De com la inèrcia condiciona la mecànica

Sinopsi

Una reunió de veïnats. Trenta-sis cadires. Una bombeta. Un ordre del dia. De cop, ell, el veí anònim, pren la paraula. I comença el perfecte ordre il·lògic del discurs. Un discurs que s’entretalla, que es contradiu, que es reinventa. Un discurs erràtic,com el pensament. Un discurs que oscil·la entre el passat i el present, entre el mite i el logos, i que ens transporta des dels nevats cims de les serralades alpines fins a les llunes de saturn. El públic, convocat a la trobada, també forma part, en certa manera, d’aquest discurs. El contradiu, l’incomoda, el reescriu. Trenta-dues cadires que es correponen a trenta-dos personatges i que articulen una geografia mental única, particular, personalíssima: com la nostra. Qui és Wamba? Raymond Pulidor? Netxàiev? Per què sempre tenim la sensació que estem citant algú?