Ernesto Caballero dirigeix a Fernando Cayo a Inconsolable, un monòleg sobre el dol i la pèrdua.
Sinopsi
Un home de cinquanta anys compareix a escena i sense més preàmbuls inicia una exposició íntima, lúcida i commovedora. Explica que la mort del seu pare, encara recent, ha travessat la seva vida com un esdeveniment. Sorprès davant la magnitud del succés, que ell no havia pogut ni imaginar, desitja compartir públicament l’itinerari dels seus primers quaranta dies de duel. Escollides anècdotes de la seva vida familiar il·lustren cadascuna de les fases de l’itinerari, les seves voltes i reculades inevitables. Fugint del que anomena literatura mal educada, una plaga que ens contamina, segons ell, prefereix un estil més civilitzat, que combina la intel·ligència amb la amenitat i no menysprea el sentit de l’humor. Tot sembla sota el seu control quan, de sobte, sense prou feines advertir-ho, el monòleg deriva cap a un terreny diferent, perquè, a conseqüència de determinades revelacions, la situació obliga al protagonista a experimentar en tota la seva nuesa i cruesa el sentiment absolutament inconsolable de la pèrdua, allò que no té ni vol tenir consol. La negror, la tragèdia, s’apoderen de l’escena en un moviment de creixent desesperació i vertigen fins que, sobtadament, té lloc una aparició misteriosa, difícil de definir, que precipita el desenllaç. El protagonista, al final d’un viatge existencial, una aventura del pensament i les emocions, aconsegueix reconciliar-se amb si mateix i amb la vida. Encara que titulat Inconsolable, el monòleg acaba infonent consol a l’espectador perquè, en una operació d’alquímia dramàtica, converteix l’aflicció del duel en una invitació a una vida digna i bella. Escrita amb mundanitat i gravetat a parts iguals, l’obra verbalitza amb precisió filosòfica les profunditats insondables d’una experiència tan personalíssima com a universal, doncs tots som fills, cridats a ser orfes i a deixar orfes.
Javier Gomá
