*HIT ME IF I’M PRETTY* o la princesa moderna

Infantilitzar o menysprear l’imaginari femení anul·la la seva dimensió artística, filosòfica, política, autònoma i legítima, universal, no destinada a la desconstrucció sinó a la conservació antropològica i la modernització, natural, d’altra banda, del curs de la història de l’art i de la vida. La feminitat és un territori més de la nostra història i de la nostra cultura popular que abasta les contradiccions de l’objecte de desig, sexualitzat i erotitzat, sentimentalitzat per un Altre o una Estructura, i que, quan es rebel·la, pot o bé exigir renunciar a ser objecte sense aconseguir-ho mai o exigir, per contra, defensar-se com a tal i convertir l’Altre en semblant. Renunciar a la feminitat i a la seva complexitat intel·lectual i sensual, política, contradictòria, com totes les sensibilitats, és cedir-li al neoliberalisme patriarcal la capacitat i la possibilitat de crear pensament crític a partir del llegat femení des d’una perspectiva sobiranament feminista.

* HIT ME IF I’M PRETTY * és un solo performatiu que, a través de la idea i de la imatge de la “joguina”, en general, i de la “nina”, en particular, com a principal al·legoria de l’objecte de desig, proclama l’autora sobirana, amb espasa i escut, cavalcant un unicorn pels jardins d’un castell de fantasia. Per què la sobirania? Per a què la sobirania? Contra què la sobirania? La sobirania és, normalment, demanada, reclamada o, en el millor dels escenaris, exigida per la majoria dels discursos i dels posicionaments feministes contemporanis. Però, i si s’executa? La sobirania mai no és absoluta; cohabita amb les característiques pròpies, en aquest cas, de l’objecte de desig: femení, una joguina, una nina, una actriu, ella mateixa. Així, desplega una terminologia i una sensibilitat militar pròpia, discursiva i performativa, hipotètica i imaginada, en forma de tríptic feminista que reconeix i assumeix la violència i la bellesa com les principals conquestes del feminisme.

* HIT ME IF I’M PRETTY * és la segona peça de teatre de Juana Dolores, la segona part de la trilogia “Una nova constitució —hipòtesis i imatges en femení—” (des del 2022), iniciada amb # JUANA DOLORES # * massa diva per a un moviment assembleari *. És actriu, dramaturga i directora d’escena; també poeta i videoartista. Tota la seva obra parteix de la tensió entre les ideologies i la bellesa. Ha publicat Bijuteria (56a edició del premi de poesia catalana Amadeu Oller 2020, Edicions Galerada). En videoart i videoassaig treballa a partir d’imatges d’arxiu, com es pot apreciar en les seves peces LIMPIEZA (2020), una crítica a la precarització del treball de les cures i la llar; SANTA BÁRBARA (2020), un homenatge a la lluita minera, i MISS UNIVERSO (2021), una entrevista a una miss, interpretada per ella mateixa, que respon reflexionant sobre el concepte d’erotisme de Georges Bataille.

Investiga les poètiques de l’acció i les performativitats del discurs. L’assaig és la infraestructura essencial de les seves peces, on entén “assajar/assajar-se” com una praxis i una teoria que conflueixen inevitablement i que s’imposa com a premissa principal quan treballa. Defensa l’exhibició de l’apropiació de tot allò que no pertany, ideològicament, suposadament, a la seva classe i al seu sexe com un possible efecte d’estranyament que constata la voluntat d’idear i crear artefactes potencialment crítics contra el capitalisme. A través del diàleg entre la tradició, la cultura popular i la fragmentació contemporània, executa pràctiques de resistència des del desig. Com a membre de l’elit que augurava Pasolini, s’interessa per la tensió entre les ideologies i la bellesa.