Tres òperes independents amb narracions aparentment desconnectades. Però ho són? Aquestes tres òperes d’un sol acte, que Giacomo Puccini va fusionar sota el títol d’Il trittico, són fragments de realitat.
Sinopsi
Puccini pot ser considerat com l’enginyer que remata el pont iniciat per Verdi i que connecta directament la tradició italiana amb la modernitat. En les seves darreres obres (entre les quals hi ha aquest Trittico) ja s’anticipen les formes més modernes de Debussy o Strauss.
Sense renunciar al seu segell especial, Puccini signa aquestes tres joies: un thriller del Sena (Il tabarro), el patiment, la mort i la glorificació d’una mare-monja a qui han pres el fill (Suor Angelica) i una sàtira que parla amb humor d’un testament i la suplantació del difunt per canviar-lo (Gianni Schicchi).
En lloc d’intentar i no aconseguir retratar el món sencer en una llarga òpera, similar a una novel·la èpica, dona importància a tres esdeveniments històrics, units en una peça de música, que busca transmetre amb intensitat cada matís d’emoció humana: des de la implacable fredor del cor a la passió ardent, passant per l’avarícia, la picardia o la paròdia.
La producció de Lotte de Beer de la Bayerische Staatsoper de Munic ofereix un espectacle únic on es desenvolupa l’acció en un espai tancat per parets corbes on les tres partitures queden connectades per la idea de la mort. Una excel·lent feina de direcció fa que tots els personatges brillin. Un repartiment de luxe que inclou Lise Davidsen, Ermonela Jaho, Ambrogio Maestri, Daniela Barcellona o Ruth Iniesta, entre d’altres, farà d’aquest Trittico un moment excepcional dins de la temporada.
