In memoriam. La quinta del biberó

Jo que em dedico a explicar la història, i que sovint ho faig en espais vinculats a la Guerra Civil, no puc fer més que celebrar aquesta obra de teatre. I no ho dic només pel talent de l'equip que l'ha fet possible -present en cada àtom de l'espectacle- sinó pel rigor que fa d'In Memoriam una classe magistral d'història o, més ben dit, de memòria històrica.

Els testimonis dels seus protagonistes són el viu retrat de l'experiència d'aquells joves -quasi nens- enviats a la Batalla de l'Ebre amb la consigna de resistir per la República: l'anomenada lleva del Biberó. Lluís Pasqual, a partir de testimonis reals d'alguns dels escassos supervivents, ha sabut escenificar l'horror de les trinxeres, però també la tendresa compartida i, encara que pugui semblar increïble, l'humor que sovint apaivagava la desesperança.

Recordar per no oblidar la barbàrie -sovint silenciada- que fa només 80 anys s'instal·lava entre nosaltres: aquesta és la premisa d'un espectacle rodó que sacseja consciències i que emociona a parts iguals.

Mai més, enlloc i contra ningú!

 

 

 

Aquest ha estat l'espectacle inaugural de la XXV edició de Temporada Alta i ha aixecat tot tipus d'opinions, a favor i en contra. Nosaltres vam poder veure-la aquest diumenge dia 23 al Teatre Lliure, i ens ha emocionat i trasbalsat, un cop de puny directe al cor. Una proposta que no podem deixar de recomanar ja des de les primeres línies d'aquest escrit.

La Batalla de l'Ebre va ser una de les batalles més dures i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l'exèrcit franquista que va començar a la fi de juliol de 1938 i va acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Bona part dels soldats republicans eren joves nascuts en 1920 o 1921 i per tant només tenien disset anys quan varen ser enviats al front. A Federica Montseny s’atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó.

Per tirar endavant aquest projecte Lluïs Pasqual ha comptat amb els quatre actors de la Kompanyia: Joan Amargós, Quim Àvila, Eduardo Lloveras i Joan Solé i dos actors de mes experiència: Enric Auquer i Lluís Marquès. Són acompanyats dalt l'escenari per un quartet de músics i un solista. La música, de la mà de Dani Espasa, que acompanya la representació és de Claudio Monteverdi perquè unes partitures d'ell van ser trobades en el "petate" de l'oncle d'en Pasqual. També ha fet servir diferents dialectes del català per representar el que era en la realitat, ja que al front es van trobar joves de Tàrrega o de Tortosa, de Lleida o de Girona o vinguts de Galícia o altres llocs del territori que s'havien establert a Catalunya.

No pretén ser una crítica del que va passar, pretén ser una forma d'explicar uns fets a partir de les històries de sis nois. Tots els supervivents amb els quals han pogut parlar els hi van transmetre tres idees bàsiques, l'amistat que es va establir entre ells, la por que van passar i un pacte d'honor que no els hi permetia parlar de la mort.

La dramatúrgia de l'espectacle és una barreja de realitats, basada en testimonis reals, i de ficció per tal de fer una mica més teatral la mateixa realitat. En començar i en diversos moments al llarg de l'espectacle, els sis nois interaccionen amb nosaltres i ens expliquen el perquè del que estan representant i fins i tot demanen un minut de silenci amb tota la platea dempeus. Realment emocionant.
Un exercici que calia fer, que cal recolzar, hem de fer un esforç col·lectiu per treure a la llum allò que ens fa mal, allò que ens avergonyeix i volem oblidar; no podem deixar de retre homenatge als pocs supervivents que queden i als seus descendents que d'una forma o altra han portat sempre a sobre la càrrega del silenci i l'oblit.

Una proposta valenta, una proposta necessària, una proposta punyent que ens colpeja i no ens deixa indiferents. Un text que és testimoni i homenatge, que ens ha volgut parlar de la guerra, que ha volgut donar veu als morts en combat.
Uns actors dalt l’escenari que no interpreten, viuen els fets que ens estan explicant amb una intensitat i una entrega, que, des de la nostra butaca, sentim a la pell. I una música que arriba al cor amb un Rèquiem final aclaparador i que fa de tot plegat un imperdible. De les que no s’obliden.

Gràcies Lluïs per aquest magnífic regal de TEATRE amb majúscules!!!

Si desitgeu veure l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

No hi ha cap dubte, a aquestes alçades, que l'enviament de la Lleva del Biberó a la Batalla de l'Ebre va ser un acte temerari, cruel i, fins i tot per a alguns, il·legal. In Memoriam intenta ser un recopilatori de testimonis, fruit d'investigacions pròpies i alienes, que realment posa èmfasi en les penúries sofertes i en la injustícia comesa en aquell període de la guerra civil. Una injustícia que es va endur per davant a quasi una generació de joves. L'obra vol ser un homenatge, un rèquiem i també un reconeixement... que potser arriba tard, però que havia d'arribar tard o d'hora.

