Hivern: Jon Fosse

 

Possiblement no és una obra recomanable per a tots els públics, però si per tots aquells que tenen ganes de veure coses diferents, poc convencionals, gens comercials i més arriscades. A mi aquest tipus de teatre m’agrada molt perquè a part de trobar-lo original, no et deixa indiferent i et fa pensar.

“Hivern” està plens de silencis, coses que es diuen i fets que s’intueixen; mirades, mitges paraules i dobles sentits; diàlegs senzills, curts i frases inacabades.

 

“Hivern” són dos persones solitàries que es troben. Dos ànimes necessitades de companyia i afecte. Dos éssers que mitjançant l’autoengany intenten sobreviure dins la seva solitud.

Tot i que possiblement tots dos porten temps vivint històries amb altres persones anònimes, en aquesta ocasió ha passat una cosa que ha fet que allò fortuït es convertís en una necessitat per tots dos.

“Hivern” és una obra original, trencadora i diferent. La posada en escena és plena de simbologia, de la mateixa manera que moltes de les accions dels personatges que no necessiten paraules per ser enteses. Els silencis tenen la mateixa importància que les paraules.

L’espai escènic...un parc, un bar de copes, l’habitació d’un hotel. Hi ha neu al carrer. És hivern.

La música de Benjamin Biolay és la pinzellada de romanticisme a la fredor de la relació.

Ramon Bonvehí i Bàrbara Roig, magníficament dirigits per Ester Roma Calle, se’n surten amb nota davant d’un text molt difícil de portar a escena, i es que, Jon Fosse mai utilitza signes de puntuació en els seus textos.

 

Jo us la recomano.

***/****

Proposta escènica que ens parla de dos personatges que des de la més absoluta soledat intenten establir una relació que els ajudi a no restar sols.

Ramon Bonvehí, és l'home, un home casat i amb un fill que es troba en una ciutat per motius de feina. Està allotjat en un hotel i, s'encamina a fer una visita quan, Bàrbara Roig, la dona, se li apropa. Ell té una vida organitzada i convencional, ella té una vida que la manté enllaçada a un home darrere l'altra. Després d'aquesta trobada les seves vides canviaran.

Els dos personatges, uns desconeguts, inicien una conversa feta de frases curtes, inacabades, on els silencis formen part de l’acció i on és més important el que no es diu. Finalment acaben junts a l’habitació de l’hotel, ell oblida la feina, la dona, el fill.

Els dos actors han estat magníficament convincents en la complicada tasca de donar vida a dues persones que lluiten desesperadament per no sentir-se sols sense dir-ho, generant una necessitat l'un per l'altra i la necessitat de sortir de la rutina en què han convertit les seves vides. Sortir d’un passat que els arrossega.

Una escenografia que ens presenta un terra cobert de neu, transmetent la sensació d'un ambient inhòspit i fred com es mostren les animes dels dos protagonistes. Aquest terra “parla” quan ells guarden silenci i els manté “atrapats” en una vida que no volen.

Poser no es tracta pas d'un tipus de teatre que arribi a tothom, però a nosaltres ens ha agradat força per la sensació de desassossec i fredor en el que viuen la parella protagonista,  i sense gaires paraules, molts silencis, moviments i mirades, ... ens ha fet arribar clarament el que l'autor pretenia transmetre.

Per veure el nostre apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Hivern, del dramaturg noruec Jon Fosse, ens mostra com la coneixença fortuïta de dues persones pot canviar-los la vida. Un home i una dona coincideixen al carrer i es miren. A partir d'aquí res no tornarà a ser com abans. Amb un text de frases curtes i inconnexes, una posada en escena simbòlica i onírica i dos intèrprets entregats, Hivern no és una obra fàcil però sí molt interessant i carregada d'imatges i parlaments suggerents. Teatre experimental de qualitat per obrir temporada a La Seca.

Més informació a Somnis de teatre