguatge verbal instintiu del tot acientífic que anteposa els prejudicis personals i fòbies dels altres envers el físic dels altres i que durant anys ha servit de guies per a la representació escènica i pictòrica, però que bé sabem que no és més que una paraciència sense cap fonament i que només serveix per, en moltes ocasions, ridiculitzar als enemics socials i polítics.

És aquesta mateixa fisiognomia la que establia que els agraciats portant de la gepa gaudien sovint de la traïdoria, o així ho decretava el biaix d'aquests estudis, de la mateixa manera que establia tendències homosexuals en els barbamecs i només veia bondat en la gent d'ulls blaus i cabell ros.

En Ricard III era malvat, o això deien els de la Casa Tudor. Malvat i geperut. Un fet indissociable d'un altre. És per a això que, amb perdó d'en Quasimodo, sigui el geperut més famós de la història de la literatura. I les seves vileses traspassen tot el que és moralment acceptable. Bona nota d'això en va extreure en George R. R. Martin, que ha admès que la seva inacabada heptalogia beu directament de les fonts de la Guerra de les Dues Roses.

Ara bé, la historiografia sempre te a coses a dir i en aquesta ocasió, contradiu a la literatura i fins i tot a la història que, en aquell moment, era -més encara- escrita pels vencedors. Que en aquest cas van ser el Tudor, extinguint amb la mort de Ricard III a la batalla de Bosworth, la nissaga dels Plantagenet.

Doncs va ser el 1980 quan es va descobrir que no va ser Ricard III qui va assassinar als seus nebots, sinó pel mateix Duc de Buckingham. Les causes es desconeixen, però sembla que per a desacreditar al mateix Rei que en el seu breu regnat va gaudir d'una gran popularitat en eliminar algunes mesures impopulars imposades pel seu germà donant un major proteccionisme al mercat i al ciutadà, així com perseguir l'omnipresent corrupció a l'illa.

Després del descobriment de la tomba de Ricard III al 2012 sota el pàrquing municipal de Leicester i les anàlisis del seu ADN i una reconstrucció 3D a partir dels seus es va determinar que Ricard III no va ser mai geperut, però sí que patia una lleugera escoliosi, però no el vil i estrafet personatge que inspirà a Shakespeare a partir de l'obra de Thomas More.

Tres anys després de la descoberta i assegurant-se que les restes eren -possiblement- les del dissortat monarca, aquestes van rebre un funeral d'estat i va ser -parcialment- restablert l'honor d'aquest i de la dinastia Plantagenet i que la majoria d'afirmacions envers la figura de Ricard no són més que propaganda política.

Una vegada hem conegut al personatge més històric i que ens pot inspirar la llàstima que inspiren tots aquells que han estat traïts, podem de nou gaudir del personatge shakespearià, el que assumeix que ha de ser malvat per la seva condició d'esguerrat i que no només no dubtarà a matar a innocents, sinó que gaudirà d'aquesta experiència perquè és l'únic plaer del qual pot gaudir una bèstia del seu aspecte. Un Ricard que com a aquesta història del senglar (una clara referència a l'escut heràldic del duc de Gloucester) partint de la posició més incòmoda de totes, ascendirà al poder a partir de les males arts i l'engany.

És el bo d'en Joan Carreras qui rep l'encàrrec d'esdevenir un actor de segona fila que aspira al reial personatge, un dels més ambicionats de l'univers del bard de Stafford juntament amb altres monarques o aspirants al tron maleïts per l'ambició pròpia o de la resta, i que no dubtarà en cap moment en fer possible perquè la producció arribi a bon port tot i les inclemències. Aquestes representades per actors de tercera fila mancats d'intel·ligència i comprensió lectora, setciències arrogants de l'escena teatral i en última instància l'habitual manca de diners.

Les vicissituds d'en Carreras durant la producció, construïdes d'igual manera que la tragèdia del bard, fan que el personatge cada vegada s'abraoni més i més, deixant de ser aquest mateix fins a esdevenir, de forma gairebé literal, el mateix Ricard. Que pren les regnes d'una producció abocada al fracàs i demandant un espectador intel·ligent abans que un cavall, remetent-nos a les més minimalistes ensenyances d'en Peter Brook, que bé podrien ser les mateixes del bard. Doncs, amb un text prou bo i un actor competent, no calen pas més artificis i en Joan Carreras ho demostra sobradament transmutant-se, alternant ràpidament el vers i personatge amb la d'un actor encara prou fort per lluitar i demanar el seu cavall. El seu regne per un cavall.

Els personatges no són més que artificis de la retòrica i manipulacions del llenguatge per a portar-nos allà on volen els intèrprets intel·ligents i en aquest cas s'aconsegueix amb pas ferm i destresa, que ens fa endinsar en meta-llenguatges creant una meta-obra teatral.

I és aquesta meta-obra i el seu conseqüent meta-llenguatge fa que en moltes ocasions la versemblança sigui encara més versemblant del que ens imaginem i dubtem de quan comença i acaba la ficció, què és artifici i què és el veritablement talent a escena. Aprofitant per mofar-se de les clàssiques tècniques interpretatives com la d'en Stanislavski o les de LeCoq. Plantant-nos allà, enmig dels nassos, un text diabòlicament ràpid que ens fa passar per tots els estats de l'ésser abans no podem badar boca. En el que unes poques cordes, una butaca, una perruca desmanegada, un maquillatge mai acabat de posar i una gorgera siguin suficients per explicar-nos diverses històries que ens aboquen sempre a la mateixa: la tragèdia de Ricard III. El personatge que ho vol tot i per a explicar-nos la seva història no necessita res, ni la mateixa que el caracteritza. És aquesta la seva grandesa.