El gran triomf de Lluís Pasqual és haver reviscut el període, haver plantat a dalt de l'escenari una veritat que cal recordar. És cert que és una veritat de 80 minuts i que segurament no recull tota la complexitat política i social de l'època, però almenys fa un esforç per buscar llums i ombres a tot el que té temps de retratar. I ho fa amb uns actors joves i prometedors, ho fa amb una posada en escena elegant i, sobretot, amb una vocació de teatre documental... que a vegades se li escapa un pèl de les mans. I és que costa molt unir un material tan copiós i divers, i aconseguir uns personatges coherents i d'una sola peça. Tot i així, l'espectacle emociona -a vegades amb testimonis brutals i a vegades amb trucs efectistes-, convenç i fins i tot serveix per divulgar uns fets que cal tenir molt en compte, sobretot perquè mai es puguin tornar a repetir.

En aquesta ocasió no us parlaré ni de l’escenografia, ni de la direcció, ni tan sols de les interpretacions dels actors.

El que més he valorat és la iniciativa de Lluís Pasqual. Recordar per no oblidar. Fer memòria.

Any 1938, per cobrir les nombroses baixes, són enviats a primera línia de foc nois sense cap mena de preparació militar, són els de la lleva del 41, nois que en aquell moment tenien 17 anys. Aquesta generació van ser batejats com “La quinta del biberó”

“In Memoriam” és el relat d’una historia viva amb la intenció de servir d’exemple per a futures generacions, per evitar que uns fets tan dolorosos es tornin a repetir.

“In Memoriam” es un homenatge a una generació perduda.

Els sis combatents protagonistes d’aquesta obra, són la veu de tots aquests herois anònims que la historia encara no ha fet justícia.

Lluís Pasqual a partir de testimonis reals d’alguns supervivents ens mostra que no hi ha bàndols bons ni dolents. Fins hi tot en el propi bàndol es matava per l’esquena als propis companys.

Jo em pregunto... si la batalla estava perduda perquè es va haver de sacrificar a tots aquells nois?, de què va servir?

La música, el minut de silenci i el llistat amb el nom de les víctimes van fer que m’emocionés. Qui de la meva generació no té un familiar o conegut que van viure aquells fets ?

Nosaltres som la última generació que encara té present aquells fets, després de nosaltres ... qui ho recordarà?

Recordem per no oblidar.

La quinta del biberó és el nom amb el qual es va batejar a les darreres lleves republicanes al final de la Guerra Civil ja que, per necessitats del conflicte, se’ls va cridar al front amb només 17 anys. Amb In memoriam, el director Lluís Pasqual intenta fer un acte de justícia donant veu i reconeixement a aquesta generació tan silenciada i maltractada per la història. L’exercici és un emotiu homenatge on, essencialment, es prioritza la sobrietat pel seu esperit de teatre documental, fent servir per a la dramatúrgia testimonis reals, cartes, escrits de l’època, anècdotes personals, textos oficials i cançons. Amb un gust exquisit i una banda de músics en directe, el muntatge transmet un material treballat amb el cor a la mà que no fuig del sentit de l’humor i serveix com una excel·lent presentació en societat dels actors de la Kompanyia Lliure. Aquests intèrprets són un grup de joves veritablement sobrats de talent, carisma i una energia que troba al fragment de la trinxera el punt més àlgid de l’espectacle. Cal destacar també l’esplèndid treball lingüístic on cadascú s’ha preparat un dialecte del català diferent, sense perdre naturalitat i aportant un color genuí a cada personatge. Més enllà d’aquest passatge on es plasma la quotidianitat de la guerra com havíem vist, per exemple, a La vaquilla de Berlanga, la proposta perd una mica d’empenta. Afortunadament, la força dels fets reals i l’alta sensibilitat que tot el repartiment transmet manté l’atenció del públic, a més de regalar-nos moments tan únics i indescriptibles com el del minut de silenci.

I per això és tan difícil fer una ressenya pensada entre el cap i el cor. Els fets són indiscutibles i ningú amb el cap damunt les espatlles defensarà la decisió de cridar la lleva anomenada del biberó, canalla de disset anys que no havien sortit mai de casa. La dramatúrgia, segons el meu punt de vista ja és més discutible. A mi, que tenia informació de primera mà del meu pare, no m'ha acabat de convèncer. Ho trobareu a la meva ressenya que, avui, m'ha costat molt d'escriure, perquè costa molt de separar el que et diu el cap i el que sents al cor.

Crítica completa » http://bit.ly/2ebAXHP

El millor d'aquest In memoriam és, sens dubte, el seu repartiment, integrat pels components masculins de la nova Kompanyia del Lliure (acompanyats de dos magnífics reforços), que es deixa la pell en escena i ens regala escenes emotives i emocionants quan cal, carregades d'humor quan toca.

En l'altre extrem, però, tenim una dramatúrgia efectista, que busca la llàgrima des de l'inici i que ofereix un relat de la Batalla de l'Ebre que no aporta cap novetat respecte aproximacions anteriors. D'altra banda, tot i que el títol promet una història de la Quinta del Biberó, acabem amb un relat de trinxera on ben aviat oblidem que els protagonistes tenen 17 anys. Una oportunitat perduda.

Més informació a Somnis de teatre