L'espai sonor s'omple tant eventualment com ràpidament amb alguns compassos de música barroca, les habituals trompetes d'aquesta mena de produccions en el seu format clàssic fins a arribar a la tenebrosíssima música tardomedieval i barroca de l'enigmàtic artista postmodern Anna-Varney Cantodea de Sopor Aeternus and The Ensemble of Shadows, deixant-nos endinsar per la foscor de l'ànima del torturat Ricard III, però també per la de tots aquells actors que diàriament ens perdem a platees professionals i amateurs. És a aquests, també, un homenatge que hauria d'animar a treure'ns la mandra per a continuar trobant actors intel·ligents per a textos intel·ligents que ens facin aturar una vegada més i dir, com va dir Faust, "Atura't, instant, ets tan bell".

A vegades les paraules conformen una muntanya difícil d’escalar no tan per la seva complexitat, sinó per la falta d’entesa del seu significat, de la veritat que atresora. Sovint allunyar-se d’aquestes paraules és més fàcil que fer un esforç per descobrir què amaguen.

En aquesta obra Joan Carreras és un actor que es prepara per interpretar el paper de la seva vida: Ricard III. Enamorat pel personatge, per les paraules i el significat que troba en cada vers escrit per William Shakespeare, veu aquesta obra com una oportunitat per deixar enrere els papers secundaris i ser reconegut. La seva ambició l’empeny en aquest treball, però també l’amor que professa per al teatre.

Gabriel Calderón sap combinar d’una manera pulcra i molt interessant els versos de Shakespeare amb les reflexions de l’actor sobre el teatre i l’actitud envers a l’ofici de la companyia que l’acompanya en la representació que estan preparant. A partir de la primera persona de Carreras, de les seves experiències i opinions, es va teixint un text, ple de ritme i joc, que encabeix els extractes de l’obra del bard d’una manera natural.

Un monòleg dramàtic de més d’una hora sembla difícil de pair, però l’agilitat de la narració i l’habilitat de Carreras per atrapar l’espectadora ho transformen en una experiència efímera de la qual es vol més i més. L’intèrpret mira als ulls al públic i l’interpel·la, l’obliga a posicionar-se i a participar en la diatriba que està compartint des de l’escenari. Amb un treball molt físic i extenuant, cada part del seu cos transmet la passió i l’estimació per allò que comparteix amb cada espectador/a.

Amb una escenografia íntima i aparentment senzilla, però realment complexa, el so i els llums estan dissenyats de manera específica i molt detallada perquè conformin un marc perfecte per al desenvolupament del relat.

Un monòleg imprescindible per gaudir del teatre d’arrel. Anar-hi i entregar-se, la millor opció.

Gabriel Calderón ha escrit i dirigit Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard), un monòleg que gira al voltant dels mecanismes del poder contemporani, el desig i el ressentiment, i ens fa reflexionar sobre els límits de l’ambició, la mediocritat, la vanitat i el poder.

El text ha estat traduït al català per Joan Sellent.

Es tracta de teatre dins del teatre.

Un actor interpreta a l’actor que ha de representar el paper de Ricard III. Actor i personatge comparteixen alguns trets de personalitat, com el ressentiment, l’enveja, la manipulació, l’estupidesa, el fracàs, el desig i l’ambició. L’ambició del personatge shakespearià i l’ambició de l’actor que l’ha d’interpretar. Ficció i auto ficció.

Joan Carreras construeix el personatge fen gala de tot un gran ventall de recursos interpretatius. L’hem vist intens, sobri, natural, creïble, mesurat. Brutal!! Una interpretació magistral amb la qual Carreras va guanyar el premi Max a la millor interpretació.

Magnífic text i fantàstic actor. Una posada en escena espectacular dissenyada per Laura Clos, plena de simbolismes que fan referència al món teatral. L’excel·lent treball de caracterització de Núria Llunell, el vestuari de Sergi Corbera, i una il·luminació molt acurada de Ganecha Gil , fan d’aquest espectacle un imprescindible per a tot amant del bon teatre.

 

Espectacle vist al teatre La Sala d’Argentona

Ricard III és un personatge recurrent, d'aquells que no ens cansem mai de veure dalt d'un escenari. Fa uns anys vam descobrir a un adolescent que jugava amb el rei shakespearià a la molt recordada Ricard de 3r, i ara és un actor de repartiment el que obté la gran oportunitat d'encarnar al personatge en una producció molt accidentada. A través del monòleg coneixerem les trifulgues amb els altres actors, la mala relació amb el director, els desastrosos assajos, etc. I tot això puntejat pels meravellosos versos del bard d'Avon, segurament dels més durs de tota la seva obra.

Darrera d'aquesta petita joia hi ha el dramaturg i director uruguaià Gabriel Calderón, que vam descobrir fa uns anys al TNC amb la imaginativa Que rebentin els actors. Però res seria el mateix si la idea no fos defensada per un actor d'aquells que són capaços de tot. Fa unes poques setmanes ens defensava al reverend Lawrence Shannon a La nit de la iguana, i ara ens mostra a aquest actor sorrut, llest i pervers. I és que ningú podrà negar que Joan Carreras porta un temps regalant-nos les millors nits de la seva carrera artística. No és fàcil aguantar un monòleg com aquest -sobretot si és la primera vegada que t'enfrontes a un-, però si veieu la peça entendreu l'energia que s'ha de gastar en aquest cas.

Una menció a part hauria de ser per l'interessant escenografia de Laura Clos i Marta Calderón. Un espai escènic reduït, però contundent, que ens transporta a la tramoia d'un teatre atemporal, juganer i arquetípic. Un espai en el que ens agradaria quedar-nos una estona més i seguir veient personatges i situacions. I és que als que ens agrada el teatre ens encanta ficar-nos, de tant en tant, entre cametes.